El camí del dret a decidir: La feina feta fins ara (Actualitzat a 28 de setembre de 2013)

A l’article, Discreció, símbols i pressa. Som o no som responsables?, vaig publicar per primera vegada aquest resum amb les dades de l’abril de 2013. Posteriorment ho he actualitzat en altres articles, però ara m’ha semblat que seria bo continuar fent-ho fins el moment d’exercir aquest dret democràtic de votar per tal que tothom pugui adonar-se del treball fet i del que s'està fent i per això he decidit separar aquest resum de qualsevol article concret. Unes dades que aniré actualitzant.

-------------------------------------------------------------

Dades actualitzades a data: 28 de setembre de 2013

Novetat:

Sobre els terminis per a fer la consulta l'any 2014, el diàleg amb el govern español, la via o vies, data i pregunta abans d'acabr l'any 2013.

-------------------------------------------------------------

Recordar els elements claus de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i signat públicament el 19 de desembre de 2012 serveix per saber si portem un ritme adequat o no en el procés per exercir el dret democràtic de decidir el futur col•lectiu dels catalans.

I els elements claus d’aquest pacte són:

• Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

• Establir un calendari concret:

1. Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.

• Aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013.

• Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013.

2. Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

• Actualment està en tràmit parlamentari.

• La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.

3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

• Anunci del president Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.

• Anunci que la reunió entre Mas i Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.

• Reunió secreta o discreta de Mas i Rajoy a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.

• Reunió de Mas amb Pérez Rubalcaba del PSOE el 7 d’abril dem 2013.

• Carta del President de la Generalitat, Artur Mas, al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, demanant obrir negociacions sobre com fer la consulta al catalans el 26 de juliol de 2013.

• Reunió a Madrid entre Mas i Rajoy el 29 d'agost de 2013 sense comuncar-ho en les agendes oficials.

• Carta de Mariano Rajoy, president del govern espanyol, a Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, amb data 14 de setembre de 2013, en la qual planteja diàleg sense data de caducitat, llealtat institucional dins el marc jurídic espanyol per a atendre les necessitats reals. Cap comentari sobre la consulta.

• I totes aquelles gestions que desconeixem.

4. Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional.

• Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.

• Decret de creació 12 de febrer de 2013.

• Resolució de nomenament dels seus membres, 22 de març de 2013.

• Primera reunió constitutiva feta el 12 d’abril de 2013.

• Consell Assessor per a la Transició Nacional dóna a conèixer el seu informe titulat “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” de 25 de juliol de 2013, on concreta 6 possibles sortides legals que de forma resumida són:

-        El referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

-       La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

-       El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

-       La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

-       La reforma de la Constitució Espanyola.

-       Eleccions plebiscitàries. Un concepte polític i no jurídic sota el marc normatiu de les eleccions al Parlament de Catalunya.

5. Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

• Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.

• Pacte Nacional pel Dret a Decidir creat el 26 de juny de 2013 i agrupa 48 delegacions (partits polítics, organitzacions empresarials, sindicats, institucions i entitats culturals, esportives i socials, organismes polítics, diputacions provincials i associacions municipalistes.

• Creació al Parlament de Catalunya de la Comissió parlamentaria per l’estudi del dret a decidir el 4 de juliol de 2013.

• El Ple del Parlament de Catalunya vota la resolució sobre el dret a decidir en el Debat sobre l’orientació política general del govern de 27 de setembre de 2013. Aquesdta resolució té 8 apartats que són resumits a continuació:

1. Que la voluntat d’exercir el dret a decidir ha esta manifestada diverses vegades pel Parlament de Catalunya. Així com de fer-ho amb diàleg i negociació amb el Govern d’Espanya. Així també la societat ha manifestat aquesta voluntat i suport a través del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

Una demanda diàleg feta pel President de la Generalitat per carta al President del Govern espanyol per tal d’aconseguir un acord per fer una consulta l’any 2014. Constatar que la resposta del president Rajoy és insatisfactòria, perquè no dóna cap resposta concreta, però com que Rajoy manifesta predisposició al diàleg sense caducitat s’insta al President de la Generalitat a aprofundir en aquest diàleg, però sense retards innecessaris i a obtenir resultats abans de finals del 2013. 

Fa un reconeixement explícit a la cadena humana celebrada de forma cívica i multitudinària (Va catalana cap a la independència) l’11 de setembre de 2013.

Constatar que no existeix cap norma dins el marc legal espanyol que prohibeixi la celebració d’una consulta als catalans sobre el seu futur polític. I que hi ha diverses vies jurídiques dins els marcs legals espanyols per a fer-ho, però a fer-ho només cal la voluntat política del Govern d’Espanya

2. Que el Parlament de Catalunya té el paper principal en aquest procés.

3. Compromís per a l’exercici del dret a decidir durant l’any 2014 i fins a finals de l’any 2013 per a concretar la via o vies legals, la data i la pregunta.

Per a fer efectiu aquest compromís el Parlament farà una proposta per iniciar el procés des de Catalunya per tal de sol·licitud al Congrés dels Diputats l’aprovació d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Proposta que farà d’acord amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

4. Fer un mandat al President de la Generalitat per tal que anunciï, previ diàleg i màxim consens amb els partits polítics, la via o vies a utilitzar en la consulta, la data i la pregunta, sota l’empara de la legalitat, per tal de poder exercir el dret a decidir dels catalans durant l’any 2014.

5. Fer una iniciativa conjunta a les Corts Espanyoles per a sol·licitar un referèndum durant el 2014. La iniciativa serà feta pel Parlament de Catalunya o per les forces polítiques catalanes i d’acord amb alguna de les 5 vies legals exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional.

6. Creació i dotació dels instruments necessaris per a celebració de la consulta.

7. Establir les garanties necessàries per a poder fer un autèntic debat democràtic sobre les opcions proposades de relació dels catalans amb Espanya i, així mateix, garantir la neutralitat dels mitjans públics de comunicació.

8. Que les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 van expressar de manera molt clara la voluntat del poble de Catalunya de poder decidir lliurament i pacíficament el seu futur i el Parlament ha d’actuar amb conseqüència. 

6. Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

• Es convocarà quan les condicions siguin les més idònies per a guanyar.

Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.






Dates a recordar per veure la feina feta:

• Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012

• Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.

• Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.

• Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.

El futur de Catalunya, dels catalans, és polític i no jurídic.

La Catalunya actual, situada geogràficament sota els Pirineus, al costat del mar i amb una llarga frontera amb Espanya, ha intentat des de sempre tenir un paper propi, un paper de lideratge i de motor econòmic que ha vist constantment frustrat i que ha anat creant un constant distanciament amb Espanya. Un llarg procés de més de 150 anys d’encaixar-se en un estat amb peu d’igualtat que no ha pogut aconseguir.

Durant aquests 150 anys la societat catalana ha elaborat un pensament d’estructuració social denominat Catalanisme.

El catalanisme no té una única cara, si no que és variat i de vegades contraposat. El catalanisme ha tingut als llarg dels anys diverses expressions amb preponderància d’uns o altres segons el moment: independentistes, federalistes, confederalistes i autonomistes. El catalanisme és un moviment social en constant evolució, encara que ha estat sovint lent i dubitatiu.

La voluntat de la majoria del catalanisme d’intervenir a Espanya ha tocat sostre i el camí per a fer un gir radical amb la relació amb Espanya és imparable.

Espanya encara no ha sortit de la seva sorpresa i continua pensant que amb un maquillatge jurídic serà suficient per a desactivar les reclamacions dels catalans.

Espanya no s’ha pres seriosament les peticions de canvi dels catalans. Ni les polítiques ni les econòmiques. No ho ha fet ara ni durant els 150 anys anteriors.

Al Congrés dels Diputats van passar el ribot a l’Estatut d’autonomia del 2006 i el Tribunal Constitucional amb la sentència del juny del 2010 el va dinamitar, perquè va deixar clar que tot això de l’estat autonòmic era pura paraula buida.

El futur de Catalunya, dels catalans, és polític i no jurídic. Una premissa que obliga a tothom a definir-se. Als partidaris d’exercir el dret a decidir, als contraris a aquest dret democràtic.

Semtencia del Tribunal Constitucional
sobre l'Esatut

Cada dia que passa i com més s’apropa el dia d’exercir el dret a votar sobre el que volem pel futur col•lectiu obliga a tothom a definir-se. A optar per una opció o per una altra. Tothom haurà de prendre partit. Agradi o no. En primer lloc sobre el propi exercici del dret a decidir i en segon lloc sobre com volem la futura relació amb Espanya. Si volem ser dins Espanya o ser un nou estat independent.

Res tornarà a ser igual com fins ara. En primer lloc perquè l’estat autonòmic espanyol ha fracassat. És insostenible econòmica i políticament, per tant ha de ser esmenat. Amb els catalans a dins o sense ells.

Cada partit polític haurà de fer la seva proposta concreta i sense cap mena d’ambigüitat i cada dia els serà més difícil jugar amb aquesta ambigüitat calculada.

Cal sumar dues voluntats. La primera el favor d’exercir el dret a decidir, obtenint un quòrum que ens legitimi sense dubtes i la segona en favor d’esdevenir un nou estat. Això requereix feina diària i constant. Amb idees clares, sense exabruptes i desqualificacions. Les propostes es fan en positiu si es vol que siguin majoritàries.

En política, que té en la comunicació l’instrument per a fer arribar les seves idees o propostes, la indefinició és paga molt car. La societat no és imbècil, encara que els polítics sovint s’ho creguin. I l’estètica de les posades en escena per a fer públic els seus missatges parlen sense paraules. Una imatge val més que mil paraules.

Vull donar un exemple concret d’això darrer que dic amb la imatge d’aquest article.

Consell Nacional del PSC (PSC-PSOE)
del dia 14 de juliol de 2013.

El PSC va celebrar el passat 14 de juliol de 2013 el seu Consell Nacional per tal d’avalar la decisió de l’executiva d’avalar la Declaració de Granada del PSOE per a una reforma federal de l’Estat i no se’ls hi va ocórrer res més que fer tota una posada en escena d’una claredat indiscutible. Darrera el faristol de l’orador i els seients de l’executiva una gran pantalla on apareix el faristol amb el lema “Canviem de futur” i a sota una gran bandera espanyola. On era la bandera catalana? Relegada en un costat. Deien: canviem de futur, no canviem el futur. I ho deien amb la bandera espanyola. Tota una declaració de principis. L’estètica també compta.

La via catalana cap el dret a decidir i les propostes espanyoles

Els esdeveniments que van encaminats a donar pas a un fet històric mentre els vius tens la sensació que no acaben de passar mai, que tot va massa lent. I això és el que succeeix avui a Catalunya en un fet tan transcendental per a la societat catalana com és el decidir col·lectivament el seu propi futur com a poble que pertany a una nació mil·lenària com és Catalunya.

Concert per la llibertat, 29 de juny de 2013
(Estadi del Camp Nou, Barcelona)

Aquesta lluita per a poder votar si volem continuar formant part d’Espanya o esdevenir un nou estat europeu comporta per a tots els catalans la necessitat de ressituar-se, de valorar els pros i contres de tot allò que se’ns proposa des de Catalunya i també del que se’ns proposa des d’Espanya.

Qui és l’enemic del dret a decidir a Catalunya?

Massa sovint ens equivoquem d’adversari per no voler entendre que canviar de pensament sobre tot allò que fins ara ha estat el teu pensament en l’organització política de Catalunya no és senzill ni fàcil. Admetre que has arribat a la conclusió que dins d’Espanya el poble de Catalunya no té futur es dur i comporta un dolorós trencament amb uns plantejaments fets des del convenciment que pertànyer a l’estat espanyol era el millor per a tothom.

Però la gent que està fent aquesta transició de pensament no és l’enemic del dret a decidir. I no només no són l’enemic si no que són persones, companys de viatge, que necessiten més temps que d’altres per a acceptar que tot allò que se’ns ofereix des d’Espanya és el mateix de sempre i que ens ha ofegat política i econòmicament. Que no hi ha res de nou i fins i tot menys i  se’ns recentralitza més. Només la poca alçada de mires ens pot fer acusar a aquesta gent d’enemic del dret a decidir. Un plantejament d’una gran miopia política. Un plantejament que atempta al necessari quòrum de qualsevol consulta del dret a decidir. Perquè no podem oblidar que tota aquesta gent és indispensable per a donar validesa a la consulta. No podem caure en l’estratègia del PP que busca desmobilitzar els catalans una vegada constatat que l’estratègia de la por duta a terme fins ara no ha servit i per això ara l’estratègia és evitar el quòrum mínim imprescindible.

Cal constatar que tot allò que passa fins ara va molt més de pressa del que la gent percep ja que les posicions es van clarificant i es van sumant voluntats i si fem l’esforç de mirar de nou les notícies diàries ens adonarem de la veracitat d’això que dic. La pressa no ha estat mai una bona estratègia.

Els enemics dels dret a decidir són aquells que neguen de forma antidemocràtica i totalitària el dret de les persones a decidir el seu futur col·lectiu com a poble. Són aquells que basant-se en la seva llibertat neguen les dels altres. Són aquells que creuen que Catalunya no existeix com a nació. Són aquesta gent la que hem de combatre democràticament.

El dret a decidir a Catalunya

A Catalunya hi ha dos blocs molt clars sobre el dret a decidir. Els que volem exercir el dret democràtic de participar en una votació sobre si volem continuar dins Espanya i aquells que s’oposen frontalment negant el dret a votar argumentant que no som un poble lliure per a decidir res.

Entre els primers hi ha Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Partit Socialista (depèn del dia), Iniciativa per Catalunya i les CUP al Parlament de Catalunya i una munió de persones de forma individual i també agrupades en entitats, institucions, organitzacions polítiques, empresarials i sindicals al llarg de tot el territori català.

Entre els segons el Partit Popular i Ciutadans al Parlament i al carrer persones que sistemàticament han atacat tot allò que ha configurat el que avui és el poble de Catalunya, sobretot la llengua catalana i la seva organització social, econòmica i política.

Quan el PSC deixi l’ambigüitat erràtica en que es mou el panorama polític català sobre el dret a decidir s’haurà clarificat definitivament.

Una altre cosa és saber quines són les propostes dels partits polítics catalans pel futur de Catalunya en l’exercici del dret a decidir. Però no trigarem en saber-ho. Només cal esperar una mica més de temps.

Les propostes pels catalans des d’Espanya

Fins la Sentencia del Tribunal Constitucional del juny de 2010 la qüestió catalana anava trampejant la situació. Fent la viu viu. Al llarg dels anys i lentament anava desapareixen el miratge de la Constitució espanyola de 1978 que semblava que havia començat a reconèixer a Catalunya com a nació. Lentament es constatava que la Constitució només havia estat una manera de no resoldre el reconeixement de Catalunya com a nació, perquè en cada acte de l’estat Catalunya perdia un llençol. S’imposava el cafè per a tots, menys per a bascos i navarresos que gaudeixen d’un estatuts especial. La sentencia del Tribunal Constitucional va tenir la virtut d’acabar amb l’ambigüitat i deixar clar que Catalunya com a nació no tenia lloc dins l’Estat Espanyol ja que deixava ben clar que Espanya és una i única i l’estat es seu.

I que són les propostes espanyoles pel futur de Catalunya?

La proposta del Partit Popular per a Catalunya és convertir la Generalitat en una administració tutelada i sotmesa als dictats del govern central.

La Marca Espanya que tant ufanosament llueixen amaga un plantejament polític i econòmic a les antípodes del que volen els catalans majoritàriament. Pugnen per a implantar un estat recentralitzat amb la preponderància del castellà damunt la resta de llengües. Una estructura econòmica de grans monopolis i amb un poder centralitzat.

Dia darrera dia el govern central aprova normes amb l’objectiu de descafeïnar encara més el ja curt autogovern que tenim.

No plantegen una reforma constitucional de forma clara, però la duen a terme a base de laminar contínuament les competències autonòmiques i controlar els ingressos i les despeses. El plantejament del PP és: jo, govern nacional espanyol, decideixo el com i el quan i tu executes allò que jo et dic.

Com a mostra del que exposo vull citar la propera Llei de mercat únic, que sota una pretès impuls a les empreses permetrà eliminar el català de qualsevol etiqueta dels productes i també perquè permetrà que una comissió administrativa de funcionaris pugui suspendre i anul·lar una llei aprovada per un Parlament autonòmic. Una altre mostra de reforma encoberta és la voluntat de distribuir el 0,7% de la declaració de la renda (IRPF) destinats a despeses socials només per a aquelles ONG d’àmbit estatal obligant així a fer desaparèixer les catalanes o a lligar-se amb una espanyola. Una pretensió que fins hi tot ignora les diverses sentencies dels tribunals. La llei d’acció exterior destinada a controlar qualsevol actuació de la Generalitat a l’estranger, ja sigui en l’àmbit polític o econòmic. Els continus recursos al Tribunal Constitucional qualsevol mesura econòmica que pugui representar ingressos extraordinaris que no passin per la caixa del Ministeri d’Hisenda. Els atacs sistemàtic a la llengua catalana amb l’aprovació de la Lapao a l’Aragó, l’intent de fer aprovar a la Reial Acadèmia de la Llengua de Madrid d’una definició del valencià que digui que és una llengua separada del català que té els seus orígens al segle VI abans de Crist, amb els ibers, l’eliminació del català amb les seves varietats balears com a requisit pels funcionaris a les Illes Balears i com a llengua en l’ensenyament i per últim la reforma educativa que impulsa el ministre Wert amb la Lomce que ha de portar a espanyolitzar els nens catalans.

Però el més sagnant són els retards fins a límits dels bergants de les transferències de diners a la Generalitat. Unes transferències que s’han de fer mensualment perquè són ells qui cobren els impostos pagats pels catalans. Una pràctica encaminada a provocar una rebel·lió de la societat civil contra el govern català per morós i abocat a retallar per a sobreviure. És l’ofec econòmic diari.

Aquesta petita mostra dels atacs a la societat catalana és com veu el PP a Catalunya. Per a ells som una regió que es nega a sotmetre’s a l’interès més important que és Espanya.

El PP planteja una reforma constitucional encoberta a base de crear un sentiment de rebuig a l’estat autonòmic que els permeti canviar-lo sense oposició.

Pel seu costat, el PSOE ha mogut fitxa plantejant una reforma constitucional amb el document aprovat a Granada el passat 6 de juliol de 2013 i que se’ns ha volgut vendre com la solució per a Catalunya des del PSC, perquè el PSOE no s’ha molestat ni a fer això. I no ho ha fet perquè el document nega a Catalunya la seva condició de nació i el seu dret a poder votar com vol que sigui el seu futur col·lectiu.

El document dels socialistes és una reforma administrativa que en alguns punts descentralitza i en altres torna a centralitzar. Tracta de la mateixa forma com a fets diferencials les llengües no castellanes, la insularitat, els drets forals o el dret civil. Molta paraula per no canviar res. Econòmicament planteja la necessitat de “procurar” mantenir el principi d’ordinalitat en la contribució interterritorial, en la denominada solidaritat. Procurar és la paraula clau. Es procurarà que paguem menys. Només això.

Sota el nom de federalista es planteja una simple reforma administrativa i poca cosa més. Molt soroll per a no res. Pels socialistes espanyols Catalunya no existeix com a nació, ja que per a ells només hi ha la nació espanyola i per tant els catalans no poden decidir res pel seu compte.

Un document que no ha aportat res de nou al panorama català.

Pels que fa als plantejaments d’Izquierda Unida cal dir que han fet un pas molt important en dir públicament que els catalans tenen dret a votar sobre els seu futur col·lectiu. Però allò que no sabem és quina és la seva proposta de futur en l’organització de l’estat. En un moment ho altre ho hauran de fer.

I pel que fa a la resta de grups polítics neguen a Catalunya la seva condició de nació i el seu dret democràtic a decidir.

Fins que els espanyols no entenguin que la resolució del futur de la nació catalana és una qüestió política i no de lleis la qüestió no permetrà avançar en el diàleg per a trobar una sortida.

És per tot el que he dit fins ara que ens cal passar per totes les etapes. Ens cal legitimar-nos internacionalment i ens cal que els indecisos s’adonin que si volen una Catalunya lliure s’han de decidir recolzar el dret a decidir obertament.

Cal legitimar les accions dels catalans.

La feina feta fins ara a Catalunya pel Dret a decidir

Recordar els elements claus de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i signat públicament el 19 de desembre de 2012 serveix per saber si portem un ritme adequat o
no en el procés per exercir el dret democràtic de decidir el futur col•lectiu dels catalans.

I els elements claus d'aquest pacte són:

• Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

• Establir un calendari concret:

1. Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.

• Aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013.
• Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013.

2. Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

• Actualment està en tràmit parlamentari.
• La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.

3. Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

• Anunci del president Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.
• Anunci que la reunió entre Mas i Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.
• Reunió secreta o discreta de Mas i Rajo a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.
• Reunió de Mas amb Pérez Rubalcaba del PSOE el 7 d’abril dem 2013.
• I totes aquelles que desconeixem.

4. Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional.

• Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.
• Decret de creació 12 de febrer de 2013.
• Resolució de nomenament dels seus membres, 22 de març de 2013.
• Primera reunió constitutiva feta el 12 d’abril de 2013.

5. Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

• Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.
• Pacte Nacional pel Dret a Decidir creat el 26 de juny de 2013 i agrupa 48 delegacions (partits polítics, organitzacions empresarials, sindicats, intitucions i entitats culturals, esportives i socials, organismes polítics, diputacions provincials i associacions municipalistes.
• Creació al Parlament de Catalunya de la Comissió parlamentaria per l’estudi del dret a decidir el 4 de juliol de 2013.

6. Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

• Es convocarà quan les condicions siguin les més idònies per a guanyar.

Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.

Dates a recordar per veure la feina feta fins ara:

• Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012
• Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.
• Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.
• Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.

Altres articles publicats en aquest bloc relacionats amb aquest:


http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/05/la-proposta-espanyola-per-catalunya.html

El dret a decidir i els seus enemics

Des de la manifestació de l’Onze de setembre de 2012 els catalans vivim una situació interna controvertida. Per un costat l’angoixa pel futur més immediat i de l’altre per un futur incert.

I de què serveix preguntar-se sobre què passa i què volem?

Algú m’ha dit que aquesta pregunta és com una obsessió i jo li dic que tal vegada ho és, però també vull afegir que ho és perquè m’interessa el benestar de la gent, de la meva gent, de la meva família, dels meus amics, dels meus veïns, dels meus conciutadans.

Em preocupa llevar-me cada dia i constatar que el futur econòmic és fosc i la credibilitat dels que ens han d’oferir alternatives grinyolen en els seus discursos i veure que els que han de remar s’entretenen a fer-se els milhomes i a aparentar ser grans capitans quan són vulgars grumets. Massa soroll i poques nous. I no parlem de quan el tema és el dret a decidir, perquè llavors els messies sorgeixen com a bolets i les plagues d’Egipte ens cauran al damunt sense remissió.

Tan difícil és acceptar el lloc on ens ha tocat estar?

Exercir el dret a decidir és un procés complicat que compta amb dos enemics importants: Espanya amb els seus defensor a Catalunya i els excessos de protagonisme de tots aquells que s’omplen la boca impartint urbi et orbe doctrina del què hem de fer i que sovint és del què han de fer els altres.

Però el dret a decidir no és una qüestió que viu aïllada del dia a dia de la gent, de la preocupació del com
acabarà la jornada i que farà demà i l’altra. I aquí les lluites de com ha de ser la societat creen distàncies i també teixeixen complicitats.

No hi ha una Catalunya lliure sense una Catalunya més justa i solidària. Per tant cal conjuminar el dia a dia i la lluita pel demà.

És la societat en el seu conjunt la que ha d’entendre que li cal ajustar-se el cinturó col•lectiu perquè el seu cuir abraci tot el conjunt social.

Els ingressos econòmic han disminuït per una política suïcida dels governs espanyols, d’aquest governs que veien brots verds allà on només hi havia un miratge i d’aquell altre govern que ens anuncia la llum al final del túnel més fosc que la gola d’un llop. D’uns governs que els prometen allò que no tenen. Curiosa manera d’actuar i d’una irresponsabilitat vergonyosa.

I Catalunya té recursos propis? Si els té, però tots passen a les arques de Madrid. Així funciona el sistema de tots els ciutadans que viuen a l’estat espanyol llevat dels bascos i navarresos. Paguem i ens retornen els diners en forma de bestreta a compte del resultat final anual. I mentre l’any transcorre si en necessitem més ens els deixen amb interessos elevats. Ens deixen els nostres propis diners pagant interessos per haver-los avançat. Un interessos que paguem a l’estat central. No ens regalen res. Tot ho paguem en escreix.

I les despeses? La majoria li corresponen a la Generalitat. Les de funcionament i les socials. Mentre les vaques eres grasses vestia molt atendre la ciutadania, però quan les vaques s’han aprimat han deixat al descobert la precarietat de l’autogovern.

Els governs catalans han anat assumint competències. Algunes ben negociades i d’altres a precari. Però les competències sobre ingressos no han avançat al mateix ritme i avui, quan l’economia trontolla, ens adonem amb fàstic que la nostra vida en els nostre estat del benestar perilla.

Espanya utilitza els ingressos i les despeses catalanes al servei ideològic del nacionalisme espanyol, De l’Espanya una i indivisible. Però han estirat tant el braç que finalment la màniga s’ha esfilagarsat.

Sobta veure que algú a Espanya han insinuat que potser ja n’hi ha prou Potser que parem d’ensorrar-los tant que la gallina s’està morint i quan es mori menjarem caldo un dia, però quan s’acabi el caldo s’haurà acabat el caldo i la gallina. I és llavors quan apareix això del dèficit autonòmic asimètric. Veurem com acaba tot plegat.

Cal menjar cada dia per a poder arribar a exercir el dret a decidir. Per tant cal fer equilibris amb Espanya

Pel que fa al drets a decidir hi ha dues qüestions fonamentals:

- Quan es celebrarà la consulta

- Amb qui comptem per arribar al dia de la consulta

Són dues qüestions, però en realitat és una única, perquè la data es podrà determinar quan hi hagi la força social suficient disposada a votar.

Hauríem de tenir clar que hi haurà uns companys de viatge que només anirem junts fins a determinar la data de la consulta, perquè el futur dels catalans que ens proposarem són diferents.

Els que volen continuar lligats a Espanya d’una manera o altra exercint el dret a decidir han de lluitar per la seva opció de forma neta i deixar de torpedinar la consulta amb sortides de to continues. Perquè amb aquestes sortides de to acaben fent el joc a l’autoritarisme espanyolista unitarista que nega als catalans els seu dreta a decidir el seu futur.

Hem de saber distingir l’autoritarisme espanyolista que nega el dret a decidir, a votar, el de Ciutadans i PP, d’aquell altre que volen una forma d’unitat en un estat espanyol diferent com a opció a plantejar a la consulta.

L’espanyolisme contrari a la votació a Catalunya actua de dues formes diferents. La de Ciutadans és la
confrontació oberta. La del PP que és la desmobilització, que la gent no vagi a votar per tal d’evitar que hi hagi quòrum. A Espanya aquest espanyolisme és de confrontació directe.

El dret a decidir ha qüestionat tota la militància de Convergència, d’Unió, d’Esquerra, del PSC, d’Iniciativa, les CUP’s i d’altres. En el si dels partits sorgeixen veus discrepants sobre què oferir i com fer-ho. Això explica les cacofonies que sovint escoltem. Perquè la societat catalana, en el seu conjunt, veu com una alternativa real l’exercir el dret a decidir. I per tant les contradiccions s’aguditzen i també es teixeixen complicitats inimaginables fa quatre dies.

Ens cal aïllar l’enemic del nostre dret democràtic a exercir el nostre vot per una opció o altre sobre el futur col•lectiu. Tenim dret a votar si volem romandre dins Espanya o fer camí sol.

Com més s’apropi el moment de votar més creixerà la necessitat de saber què ens proposa cadascú. Quina mena d’Espanya es vol o si pel contrari volem un estat propi.

Els enemics del dret a decidir els tenim a casa, en nosaltres mateixos i les presses sense tenir en compte el camí a recorre. I també tenim els enemics ens aquells que ens neguen el dret democràtic a expressar-nos.

Només depèn de nosaltres que no arribem exhausts al dia de la votació i que hi arribem sense haver-se destruït el nostre estat del benestar.

El fracàs escolar

El fracàs escolar es un problema que s’ha d’abordar amb la voluntat real de trobar mecanisme que redueixin a un mínim raonable la situació. Perquè, desenganyem-nos, sempre hi haurà fracàs escolar, però aquest fracàs ha de ser personal i residual i no com ara que és col·lectiu.

I dic que és col·lectiu perquè des d’àmbits polítics no s’encara les causes profundes que produeixen aquest fracàs educatiu si no que es limita a posar pedaços. Un pedaços vistos per la gent amb desconfiança i escepticisme, perquè la gent no se les creu. No hi confia. Es legisla, però es convenç. I per a superar un problema tan greu com és el fracàs escolar cal la col·laboració i la implicació decidida de tota la societat.

Les causes del fracàs escolar són diverses i les solucions també. Hi ha solucions que han de ser i poden ser compartides de forma general, mentre que d’altres no ho seran mai, perquè darrera d’elles hi ha un contingut ideològic concret.

Massa sovint ens entretenint mirant-nos el pugó de les fulles de l’arbre sense adonar-nos del mal que corca el tronc. I quan aquest arbre mor encara tenim el cinisme de preguntar-nos com ha estat possible que això passes. Amb el fracàs escolar estem fent el mateix. Estem fent populisme educatiu. Reformem per a no canviar. No abordem seriosament el problema que porta al fracàs estrepitós dels nostres fills.

La societat, tots nosaltres, perquè som nosaltres la societat, els que hem de deixar de somicar lamentant-nos del que passa per a passar a una actitud de combat decidit del fracàs escolar.

Tots nosaltres tenim quelcom a fer per a combatre el fracàs escolar. I ho repeteixo. Tot hem de fer i podem fer. Cadascú en el seu àmbit. Els educadors en els seus llocs de treball, la família a casa seva i els polítics legislant pel futur col·lectiu.

Hi ha coses tan bàsiques davant de les quals no ens rebel·lem que sembla mentida que passi. Quantes vegades hem somrigut o hem mirat amb indiferència un missatge de mòbil que sembla més un diccionari de faltes d’ortografia, de paraules inventades que no diuen res i de frases inconnexes que cal desxifrar. I aquest només és un petit exemple del que passa cada dia. A casa, a l’escola, al transport públic, etc., etc. Perquè el normal seria preguntar-nos: aquest missatge és acceptable? No, no ho és. Però hem acceptat com a normal un perversió gramatical en virtut d’una suposada modificació dinàmica del llenguatge col·lectiu. La innovació per la innovació no porta enlloc.

Sóc dels que crec que la societat és dinàmica, canviant i ha de continuar canviant., S’ha de substituir valor per altres valors i no eliminar valor per a crear un buit impossible a la societat.

El moviment del Maig del 68 va ser quelcom molt important en la història social d’Europa. Ho fou perquè va aconseguir sacsejar la societat. Va fer caure valor caducs i decrèpits. Va aconseguir introduir un concepte de llibertat individual molt important, però, a la vegada, ha resultat letal en l’educació, perquè no hi ha valors nous col·lectius com l’esforç, el respecte, el saber que hi ha obligacions al costat de drets. Un fet que ha estat aprofitat pels depredadors socials per imposar-se ells damunt de tota la societat amb una cultura del tot si val si es fa en llibertat.

El fracàs escolar també s’alimenta de la desesperació d’una joventut que no veu futur. Fins fa quatre dies el futur d’aquesta joventut era renunciar als seus grans somnis, però a canvi els hi oferíem una perspectiva de treball més o menys ben pagat, formar una família, hipotecar-se per a tenir un sostre de propietat i continuar somniant. Però que oferim ara? Res. Cap perspectiva de treball i, per tant, cap perspectiva de poder independitzar-se i lluitar amb possibilitats de realitzar els seus somnis. I davant d’això per què s’ha d’estudiar? S’ha de tenir molta fe per a creure que estudiar serveix d’alguna cosa.

Hem creat una societat acomodada, on hi ha molts drets i poques obligacions. On dir que no a un fill costa i per tant ho deixem corre.

Quantes vegades hem callat davant d’actes incívics? Tantes que ja ni ho recordem.

El fracàs escolar començarà a capgirar-se quan tots plegats en prenguem seriosament que ens cal educar en seriositat i responsabilitat. Quan els polítics deixin de reformar exclusivament de forma ideològica i s’assumeixi que el fracàs escolar és un problema de país i, per tant, cal la participació amplia per a resoldre’l el problema i que també cal permetre que els canvis introduïts facin els seu curs.

La llei orgànica de millora de la qualitat educativa (Lomqe o Lomce en castellà), la llei Wert no fa això que he dit fins ara. La Lomce és un brindis ideològic al sol. I per això no serveix. Serveix per a plantejar que el mal del deficient coneixem dels nens és un problema d’immersió lingüística, per a donar un paper a l’església que no li correspon, per espanyolitzar els nens catalans.

Respecte a la immersió lingüística m’agradaria saber si és tan perversa per què s’aplica a l’estat amb els estrangers nouvinguts?

La Lomce és una nova forma de recentralització de l’estat i de primacia absoluta del castellà damunt de qualsevol altre llengua.

Pel que fa al català la llei de la FAES, d’en Wert i l’Aznar no aconseguirà allò que ni Franco, ni Primo de Rivera, ni Felip V, ni Felip IV van aconseguir. El català sobreviurà amb força si la societat s’imposa la seva defensa. I pel que fa a les millores educatives només serviran si realment responen a les necessitats social.  

La proposta espanyola per a Catalunya / Ce qui propose l'Espagne a la Catalogne

Es discuteix molt sobre les propostes pel futur col·lectiu dels catalans que es fan des de Catalunya i molt poc sobre les propostes que es fan des d’Espanya pels catalans. I això per què passa? Perquè no hi ha cap proposta alternativa que millori allò que tenim ara.

El Partit Popular, a la pràctica, ofereix menys autonomia, menys autogovern, de forma edulcorada. Els socialistes ofereixen un estat federal sense concretar i en allò que concreten avisen que res d’estructures d’estat. La pregunta llavors és: les parts d’aquesta Espanya federal que seran? No seran estats federats? La resposta fins ara és la d’un sistema autonòmic corregit amb el nom de federal. Els d’Izquierda Unida plantegen també una Espanya federal sense concretar i la resta de formacions polítiques espanyoles exigeixen la reducció o l’eliminació de l’Espanya autonòmica.

Les propostes que arriben des d’Espanya no ofereixen cap alternativa de reconeixement de Catalunya com a nació. Són propostes decebedores i fan presagiar un futur fosc i sinistre per als catalans. La política duta a terme amb la llengua catalana així ho evidencien. Són propostes que menystenen a tots aquells que creuen en un estat espanyol plurinacional.

I això per què? Perquè hi ha dues maneres d’entendre com s’han de relacionar els membres d’una col·lectivitat. Són dues maneres d’organitzar-se que han esdevingut contraposada i antagònica. Uns volen diàleg, els altres imposició.

L’Espanya actual és el fracàs del catalanisme que ha cregut que Catalunya tenia futur nacional dins Espanya. Un intent d’encaix afanyosament treballat per tot l’arc ideològic català que s’ha anat alternant en el lideratge del catalanisme. La llista de persones que han treballat per a això és llarga i diversa i ho han fet des de la creença que Catalunya, els catalans col·lectivament, tenien futur dins Espanya. Els catalans que no creien en l’encaix de Catalunya dins Espanya sempre havien estat minoria fins ara. Això és el que ha canviat i el canvi ha descol·locat els espanyols. No ho entenen. I no ho entenen perquè mai han volgut escoltar les minories que convivien dins l’estat. La seva forma d’actuar és la imposició com torna a fer-ho el Tribunal Constitucional suspenen la Declaració de sobirania del Parlament de Catalunya.
Els espanyols han exhibit la sentencia del Tribunal Constitucional del juny de 2010 sobre l’Estatut d’autonomia català com el gran triomf perquè havia aconseguit posar fi a les quimeres catalanes fins que s’han adonat que és el principi del final de l’Espanya que coneixem. Perquè acabi com acabi el procés pel dret a decidir dels catalans l’Espanya autonòmica d’avui s’ha acabat. Ha fracassat l’Espanya sorgida de la Transició democràtica.

A Catalunya el debat sobre allò que som i volem ser continua amb força. A Espanya el debat sobre el futur polític espanyol es neguen a fer-lo.

La societat catalana vol ser seduïda i només abraçarà aquell projecte seductor que li plantegi un futur millor. Només vol això.

I això passarà mal li pesi a Espanya.

 

________________________________________________

 

Ce qui propose l'Espagne a la Catalogne

Très souvent on discute sur les propositions pour le futur de l’ensemble des catalans qu’on fait depuis la Catalogne et très peu sur celles qui arrivent de l’Espagne dirigées aux catalans. Et naturellement on se demande pourquoi ? Parce qu’ils n’existent pas des propositions alternatives pour améliorer la situation actuelle.

Le Parti Populaire, en somme, offre moins autonomie, diminuer l’autogouvernement, et tout ça d’une façon édulcoré. Les Socialistes un Etat fédéral sans concrétiser et quand ils le font ils préviennent, de suite, pas question de structures d’Etat. Alors, la question est : Les parties de cette Espagne fédérale que seront-elles ? Ne seront pas d’Etats fédérés ? La réponse jusqu’à présent est qu’il s’agit d’un système autonomique corrigé dit fédéral. Ceux d’Izquierda Unida proposent aussi une Espagne fédérale sans concrétiser et le reste de partis politiques espagnols exigent la réduction ou l’élimination de l’Espagne autonomique.

Les propositions qui arrivent d’Espagne n’offrent aucune alternative de reconnaissance de la Catalogne comme nation. Ce sont des propositions décevantes et enduisent à deviner un futur obscur et sinistre pour les catalans. La politique menée jusqu’à présent vis-à-vis de la langue catalane nous montrent l’évidence. Il s’agit des propositions qui méprisent à tous ceux qui croient à un Etat espagnol plurinational.

Et tout ça à cause de quoi ? Parce qu’il y a deux façons de relation entre les membres d’une collectivité. Il s’agit de deux façons de s’organiser devenues contraires et antagoniques. Les uns veulent dialogue, les autres veulent imposer.

L’Espagne actuelle nous montre que le catalanisme a échoué, le catalanisme qui a crû que la Catalogne disposait d’un futur national dans l’Espagne. L’essai d’insérer, idée adopté et travaillé avec insistance, pour la totalité de l’arc idéologique catalan que s’est alterné dans le guidage du catalanisme. La liste des personnes qui ont travaillé avec cette idée est bien longue et diverse et ils l’ont fait avec la conviction que la Catalogne, les catalans collectivement, disposaient d’un avenir dans l’Espagne.
Les catalans qui ne croyant à la possibilité d’insérer La Catalogne dans l’Espagne n’étaient pas une majorité jusqu’à présent. C’est bien ça qui a changé et ce changement a bouleversé les espagnols. Ils ne comprennent pas. Et la raison pour laquelle ils ne comprennent pas est celle qu’ils n’ont jamais voulu écouter les peuples que survivaient dans l’Etat. Ça façon d’agir c’est l’imposition, le Tribunal Constitutionnel nous le montre une fois de plus en suspendent la Déclaration de Souveraineté du Parlement de la Catalogne.

Les espagnols ont exhibé la sentence du Tribunal Constitutionnel du mois de juin 2010 à propos de l’Estatut d’Autonomie catalan comme un énorme triomphe parce que il s’agissait de mettre fin aux chimères catalanes jusqu’au moment où ils se sont rendu compte qu’il s’agissait du début de la fin de l’Espagne qu’on connait. Quel qu’il soit le résultat du procès pour le droit à décider des catalans l’Espagne autonomique d’aujourd’hui est fini. L’Espagne surgit de la Transition démocratique a échoué.

En Catalogne le débat sur ce que nous sommes et ce que nous voulons être continue avec force. En Espagne le débat sur le futur politique espagnol ne veulent pas l’entamer.

La société catalane à envie d’être séduite et elle acceptera uniquement le projet que lui fasse entrevoir un futur meilleur. Elle veut uniquement ça. Et ça arrivera malgré l’Espagne.

Traduction: Joaquim Nogareda


http://nationcatalane.blogspot.com/2013/05/ce-qui-propose-lespagne-la-catalogne.html


Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/


Altres articles publicats en aquest bloc relacionats amb aquest:

 

La declaració de sobirania, votacions i text:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/03/el-dret-decidir-dels-catalans-i-la.html

 

Propostes espanyoles:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/guerra-bruta-ofec-economic-i-el-dret.html

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/la-lluita-despanya-contra-el-dret.html

 

 

 

Discreció, símbols i pressa. Som o no som responsables?

Discreció, símbols i pressa són tres paraules que mostren el moment que vivim els catalans avui dia i que omplen pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació fins esgotar la paciència dels ciutadans.

Els catalans tenim en marxa un procés polític complicat i complexa que requereix diàleg i diplomàcia a tots els actors principals i deixar fer, acompanyar i recolzar als actors principals per part dels actors secundaris que som la resta dels catalans.

És la responsabilitat històrica que ens toca viure allò que ens hauria de provocar satisfacció i orgull de poder viure-la. I en lloc d’això la irresponsabilitat i mesquinesa d’alguns provoca desconcert i dubtes no raonables en la gent del carrer.

Només la unitat dels catalans, per molt matisada que sigui, ens permetrà fer el pas endavant que la immensa majoria dels catalans volem. Volem sortir de la crisi econòmica i obtenir el reconeixement definitiu i permanent de la nació catalana, del català i del que som i hem estat..

Espanya ha estirat tant la corda que finalment la trencada i res tornarà a ser igual que abans. Una altra cosa és quina forma tindrà les relacions amb Espanya i és aquí on hi ha les diferències.

I mentre fem camí com ens hem de comportar tots aquells volem decidir sobre el nostre futur col·lectiu? Amb responsabilitat, treballant i tenint paciència.

Aquest procés col·lectiu no està fet pels que tenen pressa, sinó per aquells que amb discreció i responsabilitat busquen sortides viables i no brindis al sol.

Les declaracions més o menys afortunades dels actors principals no poden donar pas al continu qüestionament de tot els procés. Ja està bé de llençar-nos tanta merda al damunt nosaltres mateixos. Deixem-nos de paraules i mirem-nos els fets, que comptat i debatut són els que compte. Som o no som responsables?

En un procés com el que vivim la discreció es un aspecte fonamental per no fer descarrilar tot el treball. No he vista mai un negociació seriosa feta en mig una plaça pública.

I ens cal negociar? Es clar que ens cal negociar. No vivim aïllats i lliures de qüestionaments. Ens cal negociar internament, ens cal a negociar amb Espanya perquè diguin que si o tanquin definitivament la porta, ens cal negociar amb la Unió Europea, els Estats Units la Xina i la resta de països que tenen interessos econòmics a Catalunya. I si algú es pensa que tot això es pot fer sense discreció es que no ha fet mai una negociació.

La impaciència d’alguns irrita la gent del carrer i crea rebuig entre indecisos. Uns indecisos que ens calen per a guanyar.

He dit sovint que Catalunya no té padrins i si molts detractors. No té padrins per a aguantar qualsevol acte folklòric que vulguem organitzar. Quedarà bé, però... I l’endemà? S’ha de fer un acte que l’endemà de fer-lo sigui viable mantenir i ser reconegut internacionalment.

Crec que la frase d’Artur Mas sobre Jordi Pujol no ha estat encertada. Per com l’ha dita, no pel que ha volgut dir. Perquè tots els presidents de Catalunya són un símbol del que som i hem estat els catalans. Les seves vides polítiques poden haver estat més o menys reeixides, però han intentat servir al país. I el seu pas per la primera magistratura de Catalunya els ha permès establir uns ponts amb persones de difícil accés si no és a través d’ells. Qualsevol país seriós utilitza els seus ex mandataris per a fer tasques discretes no s’escriuen a les notícies dels mitjans de comunicació, però si ens els llibres d’història.

Es vol destruir tots i cadascuns dels símbols de Catalunya. La nació, la llengua, la història passada i present. I només la responsabilitat moral dels catalans ho aturà.

En cal treballar seriosament, amb discreció i paciència.

Voldria recordar els elements claus de l’acord de governabilitat subscrit entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana i signat públicament el 19 de desembre de 2012.

·         Convocar als ciutadans catalans a votar sobre el seu futur durant l’any 2014 si és viable i si no ho és de comú acord entre els dos partits trobar una data millor.

Algú amb poder real ha dit que no es farà? No. Opinions moltes si és millor així o aixà, però res més.

·         Hi ha un calendari previst:

 1.    Fer una Declaració de sobirania del poble de Catalunya per part del Parlament de Catalunya.

a.    Aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener de 2013

b.    Votació que permet ampliar el consens pel dret a decidir el 13 de març de 2013.

2.    Aprovar una llei de consultes durant l’any 2013.

a.    Actualment està en tràmit parlamentari.

b.    La Mesa del parlament de Catalunya l’admet a tràmit el 16 d’abril de 2013.

3.    Obrir un procés de negociació i diàleg amb Espanya per l’exercici del dret a decidir amb la convocatòria d’un referèndum. Petició que s’ha de formalitzar dins el primer semestre del 2013.

a.    Anunci del president Mas que vol reunir-se amb el president del govern espanyol Mariano Rajoy el 27 de desembre de 2012.

b.    Anunci que la reunió entre Mas i Rajoy serà secreta el 7 de febrer de 2013.

c.    Reunió secreta o discreta de Mas i Rajo a principis de la setmana del 18 al 23 de març de 2013.

d.    Reunió de Mas amb Pérez Rubalcaba del PSOE el 7 d’abril dem 2013.

e.    I les que no se saben.

4.    Creació d’un Consell Assessor per a la Transició Nacional.

a.    Amb la missió d’elaborar informes i plans de treballa sobre estructures d’estat, estudis sobre el processo a seguir, estudiar els recursos que ens calen i qüestions específiques com seguretat social, doble nacionalitat, llengua, etc.

b.    Decret de creació 12 de febrer de 2013.

c.    Resolució de nomenament dels seus membres, 22 de març de 2013.

d.    Primera reunió constitutiva feta el 12 d’abril de 2013.

5.    Treballar tots els procediments formals, jurídics i institucionals possibles fins el 31 de desembre de 2013.

a.    Una tasca que es realitza cada dia en àmbits molts diversos de forma discreta.

6.    Convocatòria de la consulta pel dret a decidir durant l’any 2014 sempre que les condicions socioeconòmiques i polítiques no aconsellin una pròrroga, una possibilitat que serà acordada conjuntament per CiU i ERC.

a.    Es convocarà quan les condicions siguin les més idònies per a guanyar.

·         Un pacte per enfortir l’entramat econòmic i social de la societat catalana per sortir del pou negre on estem situats.

Em sembla més que evident que s’està treballant i que en general tenim poca memòria sobretot si recordem les següents dades:

§  Eleccions al Parlament de Catalunya: 25 de novembre de 2012

§  Acord de governabilitat entre CiU i ERC: 19 de desembre de 2012.

§  Pressa de possessió com President de la Generalitat d’Artur Mas: 24 de desembre de 2012.

§  Pressa de possessió del govern de la Generalitat de Catalunya: 29 de desembre de 2012.

I si ens tranquil·litzem?

 ----------------------------

Articles relacionats amb aquest:

Full de ruta pel dret a decidir dels catalans

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/full-de-ruta-pel-dret-decidir-dels.html

Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya 23 de gener de 2013

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html