1 d’oct. 2016

Independència. La feina dels polítics i la nostra.

Les balues de la confiança
Hem elucubrat molt de com passarem de ser una comunitat autònoma espanyola que Espanya no accepta com a nació a un estat independent. I això ha estat així perquè l’objectiu és d’una transcendència històrica que ens afecta a nosaltres i a uns quantes generacions més. Això és així tant si s’aconsegueix constituir un estat propi per a Catalunya com si es fracassa i continuem sent una regió espanyola vilipendiada.

Alguns militants dels partits polítics i un bon grapat de tertulians no han ajudat gens a esperonar un debat seré i racional. Ben al contrari, han esperonat batalles estèrils i crispades. Escoltant-los, sovint, he pensat que el principal enemic en el camí de l’estat independent el tenim dins a la nostra pròpia casa. Tots aquests bocamolls callaran i es posaran a treballar? No ho crec, però depèn de nosaltres que aquests crispadors siguin marginals o vedets.

Encarem els darrers mesos i per clarificar la situació en que vivim ara serà necessari desvetllat amb claredat l’opció escollida per a fer el pas de regió d’Espanya a estat independent. Dels detalls concrets ja se n’encarregaran els que vam escollir el 27 de setembre del 2015, perquè és a ells a qui correspon fer aquesta feina ja que és a ells en qui varem dipositat la nostra confiança votant el passat 27S.

Junts pel Sí, la gran coalició vestida per a portar el país a la independència, ha plantejat per  boca del president Puigdemont els passos a seguir. Un camí clar, costerut, però possible. 
La frase: “O referèndum o referèndum” és els resum de:

-      Donar la veu als ciutadans perquè siguin ells els que decideixin el destí col·lectiu dels catalans.
-          Els catalans s’expressaran democràticament votant.
-       Donar resposta a les demandes fetes per les mobilitzacions majoritaris de la ciutadania catalana des del 2010 i que aquest darrer 11 de setembre ho ha tornat a fer reclamant independència.
-        Donar resposta, també, a les mobilitzacions minoritàries de ciutadans catalans perquè els hi ha de permetre expressar les seves propostes d’unitat d’Espanya en lloc de fer amenaces.
-        Perquè en un referèndum es vota sobre una pregunta dient si o no i això permet obtenir un resultat clar i homologable internacionalment.
Carles Puigdemont, president de la Generalitat

La moció de confiança guanyada el passat dia 29 de setembre va ser guanyada com l’inici d’una cadena de confiances que ens ha de permetre transitar, com deia el president, d’excepcionalitat en excepcionalitat fins a la normalitat final.

El debat de política general i el debat dels pressupostos han de ser les baules següents d’aquesta cadena de confiances. No cal submissions, però tampoc una esmena en la totalitat com ho va ser el no permetre debatre el pressupost del 2016 i la descavalcada del president Mas abans. La paciència de la gent té límits i cal no tibar-la més del compte.

La via que el govern català, amb l’aprovació del Parlament, ha decidit tirar endavant té un calendari amb dates públiques i d’altres de reservades pel més elemental sentit de responsabilitat. Ens cal saber-ho tot? Crec que no serviria de res i donaria munició als contraris.

El calendari previst pel govern és aquest:

-     Octubre: admissió a tràmit del pressupost de l’any 2017 i posterior aprovació amb les esmenes que calgui per tal d’atendre les necessitats social.
-    Juny 2017: ultimar les lleis que vesteixen les estructures mínimes d’estat i la llei de transitorietat política que ha de regular com es passa de la legalitat política espanyola a la legalitat exclusiva catalana. Un treball que ja ha començat.
-     Juliol 2017: aprovació de lleis de les estructures d’estat i la llei de transitorietat que permetran després del referèndum proclamar la independència.
-       Agost 2017: convocatòria del referèndum emparat amb la legislació catalana si no s’ha produït un acord abans amb l’estat espanyol per tal de fer-lo acordat i pactat.
-        Setembre 2017, dins la segona quinzena: referèndum sobre si volem ser independents o no. Amb pregunta clara i, per tant, resultat clar.

Resultats del 9N.
El 9N del 2014 va servir per saber quanta gent es posava a la línia de sortida i ho vam saber. Érem 1.861.733 persones les que volíem ser independents. Una xifra prou important per a continuar endavant. Fou la primera vegada que ens vam comptar de veritat. I això va passar per la col·laboració colze a colze de la gent que després van constituir Junts pel Sí i la CUP.

El resultat del 9N va dir que el projecte de ser estat independent era una possibilitat possible perquè darrera d’ella hi havia un gruix social que ho podia fer possible.

El 27 de setembre de 2015 varem votar en unes eleccions plebiscitàries que varem guanyar i que varem permetre tenir un Parlament de majoria independentista i un govern del mateix signe. Els vots de 1.966.508 independentistes, que representen el 47,85%, van guanyar els 1.608.840 de partidaris de seguir a Espanya. Un 39,11% es inferior a 47,85%. Però el 27S també va deixar clar que hi ha 502.230 ciutadans, el 11,48% de ciutadans, que encara no s’han aclarits si volen ser nacionals espanyols o nacionals catalans i el referèndums que es convocarà els farà definir.

I quina ha estat la reacció a la concreció del full de ruta?

La del PP i del govern que controla la de continuar dient que no hi ha cap altra sortida que la de la “justícia” penal política. A dins el PSOE la simple reflexió del seu secretari general que potser caldria plantejar-se parlar amb el independentistes catalans ha estat la gota que ha fet sorgir un cop d’estat intern que encara no se sap com acabarà. La reacció de Ciudadanos ha estat la de dir que era una presa de pel, però es curiós que ells diguin això perquè obliden la pressa de pel real que ha estat els seus acords fallits per tocar poltrona primer amb el PSOE i després amb el PP. Però la reacció més paradoxal ha estat la de Catalunya si que es pot, la coalició que agrupa Podemos, ICV i EUiA, perquè s’han passat mesos dient que calia fer un referèndum i quan el president els diu que ho el convocarà voten en contra. Saben on és la coherència política?
CSQP: demanar el referèndum i votar-hi en contra.

En política els errors es paguen molt cars. Per citar només alguns ens podem remuntar al president Pujol per constatar que la seva displicència amb que va tractar ERC és una de les causes del govern del Tripartit i de les males relacions que sovint afloren entre els militants de l’antiga CDC i ERC. L’esmena la totalitat feta a la proposta del president Mas del novembre del 2014 ens ha portat a un estancament que encara no hem aconseguit revertir del tot. L’intent de llençar a la paperera de la història del sector social que representava el president Mas ens ha aconduït on som ara amb un sostre que cal trencar si volem guanyar.

Superar els errors polítics en el camí de la independència, ens agradi o no, es feina de tots. Dels que han comés l’error i dels altres si volem ser independents.

La moció de confiança i el pla de treball exposat pel govern català a través dels seu president és i ha de ser la baula primera de la cadena de confiances que ha de presidir la relació entre els mateixos components de Junts pel Sí i d’aquests amb els de la CUP. Si no és així difícilment arribarem al final.

11 de setembre de 2016. Manifestació a Lleida
S’ha d’acabar aquesta lluita per veure qui és més independentistes, qui és més social entre els conjurats per la independència. Evidentment que existiran exabruptes dels bocamolls inútils, però aquests han de ser l’excepció i no el dia a dia.
Tenim un calendari i el com ho fem i el com ho farem només depèn de nosaltres per tal que esdevingui realitat.

El que volen continuar tenint el rei Felip VI com el seu cap d’estat ens voldran entretenir amb disquisicions sobre si calen eleccions o referèndum, si el referèndum es pot fer o no, si ens els reconeixeran o no. Argumentacions que volen impedir explicar futur. Discussions teòriques i jurídiques que les hauran de resoldre el govern català i els juristes que els assessoren i no nosaltres. Perquè la feina dels milers de ciutadans que volen la independència i no tenim la responsabilitat de resoldre aquesta qüestió jurídica, ens hem de concentrar en explicar les avantatges de tenir un estat català fora d’Espanya. Fer-ho sense vendre fum fent creure que en una Catalunya independent no tot serà de color de rosa, però si que tenim la possibilitat de vestir un estat que estigui al servei del ciutadà, una societat on l’educació sigui un valor que tingui els principis de llibertat, respecte, igualtat, esforç i solidaritat com a eix vertebrador, una societat que miri pel conjunt social i tingui mecanismes per a redreçar les desviacions. Un estat al servei de les persones en el seu conjunt.


És la nostra feina la de portar al vot favorable a la independència els sectors socials moderats que els fa por els canvis, els sectors socials que volen transformacions que canviin la societat que tenim ara. Hem d’anar a buscar els votants d’UDC, alguns del PP regionalista i els de Catalunya si que es pot / Barcelona en comú. Són aquests els que ens manquen i són aquests el que faran guanyar amb solvència el referèndum. Però tampoc oblidem els independentistes reticents que també n’hi ha.

Els polítics que facin la seva feina i nosaltres la nostra. Només així guanyarem.

4 de set. 2016

Espanya busca govern i oblida buscar sentit d’estat.

El debat d’investidura del candidat Rajoy ha estat la constatació de la incapacitat del sentit d’estat marca espanyola. Va faltar temps per a constatar quin sentit d’estat té el candidat Rajoy d’Espanya proposant a l’ex-ministre dimitit pels papers de Panamà, José Manuel Soria, com a director executiu del Banc Mundial. No té cap importància la imatge exterior d’Espanya quan l’objectiu és l’amic i no l’Estat.
Caciquisme.
El PP, de la mà d’Aznar i Rajoy, han anat forjant un canvi polític passant del caciquisme al clientelisme polític que tants vots els ha donat. Però ells no han estat els únics. El PSOE també ha fet el mateix. I mentre els dos grans partits espanyols s’entretenien en això s’han oblidat de construir un estat modern amb un projecte de futur que vagi més enllà de la retòrica nacionalista de la gran nació espanyola.
Els mal anomenats constitucionalistes han fracassat en la renovació del règim construït per sortir del 40 anys de dictadura del general Franco i l’han conduït cap a la decadència moral. És cert que contra aquesta situació s’han alçat veus, però les dues opcions espanyoles que s’han presentat a les eleccions per a fer el canvi porten plom a l’ala i han fet que l’electorat s’hagi plantejat que entre escollir l’original o la mala còpia s’hagin començat a decantar, de nou, cap a l’original, ja sigui el PP o el PSOE, en lloc de fer-ho pel C’s o Podemos. Una nova recomposició de vots que les segones eleccions generals del 26 de juny no ho van resoldre. Ni el PP ni el PSOE s’han recuperat de la pèrdua de vots que va significar les eleccions del 20 de desembre de 2015, però el més dramàtic ha estat veure que les eleccions del 26 de juny de 2016 portaven a C’s i Podemos a perdre significativament vots sense que això hagi servit ni al PP ni al PSOE. Transvasament de vots sense recuperació.
Clientelisme polític.
La política espanyola no té sentit d’estat.
Tenir sentit d’estat és saber que hi ha coses que estan per sobre de la lluita partidista i que, per força, s’han de compartir àmpliament per tal que governi qui governi continuaran impulsant-se.
Durant el franquisme Catalunya va ser un punt de referència democràtica i això va fer que la Constitució espanyola assumís tímidament l’existència de la nació catalana amb l’eufemisme nacionalitat. Un fet que llavors vàrem valorar positivament, però que ara i vist el resultat hem d’acceptar que va ser només un miratge democràtic. Espanya ni llavors ni ara accepta la diversitat plurinacional, però tampoc ha estat capaç de forjar un projecte comú que vagi més enllà de la retòrica nacionalista.
Tres aspectes han estat claus pel fracàs del candidat Rajoy i també la de Sánchez abans, per a ser investits cap de govern: la divisió antagònica entre les “només denominades” dretes i esquerres que encara arrosseguen l’enfrontament ideològic i personal de la Guerra Civil, no veure a Espanya com un tot i el procés polític que hi ha a Catalunya.
El sentit d’estat de l’Espanya sorgit de la Constitució del 78 segueix l’empremta franquista. Una mostra d’això son les set lleis educatives aprovades des de 1978. En cap d’elles hi ha un projecte compartit i estable que permeti avaluar-ne els resultats. Un altre exemple del no sentit real d’estat és el transport ferroviari.
França, un país de referència pel que fa al centralisme polític, té clar que pel futur de l’estat francès cal pols econòmics potents sotmesos a criteris econòmics elaborats a París. Un plantejament que han fet de Marsella i Bordeus dos grans metròpolis econòmiques. I no són les úniques encara que les altres siguin de menor envergadura. Economia francesa descentralitzada i controlada políticament des de París. Però a França la política d’estat no només s’ha plantejat en l’economia també ho ha fet apropiant-se com a francès de tot el patrimoni cultural del pobles que hi conviuen i l’ha rellançat internacionalment i turísticament. La Bretanya i l’Occitània en són un exemple, però s’ha assegurat que aquesta projecció no alimenti reivindicacions i ho han fet trossejant el territori administrativament com el cas de Nantes, capital històrica de la Bretanya, que no pertany a la regió de la Bretanya i per molt que quan et passeges pels carrer de la ciutat per tot arreu et trobis referències a la seva condició bretona, encara que per sobra prima la de ser ciutat francesa. I no cal anar massa lluny per veure que passa a la Catalunya Nord llevat d’excepcions. Les reivindicacions nacionals a França són molt tímides i per evitar-ho els fa mostrar-se contra tot el que passa a Catalunya.  
Xarxa de l'AVE, desembre 2015.
L’obsessió per l’AVE com a projecte per vertebrar Espanya és un altre fracàs d’estat a Espanya. Aznar ho proclamava i Rajoy, amb frase lapidària, ho certificava dient: “Si los AVE son raíles de prosperidad también son vías de entendimiento”. L’obsessió per l’AVE també l’ha compartida pel PSOE. Una obsessió que ens porta a preguntar: I les rodalies de la gent que va a treballar cada dia quina prioritat tenen pels governs espanyols? Si no parlem de Madrid, que té estatus diferent per ser la capital d’Espanya, pel que fa a la resta només s’han plantejat manteniment que, passats quaranta anys, han deixat unes rodalies velles i obsoletes.
El Corredor Mediterrani és la constatació del fracàs del model econòmic i territorial espanyol. Si no passa per Madrid no pot existir. A França aquest Corredor passa per Lió i Marsella i no per París i quan vegin l’interès d’Espanya per ell el faran arribar a la frontera com a camí a Algeciras, porta d’entrada a Àfrica.
Xarxa transeuropea per al 2030
Massa temps Catalunya ha estat utilitzada per a fer de grup de pressió per a situar-se a Espanya. Abans ho va fer el PSUC per apuntalar el PCE durant el franquisme com la majoria dels grups d’esquerra. Un paper que d’una altra manera també va jugar CiU en el seu dia. I ara ho fa la coalició de Podemos-ICV i C’s. Uns defensen un referèndum només acceptat si es pacta amb Espanya i els altres enarborant la unitat d’Espanya per sobre de tot i amb una obsessió malaltissa contra el fet que els catalans parlin i siguin capaços d’utilitzar el català i el castellà en la mateixa conversa.
Ara Catalunya ens cal sentit d’estat per encara el futur deixant el segon pla aspectes molt importants pels partits, però que dificulten la creació d’un estat propi. Cal aprendre d’Espanya què significa no tenir sentit d’estat. Cal reformar la Catalunya autonòmica en una Catalunya estat. En un tot global.
Congrés dels Diputat, un lloc pel Sentit d'estat.
I mentre Catalunya fa el seu camí Espanya ha de trobar un projecte per a un estat en decadència. Ha de regenerar el projecte, els partits i quan ho facin trobaran projecte i trobaran govern.

I per moltes eleccions que facin si no hi ha projecte l’estat anirà ensorrant-se. 

31 de jul. 2016

Catalunya té davant Espanya = Sèrbia i Rajoy = Milošević? Les conclusions de la Comissió del Procés constituent.



Slobodam Milosevic











Pel bé del futur d’Espanya ja cal que Rajoy i els polítics espanyols calculin bé allò que faran davant del procés d’independència de Catalunya.

D’estat que s’han oposat a la independència dels ciutadans d’una nació sotmesos a un altre estat la història n’és plena.

Sèrbia no va poder evitar les independències d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Kosovo i Montenegro, però la seva actitud va deixar una Sèrbia exhausta econòmica, política i moralment.

A diferència de Sèrbia d’altres estat han optat per a fer servir el diàleg per tal que la independència fos l’establiment d’una nova relació que acabés sent beneficiosa a les dues parts.

Els tretze anys de govern de Slobodan Milosevic va ser pels pobles no serbis de l’antiga Iugoslàvia una autèntica aberració i pels ciutadans serbis ser un poble amb un orgull ferit que no aconsegueix passar pàgina.

Mariano Rajoy
En el passat, Espanya ha arrossegat la pèrdua de les colònies americanes i ho ha fet paint malament la separació. La realitat a Espanya se li ha acabat imposant per una incapacitat a dialogar dels seus dirigents.

El polítics espanyols no entenen que vol dir dialogar i pactar en benefici general dels ciutadans de l’estat que diuen representar. Porten 214 dies sense aconseguir posar-se d’acord per a fer govern i que té un govern en funcions que es nega a sotmetre al control parlamentari utilitzant argúcies de triler polític.
  
Espanya oblida i enganya als seus ciutadans dient que la independència de Catalunya és una anomalia històrica estranya en el món. Vol oblidar que a Europa des de 1975, any de la mort del dictador Franco, s’han independitzat 14 nacions: Lituània (1990), Letònia (1990), Estònia (1991), Bielorússia (1991), Macedònia (1991), Eslovènia (1991), Moldàvia (1991), Croàcia (1991), Ucraïna (1991), Bòsnia-Hercegovina (1992), República Txeca (1993), Eslovàquia (1993), Montenegro (2006) i Kosovo (2008). I que a la resta del món ho han fet 40 més: Cap Verd (1975), Sâo Tome i Principe (1975), Guinea Bissau (1975), Angola (1975), Moçambic (1975), Surinam (1975), Papua Nova Guinea (1975), Seychelles (1976), Trinitat i Tobago (1976), República de Yibuti (1977), Dominica (1978), Illes Solomon (1978), Kiribati (1979), Santa Lucia (1979), Sant Vincent i les Grenadines (1980), Zimbawe (1980), Vanuatu (1980), Antigua i Barbuda (1981), Belice (1981), Saint Kitt i Nevis (1983), Brunei (1984), Estats Federats de Micronèsia (1986), Cambotja (1989), Iemen (1990), Armènia (1990), Namíbia (1990), Maurici (1991), Azerbaitjan (1991), Geòrgia (1991), Rússia (1991), Turcmenistan (1991), Usbequistan (1991), Tadgiquistan (1991), Kirguisistan (1991), Kazakhstan (1991), Kuwait (1991), Eritrea (1993), Palaos (1994), Timor Oriental (2002) i Sudan del Sud (2011). Molts d’aquest estat nous ho han fet amb més o menys dificultat, però tots ho han fet per la voluntat dels seus ciutadans, encara que en tots ells sempre hi ha hagut una minoria ha volgut continuar sent ciutadà de l’estat dels que s’independitzava. Una minoria que volia continuar sent nacional de l’estat que se separaven, ja fossin francesos, anglesos, australians, nord-americans, portuguesos, holandesos, sudanesos o russos, per citar només alguns. I aquesta realitat sense tenir en compte les autoproclamacions d'independència que no són reconegudes universalment com la República Turca del Nord de Xipre (1983), de Palestina (1988), d'Abkhàsia (1992), del Sud del Camerun (1999) o de l'Azawad (2012).

Votació al ple, 27 de juliol de 2016.
La reacció visceral, agressiva i prepotent del govern espanyol davant de l’aprovació pel Ple del Parlament de les Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent del passat 27 de juliol mostren l’aspecte més fosc i repressor de l’estat. Unes conclusions que es poden llegir a continuació, però que de forma resumida són aquestes:

1. El dret de decidir del catalans no hi cap dins la Constitució i lleis espanyoles i per aquest motiu només hi cap la desconnexió i un procés constituent propi.

2. Els catalans estan legitimitats per a fer un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant.

3. Les experiències comparades d’altres països avalen aquest camí iniciat.

4. Cal que el procés constituent sigui consensuat, públic, transparent, compartit i ampli.

5. Es farà en tres fases: 1a. participació, 2a. desconnexió de l’Estat espanyol i eleccions constituents per redactar un projecte de Constitució i 3a. la ratificació en referèndum de la constitució.

6. La 1a. Fase, la participativa, serà coordinada pel Fòrum Social Constituent, societat civil organitzada i partits polítics. Les conclusions seran un mandat vinculant pels redactor de la constitució.

7. La 2a. Fase, la de desconnexió amb Espanya, es farà amb l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral  que servirà per convocar l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no estaran sotmeses al control espanyol.

8. El Parlament de Catalunya és l’òrgan que vetlla tot el procés constituent i per això ha de crear una comissió de seguiment del procés constituent.

9. L’Assemblea Constituent serà un òrgan amb plens poders i les seves decisions seran de compliment obligatori a Catalunya, tant per les persones individualment com per les institucions i administracions, sense que cap altre poder, jutjat o tribunal pugui anar contra ella. L’objectiu de l’Assemblea és fer el projecte de constitució.

10. El projecte de constitució elaborada per l’Assemblea Constituent s’ha de sotmetre a votació dels catalans en un referèndum que l’han d’aprovar o rebutjar.

11. El procés constituent s’ha de fer tenint en compte una perspectiva de gènere, fer-ho de manera transversal, per a  totes les persones i amb una estratègia dual que serveixi per trencar amb les maneres històriques de fer dels catalans.

Aquestes conclusions són l’eix d’actuació per arribar a la total independència de Catalunya d’Espanya. Un full de ruta que es farà sortejant les andanades espanyoles.

Diputats del PP i C's abandonant la votació.
I que farà Espanya? El de sempre. És il·legal i que no es pot fer perquè els catalans són espanyols i prou. I perquè tampoc tenen res a decidir per a ells mateixos.

Sèrbia ha passat a la història per haver comès errors polítics gravíssims, per haver fet una repressió ferotge, però que, en cap cas, van impedir la independència dels ciutadans del territoris que no volien compartir estat amb ells. Cinc nous estats i el darrer ho va fer Montenegro el 21 de maig de 2006 a través d’un referèndum. Sèrbia va necessitar entrar en una crisi econòmica, política i moral de grans proporcions per tal que entenguessin que els pobles quan volen realment independitzar-se ho acaben fent.

Sèrbia per evitar les independències va protagonitzar episodis esperpèntics com el segrest d’Ibrahim Rugova, el líder dels kosovars, per fer-lo aparèixer forçat al costat de Milosevic a Belgrad. A Espanya, per ara, tot apunta que en lloc de segrestos els polítics espanyols volen engarjolar com a delinqüent a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, com també ho volen fer a l’expresident Mas i els ex-consellers Ortega, Rigau i Homs. Espanya ho aconseguirà si els ho deixem fer. Depèn de nosaltres que ho aconsegueixin.

Cal una resposta ciutadana contundent que deixi clar als polítics espanyols que l’estat espanyol forjat el 1714 s’ha acabat. Espanya ha de fer el seu camí i Catalunya també.


-----------------------------------------------

Conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent.

El dia 27 de juliol de 2016 les 11 conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent són ser aprovades per 72 vots a favor (JxSí i la CUP) i 11 en contra (CSQP). Els grups de C’s i el PPC no participen en la votació sortint del saló de sessions i el grup del PSC es queda a l’hemicicle però sense votar.

Mesa de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent.
Segons diu la pàgina oficial del Parlament el text que reprodueixo està pendent de revisió i correcció i serà publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya

Les conclusions aprovades:

1. Actualment, no hi ha cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català dins el marc jurídic constitucional i legal espanyol. L’única manera possible d’exercir aquest dret és per la via de la desconnexió i l’activació d’un procés constituent propi.

2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.

3. Les experiències comparades d’altres països avalen el camí emprès per Catalunya per a anar construint un model singular de procés constituent, ateses les circumstàncies socials, culturals, polítiques i econòmiques que ens són pròpies.

4. Cal vetllar perquè el marc metodològic del procés constituent sigui consensuat, públic, transparent i compartit amb tota la societat i amb les institucions que l’avalen. El procés constituent ha de tenir la capacitat d’encabir totes les sensibilitats ideològiques i socials des del primer moment, també a l’hora de fixar-ne els indicadors, el calendari i totes les altres qüestions que afectin el mètode emprat per a fer avançar el procés.

5. El procés constituent ha de constar de tres fases: una primera fase de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat espanyol i convocatòria d’eleccions constituents per a formar una assemblea constituent, que haurà de redactar un projecte de constitució, i una tercera fase per a la ratificació popular de la constitució per mitjà de referèndum.

6. El procés participatiu previ ha de tenir com a òrgan principal un Fòrum Social Constituent format per representants de la societat civil organitzada i dels partits polítics. El Fòrum Social Constituent ha de debatre i formular un conjunt de preguntes sobre continguts concrets de la futura constitució, que hauran d’ésser resoltes per la ciutadania mitjançant un procés de participació ciutadana. El resultat d’aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant per als integrants de l’assemblea constituent, que els hauran d’incorporar al text del projecte de constitució.

7. Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió amb la legalitat de l’Estat espanyol per mitjà de l’aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d’exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent. Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal.

8. El Parlament de Catalunya empara el procés constituent que s’ha de dur a terme a Catalunya. A aquest efecte, el Parlament insta el Govern a posar a disposició de la ciutadania els recursos que calguin per a aconseguir un debat constituent de base social, transversal, plural, democràtic i obert. Amb aquest objectiu, el Parlament de Catalunya haurà de crear una comissió de seguiment del procés constituent.

9. L’Assemblea Constituent, una vegada convocada, elegida i constituïda, disposarà de plens poders. Les decisions d’aquesta assemblea seran de compliment obligatori per a la resta de poders públics i per a totes les persones físiques i jurídiques. Cap de les decisions de l’assemblea no serà tampoc susceptible de control, suspensió o impugnació per cap altre poder, jutjat o tribunal. L’Assemblea Constituent haurà d’establir mecanismes per a garantir la participació directa, activa i democràtica de les persones i de la societat civil organitzada en el procés de discussió i elaboració de propostes per al projecte de constitució.

10. Una vegada l’Assemblea Constituent haurà aprovat el projecte de constitució, s’haurà de convocar un referèndum constitucional perquè el poble de Catalunya aprovi o rebutgi d’una manera pacífica i democràtica el text de la nova Constitució.


11. El procés constituent ha d’incorporar des de l’inici la perspectiva de gènere, d’una manera transversal i amb una estratègia dual, amb l’objectiu de trencar les inèrcies històriques de la nostra societat i fer un procés constituent que ho sigui també per a totes les persones. 

27 de juny 2016

26J: Espanya no vol canviar.

Les eleccions espanyoles del 26 de juny de 2016 han deixat un panorama polític molt semblant al que va sorgir de les eleccions del 20 de desembre de 2015. Si les eleccions del 20D van mostra una incapacitat de diàleg inquietant, les eleccions del 26J han deixat una situació més complicada amb l’alè d’unes terceres eleccions al darrera.

Dels resultats electoral a Espanya se’n desprèn el següent:

1.- La societat espanyola no vol canviar. El ciutadans voten estabilitat per sobre de valors ètics, morals i democràtics.

2.- Hi ha tres societats que conviuen a l'Estat Espanyol: Catalunya, País Basc i Espanya, que es comporten electoralment diferents perquè són socialment diferents.

3.- Entre escollir l’original o la còpia d’una proposta electoral els votants conservador han optat per l’original, el PP (7.906.185 vots) i no per C's (3.123.769 vots). El PP ha guanyat 669.220 vots i Ciudadanos ha perdut 390.759 vots. Però el PP, a pesar d’haver guanyat, no ha aconseguit recuperar els 3.629.601 vots que va perdre el 20D.

4.- En el denominat espai progressista i de canvi hi ha un PSOE en retrocés, però que aconsegueix mantenir-se. El PSOE ara ha perdut 120.606 vots més que s’han de sumar al 1.458.196 vots que va perdre el 20D. En aquest espai també hi ha un Podemos, ara com Unidos Podemos, que té un sostre electoral que no aconsegueix trencar. En aquestes eleccions Unidos Podemos i les seves confluències han obtingut 5.049.704 vots, mentre a les eleccions del 20 de desembre de 2015 Podemos i les confluències van obtenir 5.212.711 vots i Izquierda Unida 923.133 que sumats eren 6.135.844 vots. Això fa que si mirem i comparem la coalició Podemos i IU, amb el nom d'Unidos Podemos i les seves confluències, han perdut 711.135 vots en aquestes eleccions del 26J.

5.-  El nacionalisme espanyol i la unitat d'Espanya ha quedat reforçat a l'Estat. A tot arreu menys a Catalunya i el País Basc. El nacionalisme han obtingut 16.454.663 vots i 254 diputats, mentre la proposta de referèndum per a Catalunya només ha aconseguit 5.049.704 vots i 72 diputats. Amb aquestes eleccions allò que ha quedat tancat és la via de negociació amb els dos milions de catalans que volen la independència.

6.- L’opció d’un referèndum com a via d’integració dins Espanya no és una opció política real. Ni socialment ni en l’aritmètica parlamentaria, 254 diputats davant de 72 diputats. Ni sumant els independentistes catalans, 17 diputats, s’aconsegueix poder fer valdre políticament la seva força.

7.- La corrupció, els atacs antidemocràtics com la llei mordassa, les conspiracions per destituir el President de la Generalitat, entre altres, no passen factura ni del PP, ni el PSOE.

Si les negociacions per a constituir govern a Espanya han de ser de l’estil de les declaracions de la nit electoral anem directes a uns terceres eleccions.

I a Catalunya les eleccions al Congrés dels Diputats quin panorama han deixat?

1.- Que es continua votant de forma diferent si es vota per elegir diputats al Parlament de Catalunya o pel Congrés de Diputats.

2.- En Comú Podem ha guanyat les eleccions a Catalunya amb 848.526 vots, però mostra un sostre electoral. Manté la seva força per a regenerar Espanya encara que ha perdut 79.414 vots, però la seva proposta de referèndum per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya no té cap possibilitat. Absolutament cap. La suma de vots (16.454.663) i diputats (254) del PP, PSOE i C's davant del 5.049.704 vots i 72 diputats de Podemos ho impedeixen.
Els candidats per Barcelona
3.- La pugna entre ERC i CDC s'ha decantat a favor d'Esquerra que ha obtingut 629.294 vots davant de 481.839 vots, però sense que això l’hagi convertit en hegemònic. Esquerra s'ha situat com a segona força amb un vot territorial ampli. No obstant, només ha aconseguit sumar 30.005 vots més dels que tenia el 20D.

4.- CDC, que per primera vegada es presentava amb les seves pròpies sigles, ha aconseguit resistir molt millor del que era d’esperar per les enquestes i dels comentaris dels tertulians. Ha perdut 83.662 vots, però no prous com per poder dir que el lideratge en el camp sobiranista ha canviat definitivament a favor d'ERC. Ara bé, aquesta pèrdua de vots és un toc d’atenció a CDC que cal que presenti una opció política clara i convincent si vol continuar liderant amb ERC la lluita per la independència de Catalunya. S'ha d’estructurar com opció política pel futur mentre es lluita per aconseguir l’objectiu

5.- Els socialistes han perdut definitivament el seu paper de primera força política quan es vota en eleccions per elegir representants a Madrid. Coma força en el panorama polític català fa molt de temps que no són determinants. El seu espanyolisme i el voler canviar el govern li ha valgut 558.033 vots, que són 30.988 vots menys que el 20D, sense que això li hagi fet recuperar espai.

6.- El nacionalisme espanyol més descarnat ha quedat a la cua com opcions polítiques catalanes. El PP ha obtingut 462.637 vots, 45.351 vots més que el 20D, mentre que C's h obtingut 378.445 vots que comporten una pèrdua de 111.058 vots. Caldrà veure a qui i a on han anat a parar els 65.707 vots de Ciudadanos que no s’han sumat al PP.

7.- Aquestes eleccions no han mobilitzat gaire l’electorat sobiranista que no ha entès per què no s'ha repetit per defensar la independència de Catalunya a Madrid una formula com Junts pel Sí. Anant per separat només s’han obtingut 1.111.133 vots (ERC i CDC) en front del 1.399.115 vots dels unionistes (PP+PSC+C's). Hi ha una franja de 848.526 vots que queden al mig i que, tard o d’hora, s’hauran de decantar. El unionisme ha perdut 96.695 vots respecte el 20D i el sobiranisme 53.657 vots.

Aquestes eleccions reforcen la idea a Catalunya que cal unitat d’acció, però també d’instrument polític si els favorables a la independència de Catalunya volem guanyar la partida. 

26J: Espanya no vol canviar.

Les eleccions espanyoles del 26 de juny de 2016 han deixat un panorama polític molt semblant al que va sorgir de les eleccions del 20 de desembre de 2015. Si les eleccions del 20D van mostra una incapacitat de diàleg inquietant, les eleccions del 26J han deixat una situació més complicada amb l’alè d’unes terceres eleccions al darrera.

Dels resultats electoral a Espanya se’n desprèn el següent:

1.- La societat espanyola no vol canviar. El ciutadans voten estabilitat per sobre de valors ètics, morals i democràtics.

2.- Hi ha tres societats que conviuen a l'Estat Espanyol: Catalunya, País Basc i Espanya, que es comporten electoralment diferents perquè són socialment diferents.

3.- Entre escollir l’original o la còpia d’una proposta electoral els votants conservador han optat per l’original, el PP (7.906.185 vots) i no per C's (3.123.769 vots). El PP ha guanyat 669.220 vots i Ciudadanos ha perdut 390.759 vots. Però el PP, a pesar d’haver guanyat, no ha aconseguit recuperar els 3.629.601 vots que va perdre el 20D.

4.- En el denominat espai progressista i de canvi hi ha un PSOE en retrocés, però que aconsegueix mantenir-se. El PSOE ara ha perdut 120.606 vots més que s’han de sumar al 1.458.196 vots que va perdre el 20D. En aquest espai també hi ha un Podemos, ara com Unidos Podemos, que té un sostre electoral que no aconsegueix trencar. En aquestes eleccions Unidos Podemos i les seves confluències han obtingut 5.049.704 vots, mentre a les eleccions del 20 de desembre de 2015 Podemos i les confluències van obtenir 5.212.711 vots i Izquierda Unida 923.133 que sumats eren 6.135.844 vots. Això fa que si mirem i comparem la coalició Podemos i IU, amb el nom d'Unidos Podemos i les seves confluències, han perdut 711.135 vots en aquestes eleccions del 26J.

5.-  El nacionalisme espanyol i la unitat d'Espanya ha quedat reforçat a l'Estat. A tot arreu menys a Catalunya i el País Basc. El nacionalisme han obtingut 16.454.663 vots i 254 diputats, mentre la proposta de referèndum per a Catalunya només ha aconseguit 5.049.704 vots i 72 diputats. Amb aquestes eleccions allò que ha quedat tancat és la via de negociació amb els dos milions de catalans que volen la independència.

6.- L’opció d’un referèndum com a via d’integració dins Espanya no és una opció política real. Ni socialment ni en l’aritmètica parlamentaria, 254 diputats davant de 72 diputats. Ni sumant els independentistes catalans, 17 diputats, s’aconsegueix poder fer valdre políticament la seva força.

7.- La corrupció, els atacs antidemocràtics com la llei mordassa, les conspiracions per destituir el President de la Generalitat, entre altres, no passen factura ni del PP, ni el PSOE.

Si les negociacions per a constituir govern a Espanya han de ser de l’estil de les declaracions de la nit electoral anem directes a uns terceres eleccions.

I a Catalunya les eleccions al Congrés dels Diputats quin panorama han deixat?

1.- Que es continua votant de forma diferent si es vota per elegir diputats al Parlament de Catalunya o pel Congrés de Diputats.

2.- En Comú Podem ha guanyat les eleccions a Catalunya amb 848.526 vots, però mostra un sostre electoral. Manté la seva força per a regenerar Espanya encara que ha perdut 79.414 vots, però la seva proposta de referèndum per resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya no té cap possibilitat. Absolutament cap. La suma de vots (16.454.663) i diputats (254) del PP, PSOE i C's davant del 5.049.704 vots i 72 diputats de Podemos ho impedeixen.
Els candidats per Barcelona
3.- La pugna entre ERC i CDC s'ha decantat a favor d'Esquerra que ha obtingut 629.294 vots davant de 481.839 vots, però sense que això l’hagi convertit en hegemònic. Esquerra s'ha situat com a segona força amb un vot territorial ampli. No obstant, només ha aconseguit sumar 30.005 vots més dels que tenia el 20D.

4.- CDC, que per primera vegada es presentava amb les seves pròpies sigles, ha aconseguit resistir molt millor del que era d’esperar per les enquestes i dels comentaris dels tertulians. Ha perdut 83.662 vots, però no prous com per poder dir que el lideratge en el camp sobiranista ha canviat definitivament a favor d'ERC. Ara bé, aquesta pèrdua de vots és un toc d’atenció a CDC que cal que presenti una opció política clara i convincent si vol continuar liderant amb ERC la lluita per la independència de Catalunya. S'ha d’estructurar com opció política pel futur mentre es lluita per aconseguir l’objectiu

5.- Els socialistes han perdut definitivament el seu paper de primera força política quan es vota en eleccions per elegir representants a Madrid. Coma força en el panorama polític català fa molt de temps que no són determinants. El seu espanyolisme i el voler canviar el govern li ha valgut 558.033 vots, que són 30.988 vots menys que el 20D, sense que això li hagi fet recuperar espai.

6.- El nacionalisme espanyol més descarnat ha quedat a la cua com opcions polítiques catalanes. El PP ha obtingut 462.637 vots, 45.351 vots més que el 20D, mentre que C's h obtingut 378.445 vots que comporten una pèrdua de 111.058 vots. Caldrà veure a qui i a on han anat a parar els 65.707 vots de Ciudadanos que no s’han sumat al PP.

7.- Aquestes eleccions no han mobilitzat gaire l’electorat sobiranista que no ha entès per què no s'ha repetit per defensar la independència de Catalunya a Madrid una formula com Junts pel Sí. Anant per separat només s’han obtingut 1.111.133 vots (ERC i CDC) en front del 1.399.115 vots dels unionistes (PP+PSC+C's). Hi ha una franja de 848.526 vots que queden al mig i que, tard o d’hora, s’hauran de decantar. El unionisme ha perdut 96.695 vots respecte el 20D i el sobiranisme 53.657 vots.

Aquestes eleccions reforcen la idea a Catalunya que cal unitat d’acció, però també d’instrument polític si els favorables a la independència de Catalunya volem guanyar la partida. 

24 de juny 2016

El nou GAL o la Brigada político-social franquista.

“Yo estoy a sus órdenes, ministro”.

"Ministro, yo soy español por encima de todo, pero a mí me hunde... tengo familia".

Daniel de Alfonso, cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya.


Estem davant del comportament d’uns personatges que a qualsevol país democràtic faria avergonyir a la societat on viuen. Un comportament que cada dia que passa se sembla més a l’Stasi, la KGB, la Securitate, la Gestapo, la Brigada político-social i a qualsevol policia política dels estats autoritaris i dictatorials.

Sentir a Daniel de Alfonso el dia 23 de juny de 2016 en la seva compareixença al Parlament era sentir a un arrogant fatxenda, a un pocavergonya immoral que creu estar per sobra del bé i del mal. Mentre l’escoltava em vaig preguntar com la societat ha de suportar aquesta mena de gent i què cal fer per acular-los contra la paret.

Les quatre hores de converses entre el ministre de l’Interior d’Espanya, Jorge Fernández Diaz, i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya elegit pel Parlament de Catalunya, Daniel de Alfonso Lazo, són la constatació de l’existència de la guerra bruta de les clavegueres de l’estat contra el procés independentista català. A poc a poc anem posant nom a l’entramat del nou GAL. Si ahir el GAL va matar gent a les ordres de membres d’una govern, avui el nou GAL torna fer acte de presència amb membres d’un govern d’Espanya i això és d’una gravetat democràtica que mostra el baix nivell democràtic i moral de la societat si no és capaç de reaccionar.

Un ministre donant ordres i informant del què fa al cap del govern. Una autoritat nomenada pel Parlament de Catalunya teixint un entramat de conspiració per abatre un president de la Generalitat elegit democràticament. Creant una xarxa amb la participació de personatges de grans empreses que s’han cregut deus i menystenen els ciutadans. Amb la utilització de membres de cossos policials i periodistes fabricant suposats delictes amb l’únic objectiu de difamar i crear una imatge de corrupció que permeti tallar el cap del procés. Una activitat que ha pogut comptar amb el silenci vergonyant de partits polítics catalans i, també, amb l’actuació irresponsable d’algun altre. Tot això mostra una Espanya que avui aplaudeix d’alegria perquè avui va contra els independentistes catalans, però obliden que aquests mateixos cràpules quan vulguin aniran contra ells.
   
Llegir els comentaris dels lectors a les pàgines digitals dels diaris El País i El Mundo mostren una alegria que a qualsevol demòcrata faria tremolar pel futur democràtic de la societat espanyola. Espero que no ho hagin de lamentar.

De Alfonso i Fernández Diaz comparteixen informació per aconseguir el seus objectius que van encaminats a:
  • Derribar a Artur Mas de la presidència de la Generalitat i de la presidència de CDC.
  • Fabricar rumor sobre suposats delictes de persones significades de l’independentisme, ja sigui directament a ells o dels seus familiars i d’aquesta manera estendre la idea que a Catalunya la corrupció fa impossible un estat independent. I com ho fan? Utilitzant la premsa amiga, ja sigui madrilenya o catalana.
  • Una Catalunya plena de corrupció utilització dels cossos policials per espectacles mediàtics com els escorcolls a Ajuntaments o a la seu de CDC per no trobar res. Algú pot recorda la fotografia de l’entrada de la policia per fer l’escorcoll del Banc Santander o a la seu de Manos Limpias i Ausbang? No. No ho pot recordar perquè no existeixen. Allà es tracte de preservar, aquí es tracte de destruir.
  • A partir d’un comportament delictuós o presumpte estendre la merda contra qualsevol. Encara que això comporti destruir la sanitat.
  • La utilització del “tontos útils” per acabar la feina que ells no han aconseguit acabar.


Em recorda l’actuació de la policia política de l’Alemanya comunista, l’Stasi. I els ases aplaudint amb les orelles.

De Alfonso va aprofitar la seva compareixença per passar comptes personals. La seva “vendetta” per sentir-se traït i pagar favor al més pur estil mafiós. Va recordar a Albert Rivera de Ciudadanos la seva petició d’un grapat de merda a canvi del seu suport. A la cúpula d’Unió i a d’altres veladament. De Alfonso va amenaçar als diputats sense vergonya. La seva prepotència van donar la imatge d’un sinistre personatge d”opereta” acorralat que el millor que podia fer és marxar a casa i mantenir-se callat una llarga temporada. Però no ho farà, perquè se sap protegit per les clavegueres de l’estat.


Que Déu ens guardi d’ell i de gent com ell. La democràcia a Espanya està en joc. Però sembla que no ho saben. Quan despertin esperem ser ben lluny. I diumenge a votar i mostrar que volem.

9 de juny 2016

Estimbar el carro i no matar el cavall de miracle. (El no de la CUP als pressupostos del 2016).

Ahir, al Parlament de Catalunya, varem constatar que no hi ha una majoria sòlida per la independència de Catalunya. Socialment hi ha una majoria de catalans que ho estan, però la seva traducció política no existeix.

I això per què passa si tenim els resultats electorals del 26S en que va guanyar l’opció independentista? Perquè la CUP no assumeix cap risc. Xerra, crida, gesticula i prou.

Una petita llista de la poca consistència política de la CUP per assumir responsabilitats que permetin plantejar-se la DUI o per dur endavant un procés que finalitzi en un acte de sobirania si no hi ha acord amb Espanya per marxar de forma acordada:

1. Elecció de la Mesa del Parlament: La CUP no es mulla, no assumeix cap responsabilitat. La mesa del Parlament i el govern són la primera línia de foc i llavors per què la CUP no hi és? Perquè resta asseguda als seus escons mirant per tal que les bufetades no els toquin.

2. La Declaració del 9N: La CUP vota amb Junts pel Sí i s'inclouen paràgraf molt rupturistes que han d’assumir els altres, mentre que la CUP es reserva el paper de vigilant. Sense mullar-se.

3. Acords per tirar endavant polítiques sectorials: vota amb l’oposició i esporàdicament amb Junts.

4. No accepta el límit de dèficit perquè és un acte d'insubmissió. Vol que actuem com si fóssim
independents: Si el govern no té diners que els busqui. Hi on ha de recórrer? Al FLA, què és un préstec de l’estat muntat més com a préstec d’usura que altre cosa. Als mercats internacionals no hi tenim accés El FLA és un et deixo els teus diners abans de traspassar-te'ls i et cobro interessos per fer-ho. Però és la única font  d’ingressos immediats que té el govern català i va condicionat a plantejar-se, com a mínim, el límit de dèficit entre altres condicions. Sense FLA no es paga nòmines, ni proveïdors com farmàcies, ni es paga ambulàncies entre una llarga llista que podríem afegir el manteniments d’aparells, etc.

5. Els Pressupostos serveixen, entre altres coses, per a poder aplicar les polítiques socials acordades. Els pressupostos per l'any 2016 han estat rebutjats i s'ha d’aplicar el pressupost prorrogat del 2015 que vol dir, entre altres coses, que s’apliquen les mateixes partides pressupostàries del pressupost prorrogat sense canvis. Una modificació de partides pressupostàries és un tràmit complex si no vols que després sigui la mateixa CUP la que et porti als tribunals espanyols per prevaricació, malversació de cabals públics i qualsevol altre cosa que se’ls acudeixi.

6. Els pactes escrits i signats entre Junts pel Si i la CUP que van comportar el pas al costat d'Artur Mas no tenen cap validesa. Es igual que s’hagi signat, perquè per la CUP aquest pacte escrit ha "mutat". Mutat? Anem ben mal servits si els pactes no són per complir-los. Aquesta actitud és una mostra d’irresponsabilitat política, ètica i moral. La CUP utilitza excuses de mal pagador.

I amb tota aquesta petita llista d’incompliments encara es creu que hi ha 72 diputats per la independència de Catalunya al Parlament? Jo no ho crec. Hi ha 62 que si i els altres 10 depèn. Dependrà si prima la ideologia o les ganes de ser independents.

Als ciutadans ens cal tornar a saber quants som i amb qui hem de fer confiança per tirar endavant.

No és la societat la que no funciona. És la supèrbia política allò que ho està malmetent tot..