Larry (relat curt)

Era immens. Un cos que, tot dret, tenia l'alçada d'un nen de catorze anys de complexió normal. Un cap d'un pam i mig, mesurat amb mà de pagès. Amb un pèl blanc, llarg i gruixut. Clapes negres distribuïdes al llarg del seu cos. Era com contemplar un plat de nata, en el qual li haguessin expulsat cacau per sobre. La seva imatge es completava amb unes fortes i gruixudes potes recobertes de pèl, amb una cua com un gros vano de plomes d'estruç. Larry, era el nom d'aquest formós gos.

Larry era el rei d'un vast territori que s'estenia per tota una muntanya, al peu de la qual corria un petit riu d'aigües fredes i cristal·lines que separaven una muntanya i l'altra, entremig d'aquella profunda vall, fent de frontera natural i permanent entre els seus dominis i els de Pigall, el gos petaner, que vivia en aquella casa de pagès del cim de l'altra muntanya

Pigall feia molt de temps, havia estat el senyor de les dues muntanyes i la vall que les separava. Un espai que no havia tornat a creuar mai més des del día que n’havia estat expulsat. Ara els seus dominis havien quedat delimitats pel riu, des d'aquell dia en què Larry es col·locà al mig del camí fent-lo retrocedir. En aquell camí en què ell, Pigall, l'antic senyor, acostumava a pujar en les seves caminades diàries cap no se sap on.

Feia anys, quan Larry arribà a aquell territori i era un gos jovenet en anys, tenia una figura desproporcionada, com tots els sant-bernats. Un gos que tenia un gros cap, unes llargues potes i un cos petit.

Durant tot aquell temps Pigall l'havia obligat a apartar-se del seu camí. Ell era el rei de tot aquell territori i no estava disposat a perdre el seu privilegi. Però com tot, aquest privilegi havia tingut un començament i ara un final. Pigall havia comprès que el seu adversari s'havia fet gran, que era capaç d'intentar defensar el que creia que era  seu, del que estava convençut que era seu.

Quan estigueren davant per davant, no es bordaren, solament es miraren fit a fit, fixament als ulls. Larry situat al mig del camí, al final d'una volta on es veia tot el sender polsós que baixava cap a la vall. Allà es podia contemplar la grandesa de la natura. Pigall, per la seva banda, anava pujant, com cada dia, per aquella via cap al cim de la muntanya. Pujava distret, absort en els seus pensaments, fins que s'adonà de la presència d'aquell sant-bernat que el desafiava immòbil davant seu. S'aturà de cop, aixecà el cap i el fità, intentant endevinar el que succeïa. Reflexionà una estona. Decidí reprendre el seu pas, pujar com tantes vegades havia fet, per demostrar qui era el senyor d'aquella muntanya. Amb pas tranquil i a la vegada ferm, avançà fins que estigueren a pocs metres un gos de l'altre. Davant d'aquell animal del que no en sabia res més que era un intrús en el món. Tampoc li importava.

I ara, en aquella curta distància, mirant-se fit a fit, Pigall havia comprès que Larry s'havia convertit, de fet, en el senyor d'aquella bonica muntanya, que el riu d'aigües fredes i cristal·lines els separaria per sempre més, com adversaris irreconciliables. Sobirans de les seves respectives muntanyes.

Pigall, un gos envellit pel pas dels anys, s'adonà que els fets eren irreversibles, i per això decidí canviar el seu habitual recorregut per a arribar al cim de la muntanya. Deixà de recórrer per aquell camí pel qual havia passat anys i anys, dia darrere dia. No es bordaren. En el silenci s’adonà que el seu regnat s’havia transformat, que havia perdut una part del seu reialme, que la situació havia esdevingut irreversible. Pigall desfeu el camí recorregut, tornà a baixar per aquell camí que per primera vegada el mirava des d'aquella perspectiva. Ell mai, abans d’aquest dia, havia baixat cap a la vall per aquest camí. Solament hi passava per pujar muntanya amunt, per anar no se sap on. Aquesta havia d'ésser la darrera vegada que hi passaria. Amb pas ferm, sense tombar el cap, Pigall desfeu el que havia caminat i desaparegué.

Larry, en aquell moment, se sentí feliç. Sentí que  havia fet prevaldre els seus drets sobre aquell territori que li pertanyia. D'aquell verd que tantes vegades havia mirat des del portal de la seva casa, mentre contemplava el pas diari d'aquell vell gos que era Pigall.

Pujà tranquil i satisfet fins la casa de fusta. S’ajagué davant la porta. Larry tornà a mirar cap a la vall i s'adonà que els seus ulls ho veien tot diferent.

Larry es passejava pels prats que hi havia davant d'aquella grossa casa de fusta, amb una teulada de negra pissarra, perquè la neu de l’hivern rellisqués cap a terra dolçament. Estava decidit a fer que els més mínims detalls funcionessin tal que res pertorbés aquella tranquil·litat que omplia l'interior d'aquell casal, d'aquella placidesa que omplia l'esperit; d'aquella sensació de benestar que la seva bella mestressa havia aconseguit fer impregnar a les parets de pedra recobertes de fusta per impedir que el fred glaçat de l'hivern es convertís en l'únic element de la seva bonica muntanya.

Es disposava a començar la ronda de vigilància per l'interior de la casa, quan s'adonà que la portella de fusta, que tancava la balconada descoberta que s'estenia pel lateral esquerra de la casa, era oberta. Larry tingué un brot de curiositat que el neguitejà. Es preguntà si seria possible conèixer què hi havia darrera la porta que tancava l'habitació que hi havia al fons, a la qual solament s'hi podia accedir a través d'aquell pas que ara apareixia franquejable. Dubtà si seria difícil arribar-hi sense que Margarida, la seva bella mestressa no el veiés, es preguntava Larry. Com arribar a aquella habitació on els seus dominis no hi arribaven. Després de molts dubtes es decidí a creuar la porta. Avançà resseguint la paret, passant per sota dels marcs de les finestres, perquè no el veiessin, de la cuina menjador, del dormitori dels nois i de l'habitació d'ella, arribant finalment a la porta d'aquella cambra.

Què es trobaria darrera d'aquella porta? Arribaria Margarida abans que pogués franquejar la porta? I si aconseguia passar, podria tornar a sortir sense ésser vist? Totes aquestes preguntes se les formulava Larry aturat davant de la porta.

La curiositat pogué més. Havia observat que la porta estava solament ajustada, sense passar la clau, com era el costum si la mestressa no hi era i per això decidí empènyer i entrar.

Entrà en aquella habitació, que, com tota la casa, era recoberta de fusta. El sobtà la nuesa de les parets i l’austeritat. No era molt gran, la seva forma quadrada i regular li donava un toc d’acolliment molt entranyable. Adossada a la paret de la dreta hi havia una taula de fusta de color torrat, sobre ella dos gerros amb flors silvestres de bonics colors. Un tros de jardí reclòs en un diminut espai. Al costat unes gruixudes espelmes de color blanc trencat, una mica groguenques, que ja havien estat enceses altres vegades, posades damunt uns canelobres de ferro forjat que,  juntament amb aquell Sant Crist de fina figura estilitzada, ajudaven a donar a l'estança un aire sobri, i un gran benestar d'esperit. Una atmosfera que portava al recolliment, a la concentració. Tots aquests elements i un petit coixí de color blau pàl·lid a terra composaven el mobiliari de l'estança.

Larry mirà al seu voltant. No comprengué el què de tant misteri; el perquè hi havia tan interès que ell no hi entrés. L'aire que allí s'hi respirava era pur i agradable. S'atansà a la petita finestra que s'obria a la paret del fons, l’oposada a la porta d'entrada. Guaità com el prat verd s'estenia davant seu, enmig del qual s'aixecava una senzilla creu de fusta colgada a terra, enmig d'un tancat també de fusta, replè de flors. Era la tomba de l'antiga habitant d'aquella casa, una persona que ell no havia conegut. Mirà sense interès, ja que la vista li era del tot coneguda, no obstant, la visió li desagradà, el petit marc de finestra emmarcava un espai que impedia veure la grandiositat d'aquell paratge.

Girà per anar-se'n, i en fer-ho, s'adonà d'un parell de poms que servien de penjadors al costat de la porta. Sortí sense entendre el misteri, però, dins seu s’havia instal·lat una sensació de benestar.

Caldria tornar-hi.

Caminà per la balconada cap al lloc d’on havia sortit per la petita aventura, que havia fet aquell dia en un dia diferent als altres.

Entrà a la casa per l'escletxa que la porta entreoberta oferia. En entrar fregà el seu cos al marc de fusta envellida pel pas del temps.

Estava cansat. Va anar a jeure al seu espai de la cuina-menjador, al costat de la taula de fusta rectangular, on, de vegades, s’hi reunien els deu membres que conformaven la família, coberta permanentment per unes tovalles de plàstic gruixut; damunt la qual una fruitera de terrissa esmaltada de color verd i blanc amb fruita al seu interior eren una temptació. Sentí l’olor del menjar que s’estava coent als fogons. Els estris de cuina esperaven el seu torn a la pica de marbre. Un cop secs serien guardats en el bufet en aquella frenètica operació que el captivava.

Larry veié el pa acabat de coure en aquell forn que a l’hivern escalfava l’estança i omplia cada racó del seu suau perfum. Aquell pa, que un cop sec, seria seu. A cada mos recordaria les mans amoroses i fines que havien amassat la pasta. Eren les mans de la seva mestressa, la que el cridava dient-li: "El meu gos, el meu amic Larry", mentre li feia una manyagueria.

Tot estava tranquil, els nois encara no havien arribat de la llunyana ciutat. Tampoc havia arribat l'hora d'encendre l'escalfapanxes de la seva habitació per combatre el fred de l'hivern. Aquest vespre el xivarri i la xerinola farien viure l’alegria del retrobament.

Havia acabat la ronda per l'interior de la casa, ara tocava  la volta al voltant de la casa, com el soldat fent de sentinella de guàrdia, vigila per la seguretat dels seus habitants.

Avui anava en retard. No hi havia temps per jeure. El descobriment de la cambra l'havia entretingut i ara caldria forçar el pas. Larry sortí del mas amb el seu natural pas pausat cap al graner. Res feia modificar els seus hàbits. Pel camí que passava pel costat de l'abeurador i el petit refugi, pel costat de les estibes de troncs que cremarien al llarg de l'hivern. El camí arribava fins la porta del graner. Aquells troncs que els nois partirien amb la grossa destral esmolada, mentre ell se'ls miraria, vigilant, al seu costat. La porta era tancada. La seva bella mestressa ho havia fet per a protegir les cries de la seva amiga Cleopatra. Li hauria agradat de poder visitar-la. Era millor protegir la seva gatada del perill dels intrusos indesitjables.

Quantes cries tindria aquesta vegada? Cleopatra no tenia remei. Aquella gata d'ulls verds, que dormia sobre seu durant l'hivern, havia aconseguit que ell s'acostumés a la seva presència, i a través d'aquell frec nocturn es generés un corrent d’afecte entre ells dos. La trobava a faltar quan, de tant en tant l'abandonava, quan desapareixia per alimentar la seva extraordinària i abundant descendència, quan sortia per aparellar-se, quan s’amagava entre la palla per parir..

Fins quan l'abandonaria? Amb aquest pensament Larry continuà el seu camí pausadament fins donar tota la volta. En arribar a la porta s'assegué, tot esperant la vesprada.

Quan el noi arribà a aquella bonica muntanya el seu cor se li encongí. Per les finestretes del vehicle veié com Larry feia salts d'alegria per l'arribada de Margarida, la seva bella mestressa, de retorn de la llunyana ciutat. El noi, que no se les tenia totes, esperà a baixar del cotxe fins que veié que Larry s'havia allunyat una mica. Sentí basarda per aquell gos.

Baixà espantat. Recollí la seva maleta i la portà a l'habitació del petit refugi, on dormiria durant la seva estada.

Pel noi, la petita distància que separava el refugi de la casa era com un pas infranquejable. No s'atrevia a passar per por de trobar-se aquell sant-bernat, que li provocava una gran angoixa. Pensava que amb aquell gos hauria de conviure tots aquells dies i cada minut que passava desitjava marxar, sobretot quan Larry es decidí a demostrar qui era el senyor d'aquelles terres. 

Es trobava còmodament instal·lat a la cuina-menjador, lluny d’aquell maleït gos, quan s'adonà que havia d’anar al refugi a recollir el regal que havia portat. Obrí la porta i caminà aquells escassos metres de distància, mentre el cel s'anava enfosquint perquè la nit s'acostava. Sortint pel portal mirà al seu entorn, el gos no hi era. Caminà de pressa, i entrant al refugi, tancà la porta ràpidament darrera seu. Recollí el regal a corre-cuita. Tornà a sortir. Mirà si hi havia moros a la costa i caminà vigilant cap a la porta de la casa. Larry, que l'esperava amagat a l'altre costat del camí, el deixà passar. És col·locà darrera seu sense fer soroll. Feu una sola bordada. El noi quedà glaçat i quiet. Instants després reprengué el seu pas fins a la casa amb la por ficada dins el cos.

Va aconseguir dissimular la seva basarda. Desitjava que el dia s’acabés per poder tancar-se a la seva habitació lluny del gos. Abans de sopar la senyora de la casa li recomanà que seria millor que anés a canviar-se els pantalons que portava per uns altres de texans, ja que el pèl que Larry anava deixant per on passava l'embrutarien molt, i també perquè seria més còmode per a ell, així podria portar els seus elegants pantalons per anar a la ciutat, mentre que pel camp els texans serien més adients.

El noi va fer el ronso. Volia creure que els altres s’oblidarien dels seus pantalons. Se’n va anar a l’habitació del costat, encara que en retornar el van apressar per canviar-se. Fent un esforç sobrehumà, tornà a sortir de la casa, mirà per tots els costats cercant on podia trobar-se aquell corpulent gos. El veié ajaçat davant la porta del graner que el contemplava sense moure's. Travessà corrent l’esplanada fins el refugi. Es canvià els pantalons lentament, entretenint-se tant com podia. Per fer temps escrigué una petita carta dirigida a casa seva, per anunciar que ja havia arribat, però hagué de pensar-s'ho dues vegades a dir que tot anava bé, que estava content del que veia i feia. El simple record del sant-bernat l'espantava. Se sentia presoner dins l’habitació. Comprengué que havia de tornar per sopar. Obrí la porta  i no veié enlloc aquell gos. Se sentí alleugerit, com si li haguessin tret un enorme pes del damunt. Caminà caut i ràpid. Just davant la porta, Larry aparegué, tornant a bordar. La bella mestressa sentí i veié el gos. S’adonà de la situació que s'anava creant. Decidí finalitzar-ho. Cridà en Larry, el renyà i l’envià a jeure al seu racó.

Larry no es mogué en tot el sopar, mirava el noi de forma recelosa, enfadat, perquè l'havien renyat. Disposat a venjar-se d'aquella humiliació.

La bella mestressa coneixia el gos. Veié necessari recompondre aquella situació, per això cridà el noi i li explicà que per poder continuar vivint allí hauria de fer les paus amb Larry. El noi, esverat, preguntà com es feia això i ella explicant-li li pregà que l'acompanyés.

Larry, ajaçat en el seu racó, veié com s'acostava el noi tot esporuguit i recelós, acompanyat per la seva bella mestressa. Es col·locaren a curta distància de Larry. La mestressa amanyagament li pregà que perdonés el noi mentre acariciava el seu cap. Larry no volia entendre el que li deien, però prou que ho entenia, ja que el seu cap involuntàriament el torçava cap a l'esquerre; això només succeïa quan comprenia el que li deien. No volia fer les paus, amb aquell noi. Per què?, es preguntava. Per culpa del marrec l’havien castigat. Feia tant de temps de l’última vegada que ja no recordava quan havia passat.

Després de resistir-se cedí al prec. Aixecà la seva grossa pota i la col·locà sobre la mà que el noi li estenia. Aquest gest era el reconeixement públic que ell l'havia perdonat. El noi, amb una barreja d’agraïment i por, li feu carícies al cap d'aquell gos, que, per a ell, ja seria el seu inseparable amic Larry.

Els dies transcorregueren i l'afecte entre Larry i el noi anava augmentant. Cada matí baixaven muntanya avall a recollir el correu, que cap a les dotze del migdia deixava el carter a la bústia que hi havia a la petita cabana que feia de garatge, per quan la neu impedia pujar el vehicle fins a la casa. Estava situada al costat de la carretera que corria paral·lela d'aquell riu d'aigües fredes i cristal·lines fent de frontera entre les dues muntanyes, la d’ell i la de Pigall.

Un matí que el noi estava llegint un llibre i no s'havia adonat de l'hora, van tocar les dotze i encara eren a casa. Larry estava neguitós, coneixia per intuïció l'hora. Feia estona que volia baixar, però, el noi no es movia. Decidí recordar-li l'hora, per això començà a rondar-lo, donant cops a la cadira on seia el noi, fins que logrà que s’aixequés. Quan el veié dret començà a saltar mostrant la seva alegria. El noi cridava que parés. Veure’l així encara l’espantava, ja que posat dret, sobre les potes del darrere era més alt que ell. 

Caminaren alegres pel camí polsegós, desfent les tres voltes que hi havia fins arribar al pont que traspassava per sobre el riu, fins la carretera, i un cop allà fins la petita cabana.

Un cop assegurat que el noi havia arribat i recollia la correspondència, Larry baixava fins al riu on es tombava dins les aigües per refrescar-se, mentrestant el noi fullejava el diari, i llegia la carta si n’havia rebut. El vigilava com assegut a terra, amb les cames penjant pel marge, passava les pàgines. Quan començava a refer el camí de retorn, Larry corria per la vorera del corrent fins el pont on l’esperava per anar plegats cap a la casa de pissarra negra. S’espolsava l’aigua atent de no mullar l’amic.

La tornada era una ascensió lenta i sense pressa. Larry s’avançava per jeure dins el rierol que baixava al costat del camí, mentre esperava el noi, que s’aturava al seu costat per tal que ell pogués refrescar-se una bona estona. Era el millor moment del dia.

Aquesta era solament una de les tantes excursions que al llarg de la jornada feien plegats. Com aquella en què pujaven al cim de la muntanya a contemplar les carenes nevades i les congestes de neu, o aquella altra en què baixaren a la carretera, on el noi, dins la cabana, s'entretingué a rellegir diaris antics, mentre ell vigilava i es passejava per allà. I veient que pujaven uns ciclistes s'havia amagat fent una petita bordada que els deixà palplantats. Si no arriba a ser pel noi els hi hagués tingut una estona més allà aturats. El noi el renyà de valent. Potser tenia raó. També, havien recorregut els cims de les muntanyes properes. Fins i tot, unes quantes vegades s’havien ajagut plegats dins els rierols. Quan s’estirava sobre l’herba ell vetllava el seu son.

I arribà el dia en què el noi havia de marxar. El dia que l’abandonava per retornar a casa seva.

De bon matí havia recollit totes les seves coses de l'habitació del refugi; les havia col·locat dins la maleta, que un cop tancada havia traslladat a la cuina-menjador de la casa. Larry en veure-les pressentí el que havia de succeir aquell dia. Mirava i voltava pel costat de la maleta, donant-hi cops, com aquell que per casualitat ensopega amb alguna cosa.

A l'hora d'anar a recollir el diari i les cartes, el noi sortí de la casa cridant-lo. Quan baixaven pel camí sentiren un murmuri de veus. Larry recordà immediatament aquells nens que hores abans havien pujat pel camí, i que en veure'l, havien girat cua corrent i tornant enrera. Larry apressà el pas. En veure'l aparèixer es quedaren immòbils. Ell lentament es passejava entre mig d'ells, que estaven rígids. Plantats com si fossin bitlles que esperen la bola per caure a terra. El noi prou que l’escridassava que els deixés tranquils, però ell continuava girant una i altra vegada entremig d'ells. No els bordà. Estava rabiós i ells pagaren el seu malhumor. Quan s'hagué divertit prou, continuà el seu camí, com si res hagués passat. Un tros lluny es girà per mirar-se els nens, havien desaparegut com per art d'encantament. Els veié lluny com corrien muntanya avall, camp a través.

Aquest cop, la seva remullada diària no fou com les altres. Avui era un dia diferent. Des d'aquelles aigües fredes es mirava el noi, que no fullejava el diari sinó que assegut a terra prop de l’aigua, l’esperava. Pensà què diferent seria l'endemà quan el seu amic ja no hi seria. Tornaria a estar sol, amb la seva bella mestressa. Ell s’estimava la seva mestressa, però, amb el seu amic era diferent. Havia dipositat en ell un amor especial que sentia com era correspost. Quantes coses havien succeït durant la curta estada d'aquell xicot a la casa de teulada de pissarra. Les seves excursions, perseguint papallones pel bosc. Les seves remullades per tots els torrents que creuaven. La seva estada al mas de Pigall a recollir la llet. És clar que aquell dia ell no pujà. Esperà el noi al començament del camí. Contemplant el seu caminar, mirant com el noi jugava amb el pot de la llet.

Mentre ell jeia distret dins l’aigua no s'havia adonat que el noi ja era al pont. S'aixecà i començà a córrer per arribar-hi abans que creués el riu. Ell l'esperava. En mirar-li la cara veié que el noi també estava trist. S'alegrà pel que allò significava. Sentí el seu afecte interior. Era tant bonic saber que també l'estimava, com ell a ell.

El camí de retorn li semblà més llarg que de costum. A cada moment s’aturaven per recollir flors silvestres, fins que tingueren un formós pomell, que en arribar a casa regalaren a Margarida, la bella mestressa.

El dinar no fou gaire animat. Ell els mirava com, asseguts de costat, parlaven poc. Que diferent era dels altres dies en què no paraven de garlar sense cap compassió pels que dormien. Mentre ella rentava plats, el noi col·locà la maleta dins el cotxe.

La fi de l'estada del noi havia arribat.

La bella mestressa cridà a Larry perquè entrés a casa. El noi solament li passà la mà per sobre el seu cap vàries vegades, sense dir res. Sortí i tancà la porta.

El cotxe inicià la marxa. De cop veié com s’aturava. El noi retornava a la casa. El cor se li encongí amb l’esperança que tot fos un mal son. No, no era així. Tornava a recollir els guants que s’havia deixat sobre la taula de la cuina-menjador. En entrar a l'estança Larry aprofità per sortir, per amagar-se, per intentar fer el que pogués per impedir la marxa. Sabia que no se n'anirien deixant-lo fora de la casa. El cridaren, l'amenaçaren una i altra vegada, però ell continuava amagat, fins que passat una llarga estona i veient que era inútil la seva resistència decidí tornar. El noi el tornà a acariciar. Ajustà la porta de nou. Sense girar-se entrà dins el cotxe.

Ell es col·locà dret, sobre les dues potes del darrere i les de davant recolzades a la porta, per mirar a través dels vidres, per veure el cotxe que baixava camí, emportant-se el noi al seu interior. Larry somiquejà. I, caient-li dues llàgrimes cara avall, s'adonà que ja s'havia fet fosc.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció

Amb la calma (relat curt)

Amb la calma espero el teu avís. He hagut d'esperar-te llarga estona, amb tranquil·litat i sense pressa. T'he vist de lluny com t'anaves apropant per sotavent, lliscant entre les aigües transparents. Estic sol i sense companyia. Prop teu. En veure't m'he preguntat sobre si ets un peix de vida solitària i allunyat de tots els de la teva espècie o si, pel contrari, ets l'explorador, l'avançada d'un banc de peix que cerca aliment. No ho sé, però tampoc és important.

T'espero. Vull establir diàleg amb tu per poder mesurar les nostres forces. Sentir com el teu valor es mostra i lluita per deslliurar-se de l'ham. La força de la teva vitalitat que ha d'arribar fins a mi a través del prim fil de pescar que duu el meu volantí.

T'has anat apropant lleuger i prudent a la vegada. Quan has estat prop l'esquer que hi ha a l'ham l'has mirat amb cautela. No el toques, només l'observes. Per què? Què t'ha fet aturar? Què motiva la teva conducta? Un profund instint de conservació o potser només que m'estàs desafiant?

T'has situat sota la barca on et puc veure. Passeges per les aigües profundes, a l'ombra del casc, sense cap por i segur de tu mateix.

Observes vigilant l'esquer. Sense arrencar la carnada que desitges. L'ensumes i sents olors que et pertorben. Veig que t'agrada i frises per emportar-te-la.

Estic nerviós esperant el moment d'alçar el volantí i veure't. Tinc por de pujar l'ham sense prou perícia per si pots fugir si no te l'has clavat prou fort. Deixo el volantí gronxar-se per tal que no t'adonis que és una trampa mortal que vol atrapar-te. Per tal que no reculis quan t’adonis del que passa. Necessito comprovar que l'estri encara du el reclam i per això l’alço, guaito i el torno a l’aigua..

Què hi ha que no et deixa menjar? Diga’m què és el que et reté. Arrenca la carnada d’un cop i fuig.

La teva presència és un repte, un desafiament que no vull o no puc consentir. Desitjo regalar als meus ulls els colors de la teva pell, que penetrin dins meu, calmant el meu neguit. Vull veure el teu cos al meu costat damunt la coberta de la barca.

Mostra'm els teus colors que, de ben segur, seran més vius i contrastats sobre les aigües blaves i transparents. Per part meva voldria ensenyar-te la calma de l'albada i fer-te sentir el ventijol fresc de la matinada. Però tu no col·labores, no m'ajudes a fer-ho possible. T'has entestat a desafiar-me i provocar les meves ires.

Tinc necessitat de sentir la teva força. La teva lluita que també és la meva. Mantens una encomiable resistència d'esperit per tal de no caure en la temptació, per evitar ser vençut. És una lluita desigual, violenta i sense escrúpols. Una lluita que no està mancada de respecte i d'admiració per la teva capacitat de calcular el risc.

No puc negar que ets astut. Has estat esperant que no mirés per arrencar de l'ham l'esquer fet a base de carn d'una sardina pescada abans que tu. Amb una ràpida i forta estrebada l'has arrabassat sense donar-me temps a intentar aixecar el volantí per pescar-te. Has estat destre en la teva feina. Lluny de la barca has devorat el teu botí, l'has assaborit lentament sabent que m'has vençut. Després, altre cop, amb la mirada m'has tornat a desafiar a que torni a escar l'ham. Desitges un altre mos per acabar el teu àpat. La teva astúcia m'ha sorprès. M’ha provocat un sentiment de respecte barrejat amb irritabilitat que clama que vol guanyar-te.

Suaument he tornat a aixecar el volantí per poder tornar a escar l’ham amb carnada fresca. M'he entretingut força estona clavant la carn per evitar que puguis emportar-te-la, per aconseguir que la fam que tens faci que introdueixis el garfi dins la boca i te l'empassis ben endins i jo pugui tibar ràpid el fil no donant-te temps a escopir-lo. T'he posat un altre tros de sardina, un de ben dur i atapeït.

El fil amb la carn rosada a la punta torna a ser a l’aigua. M'he disposat a esperar tant de temps com calgui.

Calmosament, amb lentitud, has tornat a rondar la carnada estudiant com endur-te-la. Mirant de burlar l’atenta vigilància. M'he assegurat que et sigui difícil arrencar-la sense que m'adoni del que fas. Amb tu totes les precaucions són poques, per tant, restaré alerta esperant la teva envestida.

Tot torna a la situació de fa uns moments abans. Vull que la història torni a repetir-se amb un resultat ben diferent, per això he calat de nou el volantí prop teu. El fil de pescar és prou fort per no perdre't quan t'atrapi. La mà recolzada sobre l’orla espera sentir la teva subtil estrebada. Els meus ulls et busquen incansablement. Et vull veure. Palpar el teu cos ple de vida amb les meves mans.

La barca es gronxa una mica més cada instant que passa. Es mou amb el suau balanceig que ens indica que el dia s'alça. No tardarà gaire estona que els raigs del sol facin acte de presència i acoloreixin aquest mar amb un brillant color de plata.  Llavors podré veure't millor ja que desapareixeran totes aquestes ombres en les que et mous.

Som adversaris, no obstant, a cada minut que passa t'estimo més. Necessito sentir prop meu la teva respiració excitada i contemplar la força dels teus salts que busquen incansablement l’aigua per fugir.

Observo com t'has tornat a decidir a provar sort. Per com actues semblava que valoraves l'oportunitat de tornar a buscar un altre tall de sardina. Tornes a rondar l'esquer. T'apropes, ensumes la carnada, proves d'arrencar-la sense quedar subjectat a la mà que espera.

Et respecto per la teva tenacitat i astúcia. Mostres una manera de fer resultat d'una saviesa apresa d'antic. Ets valent i intrèpid. No obstant espero pescar-te. Portar-te a casa dins el sarró com un signe de triomf. De la meva victòria sobre tu. Desitjo poder explicar, mentre t'ensenyo, la nostra lluita, de com t'he vençut per la paciència en esperar pacientment el meu moment.

Un nou dia ha nascut. El sol surt per l'horitzó alçant la seva bola de foc. Els seus raigs escalfen l'esquena del meu cos que resta jagut sobre la coberta de l'embarcació observant els teus moviments, les teves anades i tornades sense decidir-te a actuar. Et miro a tu, ésser senyorial, altiu i desafiant. Amb la mà prop l’aigua subjecto el fil amb suavitat, esperant copsar la subtilesa de la corrent que m'informi que tu burxes l'esquer per agafar el que hi ha. Espero i et busco sensible a la teva estrebada. El neguit em traïciona sovint. És el desfici de pensar que ja està. Però tu no hi ets. Ets massa llest per a mi?

He visualitzat i sentit com intentaves novament arrencar la carnada. No ho has aconseguit. Jo tampoc he reeixit pescar-te i dur-te fins a mi. Has abandonat ràpid l'intent tornant a burlar la meva agilitat, la meva tenacitat. Marxes, t'allunyes. Que pretens? No fugis! Acaba la feina que has iniciat ja que t’estic esperant. Torna per tal que poguem mesurar les nostres forces en combat. És un combat que ha de continuar necessàriament. No abandonis la teva lluita. Emporta’t el que has vingut a cercar. Demostra el teu poder sobre meu.

Has nedat lluny de la barca, dins les aigües que t'acullen i que són casa teva. Quasi no et veig. De sobte has reculat. Tornes altra vegada, sense pressa, com mesurant una nova estratègia per intentar de nou apoderar-te de la carn que resta suspesa dins la profunditat de la mar, a poca distància d'aquest terra que tu ressegueixes.

Has emergit fins la superfície per mirar-me i calibrar les forces.

Sí. Tinc una barca que t'ha buscat per la immensitat del mar recercant el teu rastre. Ets tu que fas que encara sigui aquí esperant. És la il·lusió de guanyar-te el que fa que resti aquí esperant que tornis. La teva pell, que brilla a causa de sol, em lliga  cap a tu sense poder-hi fer res per deslliurar-me. Tens una força immesurable sobre meu. M'has posseït i no puc emancipar-me. Et desitjo i et busco amb totes les meves forces. Sento la teva vitalitat. És la teva força contra la meva.

Tornes a submergir-te molt a prop de l'ham que t'espera. Tornes a fugir deixant-me sol i perdut. T’he cridat fort que no abandonessis la lluita. Que no m'abandonessis a la meva sort. No vols sentir ni atendre el meu crit de solitud que et reclama, que et necessita.

Em sento desesperat, amb el cor encongit i sol. Et necessito.

Poc després has tornat per satisfer els meus anhels. Tornes calmós amb uns moviments elegants i magnànims. La teva grandiositat m'aclapara.

T'he vist córrer, de sobte, cap a l'ham sense recular. Però què fas? Atura't!

He sentit en l'estrebada la teva força. De com lluites per deixar-te anar. Estires el volantí que et subjecta sense compassió, ferotgement. Per l’altra banda jo et subjecto ben fort, amb força i prudència, ja que no vull trencar el nostre nexe d'unió.

No has mesurat prou bé la meva destresa i la meva capacitat d'estirar ràpid el fil que t'ha enganxat. Ho lamento. Amb determini i amb la prudència necessària del que en sóc capaç he alçat el fil del volantí. Ho he fet a poc a poc, sense entretenir-me, patint per si et perdo. El filat ha anat caient sobre la coberta escorrent l'aigua salada que fins ara t'ha servit d'habitacle. Per fi has aparegut. Ho fas amb la boca closa que només permet veure el fil que t'agafa. T’has vist abocat a emergir sense poder deslliurar-te del teu destí. Un cop sobre la barca he agafat el teu cos, que es debat entre la vida i la mort, per poder treure't l'ham del teu interior. Pateixes amb aquesta pua que et fa sagnar. Ha resultat dificultós deslliurar-te de la trampa de l’ham. He de tenir compte no clavar-me'l jo mateix, distret com estic mirant el teu preciós cos groc rosat amb franges vermelloses i grogues dibuixades a tot el teu cos. Lluites desesperadament per la teva llibertat. Et contraus i saltes per poder tornar al teu medi natural, al teu món. Dins el cubell cobert d’aigua tornes a intentar fugir. Els teus bots són cada vegada més alts per trobar la sortida. El cansament fa que t'aturis, que et vegis obligat a reposar al fons del cossi esperant la teva mort. Et sents vençut. Toco la teva pell fina i relliscosa. Ets bell i ensenyes les teves escates brillants al sol amb les membranes de les teves aletes precioses i les ganyes obertes deixen veure el roig intens del seu interior.

Amb gran respecte et contemplo i sento una profunda estimació per a tu. T'he vençut. És cert. Però no crec que t'ho hagis merescut.

Ha estat la teva singular lluita la que m'ha fet actuar per retornar-te al teu mar, a la immensitat de les aigües salades, que és el teu món.

Fuig lluny de mi. Marxa i gaudeix la llibertat del teu món.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció

Què és aquest soroll? (relat curt)

Què és aquest soroll? Fa estona que em faig la mateixa pregunta. És un soroll constant. Un so que ressona com si es produís dins un espai tancat. No puc distingir el que és. Intento continuar dormint. En aquells moments que transcorren entre el son i el desvetllament, tot passa entre el que jo desitjo, continuar dormint, i en no saber si ja ha finalitzat aquest plaer. Un somni o una realitat tangible. Sento que aquest dubte m’aclapara més i més a mesura que el temps passa.

El soroll continua ressonant en l’infinit, que ara identifico amb el d’una campana brunyida que estigués esquerdada. Com si un cop o una altra causa hagués fet minvar la seva sonoritat, capolant la seva missió d’avís, de goig, de mort, per deixar-la sense brillantor.

Però no. Tampoc és exacta aquesta imatge descrita en el meu cap. Aquest so és com si sonés dues vegades. El cop i el retop. Això el fa diferent al d’una campana. Però, encara, ressona esquerdat.

El soroll continua. Estirat sobre el llit aguditzo l’oïda, lliurant un combat per escatir del que es tracta.

De cop, inesperadament, un nou soroll interromp l’altre soroll. És el so d’una trencadissa de vidres, que ressona molt a prop d’aquí.

El colossal terrabastall em prostra al llit, com si estigués lligat. Un mar de dubtes recorre el meu cap. Desitjo que tot sigui un somni, que res del que sento sigui veritat. El temps transcorre veritablement?

Ningú s’ha mogut. No sento cap corredissa. Tot resta quiet i silenciós. Veritablement s’ha trencat alguna cosa? No, sí, o potser. Sento, com una fressa llunyana el so dels trons d’una pluja torrencial. La resplendor dels llamps traspassa les cortines corregudes il·luminant per uns instants l’habitació. Llum preludi del soroll del tro. Aquest sí que és un gran engany per a tothom, ja que el preludi de la llum és la seva conseqüència i no a la inversa.

Tot resta silenciós. Només la pluja que fa sentir el so picant els vidres m’acompanya. Un concert de notes vibrants, que puja i baixa d’intensitat, segons la força com cauen les gotes.

Fa molta estona que dormo. O no? El cloc cloc del primer soroll, el de la campana o d’una cosa semblant, m’ha despertat. O m’ha tornat a despertar? Dormo o somnio. És un soroll que no puc identificar. Ara no el puc associar a cap so que jo recordi. Tinc una sensació d’ofec, per la incògnita de saber si dormo o no. Retorna el que ja creia superat. L’opressió que no em deixa moure del llit.

Un seguit d’imatges totes elles amb el seu so corresponent passen i traspassen, una i altra vegada, la meva ment, provocant preguntes sense resposta.

A poc a poc, pausadament, es va apoderant de mi la idea que haig de llevar-me a aclarir el que està succeint. De cop sorgeix la pregunta de com sona una campana en una casa on no n’hi ha.

La pluja torna a fer la seva aparició picant el finestral del davant. Sento que està plovent molt, diria que cau un xàfec. De cop, però, aquell soroll somort torna a fer acte de presència. Ara crec que es tracta dels esquellots del bestiar que pastura, que sega l’herba del camp. Però, que no plou? Tampoc és possible que hagin sortit a pasturar sobre l’asfalt de la ciutat.

Quin significat té aquest soroll? No puc pensar. Només una única idea apareix amb claredat. L’anunci d’un altre demà. Un demà lluny d’aquesta realitat. D’aquesta quotidiana realitat. D’aquest néixer i morir de cada dia.

No! El soroll és ben a prop. Al costat de l’habitació on en trobo. Cal que descobreixi d’on ve aquest cloc-cloc tan intens i insistent.

No dormo. Estic despert. És un soroll d'una realitat autèntica. No és, doncs, una simple invenció del meu subconscient. És un soroll generat en algun lloc de casa meva.

Amb un rampell decideixo aixecar-me.

En posar els peus a terra descobreixo el desastre. Tinc el pis inundat. Veig com les sabatilles es gronxen sobre l’aigua com dues barques a la mar.

No hi ha temps a pensar en res més que posar-se a la feina. Dret, amb els peus molls, corrent com un desesperat, busco l’origen de tot això. En el lavabo descobreixo el que ha passat, m’he deixat l’aixeta oberta. Mentre omplia la banyera, per prendre un bany que em relaxés, m’he estirat al llit i he quedat adormit, esperant un altre demà.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció

Necessitat (relat curt)

M’ha passat un cas insòlit. Havia aparcat el cotxe davant unes escales, quan el vehicle ha desaparegut.

M’explicaré.

Em trobava atrapat en una reunió, dins un d’aquells edificis tant moderns i tant incòmodes, on les petites necessitats fisiològiques es converteixen en immensos problemes, quan intentes resoldre’ls. El grup de treball havia sortit de la sala, on estaven reunits des de feia diverses hores, buscant un lloc per menjar alguna cosa, i poder resoldre aquelles necessitats peremptòries que els humans, i els no tan humans, tenim.

M’he separat del grup buscant, per tot el replà, aquell lavabo que havia d’esdevenir la meva salvació. Obrint porta per porta he cercat el que buscava i enlloc d’això he trobat despatxos plens de gent que em miraven, amb ulls de reprovació, per haver gosat interrompre'ls. Darrera d’altres portes hi ha habitacions buides. He vist persones que intentaven fer quadrar els estats de comptes d’empreses i departaments; i persones que, amb els ulls clucs, intentaven connectar amb el seu subconscient per tal d’aconseguir una dormida fantàstica. Així, una porta darrera l’altra, fins una vintena llarga.

Desesperat he retornat a la sala on hi havia hagut la reunió. Encara no era l’hora prevista per reprendre-la. He deixat la cartera sobre la taula amb una desagradable sensació de fracàs. Prop la taula hi ha una de les noies que han estat prenent notes del que dèiem. M’ha mirat amb ulls  de reprovació per haver interromput la seva meditació. M’he sentit tant incòmode que he fugit d’aquelles quatre parets. Sovint, la censura de la vista és molt pitjor que la verbalitzada.

En travessar la porta les meves necessitats han retornat a fer la seva aparició d’una forma més punyent que abans. Ara ja era necessari trobar una solució urgent. On, com, de quina manera. Mentre pensava en això mirava el carrer per la finestra del passadís contemplant com plovia a bots i barrals. Com una cortina d’aigua tapava la visió, no permetent veure més enllà d’un carrer i escaig. Només es podia veure amb certa claredat la casa vella del davant. Una casa d’aquelles de principis de segle vint, d’estructura baixa amb una ampla entrada que donava pas a unes escales de tres o quatre graons que portaven a un replà situat sota una marquesina sostinguda per dues columnes, una a cada extrem, cobrint l’entrada de la casa on hi ha una gran porta de ferro al mig.

Ha estat llavors quan he trobat la clau per resoldre les meves necessitats. L’únic problema era com accedir-hi sense mullar-me gaire amb la pluja. El cervell, foll d’alegria, ha escodrinyat i recercat opcions fins trobar la solució: agafaria el cotxe que tenia aparcat en el garatge de l’edifici, travessaria el carrer, entraria per la magnífica avinguda, deixaria l’auto davant aquella curta escala i entraria dins aquell edifici, que el pas del temps havia convertit en públic. Només necessitaria una breu correguda per arribar a dins. Tal dit, tal fet. Baixo ràpidament, satisfet d’haver trobat una sortida al meu desagradable problema. Ningú més ha pensat en aquesta solució, ja que veig d’altres persones que recerquen igual que jo un lavabo.

La sortida del garatge ha estat més complicada del que era previsible. Les portes metàl·liques, les que donen al carrer, no es poden obrir elèctricament per una falla tècnica. Un home les fa anar amb la maneta de forma manual. Sense pressa, amb cara emmurriada, amb una mirada que fa venir basarda. Per això, quan he anat cap al cotxe, he procurat no mirar-lo gaire, per por que s’ofengués i amb qualsevol excusa no obrís la porta que donava pas a la meva solució. La veritat és que el comprenc una mica més, perquè cada vegada que s’obra la porta, una glopada d’aigua entra rampa avall, escorrent-se cap a la reixeta que hi ha al cap de baix de la baixada.

He sortit de l’edifici per la sortida lateral de l’aparcament. Al carrer m’ha costat situar-me, encara que, quan la necessitat prem, els sentits s’aguditzen, per això he arribat davant el vell edifici tant aviat com he pogut. He enfilat el camí fins les escales d’accés i allí ha començat a passar tot.

Quan ja havia deixat el cotxe aparcat, davant un gros rètol que deia un text incomprensible, que el meu cap no feia més que llegir-hi “homes”, han creuat un grup de persones, molt molestes per la presència del cotxe allà davant. En passar, una dona ha donat un cop al capó del vehicle i aquest a respòs fent un moviment ben estrany. Si, el cotxe s’ha mogut com si ballés o patinés sobre l’enrajolat de formigó prefabricat que han col·locat com a terra del camí. Una sensació estranya m’ha corprès. Un avís intern anuncia de forma insistent, que s’acosta un problema imminent. No sóc capaç de copsar l’abast del mateix. Estic ofuscat amb les meves necessitats que són molt urgents de resoldre. I per això he desestimat el perill.

He baixat del vehicle i he tancat la porta amb precipitació per mullar-me el menys possible. Quan em disposava a entrar dins el vell edifici, que era la meva salvació, he sentit un crit que m’ha fet aturar. Un calfred m’ha recorregut el cos. Quelcom d’extraordinari m’ha colpit fent que tornés, a pesar de la pluja que queia, al cotxe. Quan era prop d’ell he tocat la carrosseria del vehicle per comprovar la veracitat del que els meus ulls veien. El cotxe es movia, es contornejava com si fos un ballarí. Era com si de cop hagués rebut l’impacte violent d’alguna cosa que el feia moure. De cop, lentament, el vehicle s’ha posat en marxa. El soroll del seu motor ha ressonat desplaçant-lo cap enrera. El seu moviment pausat és decidit com un fet que de forma inexorable va cap a un destí desconegut. Estava, i encara estic desconcertat. Veia com l'auto sense moure les rodes caminava. Es desplaça per damunt el paviment moll i xop per la pluja que cau.

Impotent, he contemplat l’escena desesperat. Alço els ulls resseguint el camí per on el cotxe fa el seu camí. Al fons veig la tanca del jardí. Una llum d’esperança sorgeix. El cotxe potser tindria cops i altres rascades però s’aturaria. Tot plegat un simple problema de xapista i un bon ensurt.

Dret al mig del camí, xop per la pluja, amb la mà atrapant les meves parts per contenir el desastre, contemplo com el cotxe continua la marxa enrera seguint la via de corbes fins la porta. No ha seguit una línia recta fins la tanca, sinó que s’ha desviat cap a la porta de sortida, sortint al carrer i creuant fins l’altre costat. Ha fet un gir per continuar descendint pel carril oposat. Cap enrera, cap enrera. En el seu continuat itinerari ha passat pel costat d’un alt edifici que sobresurt de l'arreglerament del carrer. Això fa que no pugui veure el final de la via pública. No puc saber on s’atura i com. Corro cap a l’altre costat de carrer per guaitar el que passa, però abans he caigut diverses vagades per terra. L’aigua que cau converteix l’empedrat en una pista de patinar. Entre la pluja i els tolls estic xop i brut. El neguit per saber com acabarà tot plegat m’empeny. Ja sóc a l’altra riba de carrer i puc veure el final de la via. És un carrer sense sortida aparent.

El cotxe continua avançant, o millor dit, continua reculant. Contemplo l’espectacle garratibat, amb la ment bloquejada, incapaç de trobar una sortida adequada, impossibilitat per pensar amb claredat. Només amb l’esperança que la casa que hi ha al final del carrer l’aturi. I quina no seria la meva sorpresa quan he vist com el cotxe tornava a maniobrar. Com de sobte s’obria una obertura entremig de les cases per on el cotxe passava per continuar baixant fins a desaparèixer de la meva vista. Estic tan obsessionat per sentir el soroll de la topada que no he vist que es tractava de la porta d’un garatge. He esperat, sota la pluja, el soroll del cop contra una paret o un vehicle. Uns minuts llarguíssims, eterns. Esperant el soroll que no arriba.

Desesperat he corregut fins aquell garatge en busca del cotxe. Les caigudes per terra cada vegada són més doloroses. Sento sobre meu un pes que m’aclapara. És com la llosa sepulcral, la làpida que m’ha d’esclafar. Amb gran treball arribo al garatge cercant aquell maleït vehicle. L’angoixa que m’aclapara i la por fa que sigui caut. Ronsejant baixo la rampa d’accés mirant a cada costat, buscant l’auto. I quina no havia de ser la meva sorpresa quan l’he vist que parsimoniosament continua descendint per les rampes interiors. Per l’ull de la rampa veig com fa el seu camí, maniobrant com si algú el conduís. Des de dalt he cridat demanant auxili, implorant que algú sortís a ajudar-me. Tots aquells crits han fet venir l’encarregat i a altres persones que abocats a les baranes miren el cotxe que baixa. La seva mirada és de reprovació, no poden entendre que aquell cotxe, que gira a cada pis, que esquiva amb elegància, fins i tot, els altres autos que pugen, no porti conductor. Tot són mirades de censura, d’incredulitat. Gesticulo, intento explicar-me. Ningú em creu. Fan gestes de desaprovació. Insinuen que cal avisar la policia o potser millor un metge. Mentres tant espero el final, incapaç d’imaginar-lo. Callo. M'allunyo de la gent que em mira. Baixo per la rampa cap al darrer pis, esperant el soroll final que no arriba. Que llarg pot resultar un camí quan el fem, amb el cor oprimit, cap un final incert.

Finalment he arribat al costat del cotxe. Aquest es troba aparcat de forma més que correcta, enmig les ratlles que separen cada plaça de pàrquing, guardant una extraordinària simetria. Està sec, com si no hagués sortit mai del seu lloc, situació que contrasta amb la meva mullena. Tot està com si m’esperés. Obro la porta i sec al seient sense fer cap expressió. He posat la clau al motor i he engegat. El cotxe s’ha posat a caminar com si res, ascendint per les rampes fins la sortida. Aturat davant la garita del vigilant, que em mira desconfiat, aquest agafa el tiquet que està col·locat sobre el vidre del davant atrapat pel parabrisa. He pagat el que el vigilant m’ha demanat i he sortit al carrer.

Continua plovent.

A pocs metres he trobat l’entrada del meu edifici. He entrat al garatge fins la meva plaça d’aparcament. He sortit del cotxe i l’he mirat. Ell no s’ha mogut. No ha passat res. Res de res. He caminat fins l’ascensor girant-me de tant en tant, per veure si es tornava a produir un altre fenomen com el d’abans. Res.

L’ascensor m’ha portat a la planta on hi ha sala de reunions. A la porta de la sala m’he sentit brut, cansat, esgotat, exhaust. L’altra gent m’ha mirat sorpresa. M’he assegut a la cadira i un únic pensament  m’ha colpit el cervell, la idea que encara no havia resolt la meva necessitat.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció

40 x 40 (relat curt)

Avui podria haver estat un dia com qualsevol altre. Els esdeveniments ocorreguts  al llarg d’aquesta jornada m'han fet adonar que el temps ha passat. Els minuts, els segons, el temps, en general, ha transcorregut a una velocitat desorbitada. Tot ha transcorregut sense adonar-me del veritable calatge de cada una de les coses que han succeït, sense saber el què i el perquè de cada cosa.

En un dia qualsevol d’un mes de gener fred i inhòspit, m’he vist en l’obligació de fer de testimoni del trasllat de les despulles d’uns cadàvers. D’un munt d’ossos que no sabia a qui pertanyien, dels quals només en resten records, cada dia més boirosos, que el temps anirà esborrant. Penso, a vegades, que el passat és l’únic que de veritat té l’home. Passat que un cop desaparegut d’aquest món només quedarà com a record. Tal vegada això és l’eternitat. Reviure en la memòria dels que l’han sobreviscut, ja sigui per bé o per mal.

Davant de tantes creus és fàcil pensar en l’altre món, encara que els sorolls, volgudament contundents, de l’enterramorts m’han fet tornar a la realitat d’aquest món. Ell volia propina,  no estava per galimaties ni transcendències, aquesta és la seva feina de cada dia i no vol que les quatre llagrimetes dels presents deixi per demà el pa de cada dia.

Com deia, ara fa un instant, aquest matí, quan el sol tot just despuntava per l’horitzó, he arribat al cementiri. Sempre m’ha agradat aquest lloc on es respira una sensació de calma i repòs. Sobretot perquè tots són sota terra, i com diu la dita,  dels morts no s’ha de tenir por, que no et faran res, però en canvi els vius són figues d’un altre paner. Els morts no fan por en canvi els vius si que en fan. El cos inert d’aquell que ja ha acabat d’existir és incapaç de fer-te res. A pesar de tot, en contemplar aquell nínxol, una sensació estranya ha recorregut el meu cos, ja que no hi cap ni una agulla i és ple a vessar.

En retirar la llosa tot el que hi havia a primer terme s’ha escampat per terra. Els homes encarregats a fer la feina de buidatge, de forma correcta i brutal a la vegada, han anat omplint els coves dipositats sobre un carretó de color gris, de grosses rodes de fusta protegides amb una tira de metall, amb una aixada.

El meu acompanyant i jo hem contemplat els cranis en silenci. Han aparegut un total de nou calaveres senceres i una quantitat indeterminada d’esberlades. Una bona xifra. Tots barrejats, confosos entre la pols i restes d’ossos trencats, sense que ningú, mai més, pugui precisar a qui han representat, quina ha estat la seva història o a qui pertanyia.

La feina ha estat laboriosa. A poc a poc han anat omplint fins a vessar els tres enormes coves, deixant dins un bon grapat de restes que hauran de conviure amb el nou vingut, separats per sempre dels altres ossos que havien format part d’un cos jove o vell, ben plantat o lleig, alt o baix. Avui això ja no importa. Els coves són la mesura del nou receptacle, com després vaig poder comprovar.

L’operació de buidar parcialment el nínxol ha estat bastant ràpida, cosa que és d’agrair, ja que el fred que bufa en aquestes hores del matí penetra dins nosaltres d’una forma intensa, incisiva i fins i tot cruel.

Un dels homes ha posat en moviment el carretó. En fer-ho s’ha sentit aquell soroll tant clàssic del pas d’unes rodes sobre l’empedrat, amb el seu cloc-cloc, entre una filera inacabable de nínxols, mentre que nosaltres, amb les mans creuades a l’esquena caminem lentament, contemplant aquells tres coves dels quals van caient petites restes.

Ha estat un llarg recorregut, amb la sensació de fred intens penetrant-nos. Ens hem aturat davant unes escales tancades amb unes reixes atapeïdes que serveixen per separar l’interior d’aquest món dels altres morts. Reixes lligades amb una cadena de grosses baldes. En obrir-les, davant nostre ha aparegut una escala d’una vintena de graons, i els homes, carregats amb els coves, hi han baixat. Darrera d’ells, nosaltres. Hem penetrat dins un recinte, o millor dit dins un laberint, on les parets tenien una immensitat de forats d’una mida de 40 x 40 cm. L’estupefacció ha augmentat en mirar la numeració que hi ha damunt d’un dels forats ja indica els quatre mil. Això vol dir que, com a mínim, hi ha aquesta quantitat de sepulcres, però, ben segur que n’hi ha més, ja que els passadissos continuen fins perdre's en la llunyania, com si de veritables catacumbes es tractés. Una gran angoixa ha fet trontollar la meva serenitat. Una angoixa profunda, d’allò que en podríem nomenar angoixa vital. Una sensació de solitud m’ha penetrat al meu interior.

El trajecte fins davant el forat, on hem de dipositar les restes que portem, ha estat molt dur per mi. Dins un passadís estret, tan estret que sense necessitat d’estendre els braços ja pots tocar l’altre costat, m’he sentit vulnerable. Ha estat com el final d’una història de terror, on el sobresalt de l’espectador és indescriptible. Pensar amb la possibilitat de perdre'm allí dins, tot tapiat, amb l’obsessiva idea que l’aire s’acabarà en qualsevol moment fa que una desagradable sensació freda recorri la meva esquena i la meva ànima.

Després d’una bona estona de caminar hem arribat. Aquells homes, sense gaires miraments, han llençat el que duen en els coves dins d’un dels forats. El més punyent ha estat la visió d’un operari esberlant un dels cranis per tal d’entaforar-lo. El nínxol ha quedat ple quan encara resta mig cove i per això aquells homes, amb un martell, han anat trencat tots i cada un dels ossos que encara tenien forma, reduint-los a simples bocins. Una feina molt professional i a la vegada brutal. Amb una escombra i una pala ha recollit de terra el que quedava i l'ha llençat dins. Ara ja pot tapar. Una llosa de ciment nua tanca per sempre aquest forat. Ara seran només un número dins aquell indret, tancat per sempre o això crec.

Quan la feina ha acabat he reculat per aquell passadís cap a la sortida, sense encantar-me, com si algú em perseguís, impressionat per tot plegat.

Abans de pujar l’escala he fet una mirada al passadís i no he entès perquè serveix tot allò.

Cada graó que he pujat ha servit per retornar-me la serenitat perduda. L’aire fred m’ha copejat la cara retornant-me a la realitat dels vius, a l’altra realitat. El meu acompanyant ha donat una propina a aquells homes que s’han allunyat amb el carretó i el seu cloc-cloc pels carrerons del cementiri.

L’aire fred del matí m’ha retornat a un món que ignora els altres mons. Que no coneix res més que el que té al davant. Sense aturar-se a pensar en què ha estat, és o pot ser.

El nostre cos és com una màquina que actua a través d’impulsos, o millor dit de sensacions que rep i que fan que, un cop estimulat, aquest cos actuï de forma mecànica. La ment, el cervell, com a nucli central, pot, si vol, arribar a controlar aquestes reaccions encara que en el primer instant no pugui fer-ho. Així doncs, la meva ment ha estat estimulada posant en marxa la memòria d’un temps fins i tot desconegut.

Han retornat, com vells records, totes aquelles històries passades a la història amb majúscules. Històries d’aquelles que en diuen de família. Que conformen una família. Amb unes característiques especials que la diferencien d’altres.

Aquell avi Jaume o aquell avi Pere, o aquella rebesàvia Francesca, han aparegut vius en un món de morts.

Per què? Per una necessitat? No ho sé i tampoc ho vull saber.

Sempre m’han explicat la vida d’aquell capità de barco que havia marxat cap a les amèriques a fer fortuna. Ell havia estat un noi espavilat, encara que no massa instruït. De jovenet havia perdut el pare, un home de forta personalitat que no gaudia entre les seves virtuts la de treballar. Podríem dir que tenia un os bertran a l’esquena que no el permetia buscar els diners en les mateixes coses que els altres mortals.

En morir només havia deixat un petit tros de terra i quatre quartos que la factura del metge que l’havia atès se’n va endur. Fou en aquestes circumstàncies que el nostre pobre Daniel cresqué. Ajudant a la mare en els treballs de l’hort i mirant de fer front als deutes. Uns deutes que finalment es menjaren fins i tot el mateix hort. La venda del terreny no fou suficient per fer front als creditors. Ell era un bon treballador sense por a res que signifiqués treball. La seva obsessió era guanyar diners i si podia ser a cabassos.

Quan passava pel carrer i es trobava a qualsevol que el cridava per oferir-li feina mai la rebutjava. Sempre tenia un sí per resposta, sense regatejar excessivament el preu. Ràpid a la feina. Disposat a enllestir-la per poder fer-ne una  altra. I així un dia darrere un altre.

Amb esforç va anar aconseguint un patrimoni. Per a ell, això no era suficient, necessitava sortir d’aquell poble que l’empresonava. Seduït per les explicacions del vell de la casa de baix la clota, havia covat la idea de fugir lluny d’aquell lloc. Les històries de vaixells carregats de gènere que surcaven les aigües de l’Atlàntic, amb les seves veles al vent i el cruixir de la fusta dins un mar que ell no havia vist mai. En els seus somnis el mar el veia grandiós i d’un blau intensíssim. Tot plegat l’empenyia a marxar. I cada matí, en despertar-se, en retornar a la seva realitat de les muntanyes patia, es corsecava internament. Volia fugir enmig de les aigües d’aquell riu que del seu poble arriba al mar d’aigües salades.

Un matí, sense pensar-s’ho va decidir marxar per conèixer la seva somniada meravella blava i salada, aquella que el veí de la clota li havia explicat. Es vengué tot el que tenia menys el que cregué útil pel viatge. A trenc d’alba sortí del poble sense saber si mai tornaria a veure’l. La il·lusió i l’entusiasme aviat van fer oblidar les cabòries. Vet aquí que aconseguia marxar lluny d’aquell indret. D’ell només s’explica les unces d’or que havia amagat en unes botes de roure que un descendent ignorant s’havia venut per quatre rals.

Els anys han passat per aquesta història, tants que no puc recordar-ho. En Daniel ha retornat de cos present. Mort en terres llunyanes. Ha volgut tornar amb els seus encara que sigui mort.

S'ha hagut de fer lloc per posar-lo amb els parents que ja no el recorden, i acabar dins aquell nínxol que ha enviat els altres a aquell altre forat de 40x40.

Aquest conte forma part del recull de contes i relats curts “Entre l’oblit i la ficció“.

© Copyright

Jordi Colomines Companys (autor)

Registre de la propietat intel·lectual sol·licitud núm. 5544

Data presentació 30 setembre 2002

Nom de l'obra: Entre l'oblit i la ficció