La Justícia incomprensible

Els ciutadans esperen de la justícia un comportament objectiu; llegir o escoltar la noticia als mitjans de comunicació quan sigui per la resolució de qüestions jurídiques i no quan és un espectacle mediàtic.

Consuelo Madrigal

La fiscalia de l’estat, un òrgan tècnic, jeràrquic i independent, apareix davant dels ulls de la ciutadania com un òrgan polititzat al servei del govern de torn espanyol. I això és el pitjor que li podia passar a la Fiscalia.

La gent veu en els fiscals el grup armat que defensa interessos particulars enlloc de l’òrgan que defensa l’estat de dret. Una percepció equivocada? Probablement, però a aquesta visió general hi han contribuït els mateixos fiscals i, sobretot, els seu cap, el Fiscal General de l’Estat amb declaracions i actuacions molt discutibles.

La llista dels Fiscals General és relativament llarga:

José María Gil-Albert Velarde                   1978-1982

Luis Burón Barba                                    1982-1986

Javier Moscoso del Prado                        1986-1990

Leopoldo Torres Boursault                       1990-1992

Eligio Hernández Gutiérrez                      1992-1994

Carlos Granados Pérez                           1994-1996

Juan Ortiz Úrculo                                    1996-1997

Jesús Cardenal Fernández                       1997-2004

Cándido Conde-Pumpido Touron               2004-2011

Eduardo Torres-Dulce Lifante                    2011-2014

Consuelo Madrigal Martínez-Pereda          2015-

El governs espanyols han col·locat davant d’aquesta institució fonamental d’un estat de dret,  polítics i persones que han tingut actuacions de dubtosa independència.

El primer d’aquesta llista de Fiscals General, Gil-Albert, fou un polític d’UCD amb una rellevant activitat política a La Rioja.  Javier Moscoso, fou diputat i ministre de Presidència amb Felipe González. Leopoldo Torres, diputat del PSOE. Eligio Hernández, polític del PSOE. D’altres, com Burón Barba sí formaven part de l’administració de justícia, com també ho eren Carlos Granados, Juan Ortiz, Jesús Cardenal, Cándido Conde-Pumpido, Eduardo Torres-Dulce o Consuelo Madrigal, encara que massa sovint han escollits per la seva connivència amb els interessos del govern de torn.

Alguns Fiscals de l’Estat han actuat descaradament com arietes governamentals com ho va fer Buron Barba en el cas Banca Catalana, Eligio Hernández contra Mario Conde, president del banc Banesto, Eduardo Torres-Dulce contra el president Mas i el 9N i ara Consuelo Madrigal també contra el procés sobiranista amb declaracions pròpies d’un polític, però no del Fiscal General de l’Estat.

El paper de determinats fiscals, que no oblidem que actua com a òrgan jerarquitzat que vol dir amb aprovació del superior, en la seva tasca diària semblen més inquisidors que en servidors de la justícia i en altres casos assumeixen un paper que ni els propis advocats de la defensa dels imputats són capaços de fer com en el cas de la infanta Cristina, la filla del Rei Juan Carlos en el cas Nóos o en l’accident de l’avió militar el Yak-42 a Turquia. Altres afers sonats han estat el nomenament d’Eduardo Fungairiño per part de Jesús Cardenal com a fiscal en cap de l’Audiència Nacional després d’haver estat sancionat per haver amagat al jutge instructor la investigació feta i que exculpava a uns sospitós en l’atemptat a José Maria Aznar de l’any 1995. Fou el mateix Cardenal el que el 22 de gener de 1998 és denunciat per l’Associació de Fiscals (AF) i la Unió Progressista de Fiscals (UPF) amb nota conjunta per haver rebut instruccions del Fiscal General en el sentit que "en lo sucesivo" s’abstinguessin de criticar al Govern del PP. També en el cas ERCROS que acaba amb la destitució del fiscal que porta la investigació pel seu intent de processar el ministre d’Indústria Josep Piqué del govern Aznar. La caixa B del PP i Luis Bárcenas. La llista és massa llarga i el descrèdit massa evident.

Eduardo Torres-Dulce

L’afany d’aparèixer a la premsa mostrant les seves opinions particulars sent Fiscals Generals no venen d’ara amb les que ha fet Consuelo Madrigal el passat 30 d’abril de 2015, si no que ha tingut precedents sonats com les de Jesús Cardenal opinant sobre l’avortament, els matrimonis homosexuals, els anticonceptius o el divorci. Jesús Cardenal arriba a publicar en la memòria anual de Fiscalia de l’any 1999 que la violència al carrer al País Vasco es motivada i si no estimulada pel govern basc quan diu que aquesta existeix "ante la indiferencia (si no complacencia) de sus rectores, por causa de la histeria separatista". I per no quedar curt el Fiscal General Torres-Dulce, a l’abril de 2014, ja amenaça al govern català d’anar contra ell si permetia votar al catalans sobre el seu futur col·lectiu i a fe de Déu que ho va fer complint el mandat del govern Rajoy. Ara la fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal, hi torna equiparant el procés sobiranista català amb "l'obscurantisme, el fanatisme i la tirania". Madrigal, molt llegida ella, diu que la fiscalia ha de combatre "els mateixos mals que va combatre la il·lustració: l'obscurantisme, el fanatisme, la tirania, i també les seves desviacions i errors". Un combat que s'ha de mantenir utilitzant com a armes els principis de la il·lustració: "La legalitat, la llei com a emanació de la voluntat popular, l'esperit crític i la tolerància", per fer un debat "serè" en què "s'admetin les diferències" i es puguin assumir i elevar a rang superior per la via del diàleg i "la reforma de les coses que funcionen malament, mai per les via de fet ni per la violència". Madrigal acaba amenaçant amb aquesta frase: "El ministeri fiscal actuarà amb tots els instruments que l'ordenament jurídic posa a la seva disposició si es cometen accions delictives contra la Constitució, contra l'Estat de dret o la llei".

En la Fiscalia General de l’Estat contra el procés per obtenir la total sobirania per Catalunya si val tot, mentre que contra la corrupció la seva actuació apareix dubitativa i amb una manera de fer que queda molt lluny de la independència que se li ha de demanar a la Fiscalia d’un estat de dret. Curiosa justícia aquesta. A Espanya l’administració de Justícia està en ple procés de descomposició si abans algú no hi posa remei. Trist paper per un dels pilars fonamentals d’un estat de dret.

Cataluña es España

Así de claro y rotundo hay que decirlo. Cataluña es España. Lo es por historia, por cultura, lengua y geografía. Y dudar de esa obviedad es ofender a la inteligencia. Un hacer mezquino. Solo unida a España Cataluña ha prosperado y ha conseguido ser un pueblo singular y prospero que ha conseguido resurgir de los oscuros días en que se vio sumida en las quimeras trasnochadas de unos dirigentes que robaban a su pueblo y le impedían prosperar. Al fin, el valorado “seny” catalán se ha impuesto y ahora, todos los españoles juntos, podremos conseguir grandes éxitos y decidir sobre todo aquello que nos afecta.

L'apocalipsi català segons el PP

No m’he tornat boig, encara que ho sembli. Aquest és el futur que ens espera si no som capaços d’apostar per un futur radicalment diferent.

Podria haver titulat aquest article amb el títol: El full de ruta del nacionalisme espanyol i la conclusió a que hagués arribat hauria estat aquesta: està en joc el futur col·lectiu com ha poble.

Predico l’apocalipsi? No. No ho faig. Intento esbrinar què m’ofereixen com a reclam des d’Espanya per no apostar per una Catalunya independent i per això deixo les grans frases i miro els detalls de cada dia que és allà on es nota l’objectiu que es vol aconseguir.

Entrar en qualsevol web oficial serveix per veure la voluntat de separar i esmicolar la llengua catalana entre català, valencià i no trigarem gaire a veure que el Lapao, el mallorquí i la resta tenen un espai propi per l’administració estatal i per algunes institucions autonòmiques. És tant surrealista el plantejament lingüístic espanyol del català com ho seria veure espanyol i andalús o extremeny separats en les webs governamentals espanyoles.

Cada dia agafo el tren per anar de casa al treball i cada dia tinc els mateixos problemes des de fa més de 21 anys. Recordem que la xarxa ferroviària és de l’estat. Pateixo retard, estacions decrèpites, escales mecàniques que no funcionen, màquines de validar bitllets tancades i tots hem de passar per una de sola, mentre la resta no funcionen com passa a la plaça de Catalunya de Barcelona. I ara, quan s’acosten les eleccions, he de sentir al president de Renfe que les rodalies de Catalunya són, de llarg, les més desateses d’Espanya. Carai! Han descobert la sopa d’all o el cinisme?

Han arrestat una perillosa gihadista independentista catalana (Fernández Díaz)

I que passa amb l’economia? Què som el territori amb més inversió i que això ja passava fins i tot amb el general Franco. Que els autònoms estiguin assetjats per les grans empreses ultra protegides, gravades i inspeccionades no té cap importància. Que els pagaments que ha de fer la Generalitat estiguin sotmesos a un pla estratègic d’escanyament sistemàtic de no fer les transferències corrents de forma clara, sistemàtica i planificada és una forma subtil de crear malestar social. Però qui cregui que això només passa ara va ben errat. Això ja passava abans del 2012 amb l’explosió social del sobiranisme. La discussió sobre el paper de les oficines de la Generalitat per captar inversions i donar conèixer la realitat catalana ve de lluny, del molt lluny. Infraestructures deficients. Un Corredor Mediterrani volgut a Europa i torpedinat per Espanya. I podria anar citant exemple i més exemples. Quina és la prioritat econòmica d’Espanya? Ho saben?

Pel que fa al capítol de l’ensenyament amb la política del PP ha arribat a nivells inimaginables, però que té un futur encara més negre si arriben a tenir poder personatges com els que hi ha dins de Ciudadanos i Podemos. El català i la cultura catalana en l’ensenyament tornarà a la situació anterior a 1978, perquè aquesta és la seva aposta de forma descarada ara ja.

Els catalans hem de poder decidir-ho tot. Aquesta és la gran proposta dels socialistes, dels de Ciudadanos i els ultra transformistes de Podemos. Tot, si, menys que volem ser com a poble. Això no, perquè li correspon al poble espanyol, únic i indivisible. És curiós veure com coincideixen amb plantejaments amb els hereus del franquisme del PP.

L’accident d’avió que feia el trajecte Barcelona Düsseldorf, de la companyia alemanya Germanwings i originat per un pilot suïcida, ha desfermat, de nou, la catalanofòbia que en una part de la societat espanyola s’ha anat interioritzant i que ha estat fomentada per personatges bastards sense cap escrúpol.

La regeneració política, moral, econòmica i social a Espanya camina a pas de tortuga, aturant-se a cada cantonada a descansar. Les eleccions a Andalusia són la mostra de fins on està disposada a canviar la societat espanyola. Remoure la cadira per tal que tot continuï igual. És possible que això passi perquè l’oferta no planteja un canvi real i profund fora del maquillatge. El dèficit democràtic a Espanya és aclaparador.

Preacord signat el 30 de març de 2015 entre CDC, ERC, RCat, ANC, Òmnium i AMI

I a Catalunya que passa? Que tenim l’oportunitat de canviar.

La societat catalana si s’ha vist sacsejada, s’ha sentit colpida moralment i agredida política i econòmicament. S’ha produït una revolta de moviment lent, però que no s’ha aturat, que busca una sortida. És la societat la que es mou i apressa els seus representants a oferir una sortida.

El problema és quina sortida. És aquí on les diferències es tornen irreconciliables. 

El sobiranisme avança amb el seu full de ruta. El preacord signat per CDC, ERC, RCat, ANC, Òmnium i AMI el passat 30 de març de 2015 és la concreció del principi d’acord signat el 13 de març i que explicàvem a

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2015/03/el-full-de-ruta-per-la-independencia.html

Però a mesura que es va concretant el full de ruta per assolir un estat propi per a Catalunya l’ambigüitat calculada s’acaba. Això és el que ha passat amb ICV i amb EUiA. Han quedat despenjats del procés. Podemos, la nova marca del regeneracionisme espanyol, ha deixat clar que per ells és el mateix decidir sobre la banca que fer-ho sobre l’organització d’un poble. Això ho han de decidir els espanyols en el seu conjunt. Un plantejament clar i sense dubtes.

Conferencia a la Universitat de Columbia (Estats Units) 8 d'abril de 2015

Ara toca el torn de les corrents sortides del PSC, MES i Avancem, a definir-se. UDC ho farà el 14 de juny. I quan aquests acabin el panorama polític català haurà quedat clarificat.

Les properes eleccions del 27 de setembre tindran un caràcter plebiscitari perquè així ho han volgut les dues parts confrontades nacionalment. Perquè no hi ha altra manera d’expressar allò que volem. No hi ha cap altra sortida democràtica i pacífica de fer-ho. Espanya ha tancat i continua entestada a no permetre cap possibilitat als catalans d’expressar-se democràticament sobre com vol organitzar-se políticament com a nació que és. L’únic camí que tenim és votar en les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre de 2015.

Canviar i construir un nou estat o diluir-nos dins Espanya. Aquest és el futur.

El full de ruta per la independència amb un estat propi.

(Al final el Text del comunicat de premsa de la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi el passat 13 de març de 2015).

Sortint d’escoltar al Teatre Monumental de Mataró la peça musical “Les set paraules de Crist a la Creu” de Cristòfor Taltabull em preguntava què hauria passat si a la guerra civil del 36 al 39 del segle passat no haguessin perdut les forces democràtiques i la conclusió fou que la llarga travessia del desert cultural català no hauria existit i la necessària evolució cultural hauria estat feta amb normalitat. 

Avui encara hi ha damunt la societat catalana un pes de plom que fa ignorar quantitat ingent de persones i treball que han estat les baules d’una llarga cadena cultural.

El franquisme ha estat i és un pes mort que encara condiciona una manera de fer. Unes elits que no tenen escrúpols en triturar l’economia pels seus propis beneficis posant en qüestió la pròpia estructura econòmica i el teixit social. Una economia d’amiguisme i no d’estat. No sóc tant ingenu com per creure que els favors desapareixeran en una nova estructura econòmica, però si que tindrien límits i mecanisme per tal d’obligar i sancionar aquells que gosessin saltar-se’ls. Però el franquisme ha anat més enllà perquè ha deixat en la societat un pòsit de crispació i de dificultat democràtica que condicionen molt una societat que necessita cohesió per encarar els reptes de futur.

La societat catalana i la societat espanyola es troben actualment en un procés de canvi que vol alliberar-se definitivament de la llarga ombra del franquisme, però  ho fan de forma diferent i també a ritmes diferents.

En la societat espanyola es percep un cert esgotament del sistema, però no és general. Només cal mirar el fort suport que encara té el Partit Popular que encarna com ningú el franquisme sociològic. La gran esperança que fins ara ha representat Podemos va perdent suports perquè com més a prop som de les eleccions espanyoles i el reptes del dia a dia fa i els obliga a posicionar-se i és quan fa això quan es veus que la seva direcció és la filla directa de la casta que diuen combatre. Són dirigents sortits de les universitats i amb les espatlles cobertes. Podemos és un invent televisiu recolzat per José Manuel Lara en la seva lluita amb el poder espanyol per la seva quota de mercat. Un invent que se li va escapar de les mans perquè va ser vist com una nova via per trencar l’immobilisme estatal. Les frases no són un programa, però si són el reflex d’una manera de pensar. Els elogis al banquer Botin, que tenia una immensa fortuna amagada a l’estranger, i al Banc Santander, al rei Felip VI, les votacions al Parlament Europeu sobre com ha de ser l’estructura d’una peça fonamental en l’economia com són els aeroports, les reaccions de Monedero o Errejón quan ha caçat amb irregularitats, entre altres, mostren els límits del canvi. Podemos aspira a sacsejar i no canviar Espanya. Canviar una casta per la seva que ells creuen que és millor. I Ciudadanos què és? És la versió de dretes de Podemos que sense cap mena de rubor aplica el populisme lerrouxista. Però Ciudadanos té el seu pecat original: ha nascut a Catalunya i veurem fins on té això de handicap per la seva implantació a Espanya.

Una part, cada vegada més significativa, de la societat espanyola vol un canvi, però no crec que ni Podemos ni Ciudadanos siguin de veritat aquest canvi que necessita Espanya.

La societat catalana també vol un canvi, però és una societat més plural, amb més matisacions, però que també arrossega els tics franquistes.

A Catalunya a aquesta necessitat de canvi de paradigma social s’hi afegeix la lluita pel seu reconeixement polític com a poble. Una lluita complexa i enrevessada que ha de trencar  amb els 300 anys de submissió a un estat que l’ha ignorat com a poble que ha configurat una nació mil·lenària.

Els catalans ens enfrontem a una decisió històrica que es decidirà el proper 27 de setembre quan anem a votar per elegir el nou Parlament català.

Les eleccions plebiscitàries no existeixen com a tal, és la confrontació dels programes que es voten el que fa que les eleccions siguin plebiscitàries o no. Les eleccions del 14 d’abril de 1931 van esdevenir plebiscitàries perquè allò que la gent va acabar votant fou monarquia o república, rebuig o acceptació d’Alfons XIII i els seus governs.

El principi d’acord de Full de ruta de la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi del passat 13 de març de 2015, signat pels partits CDC – Reagrupament independentista, ERC, EUiA, MES – Moviment d’Esquerra i les entitats AMI, ANC i Òmnium Cultural, donen a les eleccions del 27 de setembre de 2015 el seu caràcter de plebiscitari. Aquest és un acord de mínims que permet sumar-se a ell, si volen, a les CUP, a ICV i a UDC.

Un acord de mínims mai satisfà a ningú plenament, però permet caminar junts. Un acord de mínims com ho foren els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya que durant els anys que van anar de 1971 a 1976 van permetre liderar la lluita social pel restabliment de la democràcia i el retorn d’institucions d’autogovern per a Catalunya, però que no va tenir prou força per aconseguir l’autodeterminació dels catalans.

Cada dia que passa es va configurant el camp on la confrontació política es dirimirà. On els partidaris d’un estat propi independent se situaran en un costat i els partidaris de mantenir-se dins Espanya estaran a l’altra banda. La possibilitat d’una tercera via entremig no existeix i no existeix perquè a Espanya els partidaris d’aquesta tercera via tampoc existeix. Ni el PSOE és tercera via ni tampoc ho és Podemos. I no ho són perquè el votant d’aquestes dues formacions polítiques no volen trencar l’estructura d’estat que té Espanya. I per descomptat que el PP i UPyD ni en volen sentir parlar canviar res de l’estat que representi acceptar a Catalunya com a nació.

Al costat d’aquest full de ruta per l’estat propi, o pel posicionament en contra ell, cada formació política catalana hi posarà tot allò que cregui convenient respecte els aspectes social i econòmic. És sobre aquests dos components, nacional i econòmic social, que votarem per elegir els homes que ens hauran de portar a un estat català independent o els homes que ho impediran. Els catalans, amb el nostre vot, ho decidirem el proper 27 de setembre.

Caldria, doncs, donar la importància i transcendència que té aquest principi d’acord per la independència de Catalunya, més enllà de les matisacions o desitjos, perquè per primera vegada i de forma unitària és pacta un programa de mínims per la independència amb el nom de Full de ruta per l’estat propi.

-----------------

Text del comunicat de premsa fet per la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi el passat 13 de març de 2015.

COMUNICAT DE PREMSA

En nom dels membres de la Taula de les forces polítiques i socials per a l’Estat propi, comuniquem que, en relació al full de ruta, s’ha arribat a un principi d’acord sobre les següents bases:

1.- Les eleccions del 27 de setembre han de servir de mecanisme legal per a conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític.

2.- Un cop realitzades les eleccions, i en el cas que les forces sobiranistes obtinguin la majoria parlamentària, estructurar el procés en les següents fases:

a.    Declaració solemne del Parlament de Catalunya de l’inici del procés que ens ha de dur a la constitució del nou Estat o República catalana.

b.    Iniciació del procés constituent.

c.    Desplegament dels mecanismes de transició nacional i de les estructures d’Estat.

d.    Culminació democràtica del procés per part del poble de Catalunya

.

Així mateix, la Taula s’ha marcat l’objectiu que a finals del mes de març, se signi aquest document amb la voluntat que sigui un punt de partida obert perquè s’hi puguin integrar altres forces polítiques i

socials.

Barcelona, 13 de març de 2015

Convergència Democràtica de Catalunya – Reagrupament independentista

Esquerra Republicana de Catalunya

Esquerra Unida i Alternativa

MES - Moviment d’Esquerres

Associació de Municipis per la Independència

Assemblea Nacional Catalana

Òmnium Cultural

Protagonista o secundari.

Estem vivint moviments socials de fons que massa sovint emergeixen com esclats de conflictes de difícil comprensió per a la majoria de la gent. Sobretot això passa perquè ens manca elements que ens facin entendre l’esclat que sentim i llegim als mitjans de comunicació.

La societat en general viu un final d’etapa sense acabar de trobar els eixos de la nova etapa.

El capitalisme financer ha fracassat de forma estrepitosa. Un sistema que es resisteix a morir i que mor matant. Una Unió Europea que no sap passar d’una unió de malavinguts estats mentre aplica polítiques que despullen als ciutadans europeus dels drets i beneficis de l’estat del benestar que tant ha costat implantar. Una Unió Europea que diu combatre els paradisos fiscals mentre té al seu si i ben protegit Luxemburg, el paradís fiscal dels capitals alemanys i francesos. 

L’equilibri pressupostari és necessari per sobreviure i avançar, perquè estirar més el braç que la màniga porta la fallida a llarg termini si no tens amb que respondre quan arriba el venciment del crèdit que has hagut d’utilitzar per cobrir el braç més estirat. Espanya és un estat endeutat fins la pràctica totalitat del PIB, el producte interior brut i si no ha entrat en fallida ha estat gràcies als milions abocats per salvar la banca ara i els préstecs subscrits abans. 

I que passa a Espanya i a Catalunya? Que viu moments d’incertesa pel futur que ha de canviar allò que coneixem fins ara. Un canvi que pot portar sortides o enfonsar encara més el negre present espanyol.

Amb agror Espanya ha constatat la llarga ombra del franquisme damunt del període democràtic encetat el 1978. Les seves pràctiques econòmiques, polítiques i morals han perdurat fins ara i finalment han entrat en fallida encara que es resisteixen a morir. Espanya no té un projecte d’estat amb polítiques per a una regeneració de mentalitat que faci passar d’una societat subvencionada i funcionarial a una societat amb valors com l’esforç, el treball, la solidaritat, el respecte entre altres. Espanya subsisteix no canvia.

Que des de Podemos s’arribi a dir que Emilio Botín, amb una fortuna amagada a Suïssa de dos mil milions i que el banc Santander no són casta és per fer pensar fins on arriba la crisi de valors a Espanya. I qui pregunta d’on ha sortit aquesta immensa fortuna? I és molt preocupant perquè fins ara Podemos es presentava com la força social que havia de posar fi al sistema econòmic i polític d’Espanya heretat del franquisme. El PP i el PSOE són dos partits que tenen pendent la seva regeneració profunda, però Podemos, que aspira a substituir-los, mostra símptomes d’anar pel mateix camí ja abans de governar. S’han organitzat primàries abocant tot l’aparell directiu a fer elegir aquells que ells volien i mantenint a primera línia a gent com Juan Carlos Monedero que quan es descobert que ha amagat ingressos sense tributar respon com ho faria qualsevol membre de la nomenada “casta” que ells diuen combatre. Mal va si aquesta és la regeneració que han de portar. Es tracte de regenerar Espanya o només de substituir la vella casta per la nova casta que són ells?

A Catalunya vivim, no només la crisi política, econòmica i moral espanyola que abans comentava, si no també la crisi de l’encaix i relació dels ciutadans catalans amb els ciutadans espanyols i la seva estructura política estatal. 

Mentre es tractava de reivindicar votar, d’exercir el dret a decidir, l’acord era molt més ampli, però en el moment en què s’han convocat les eleccions del 27 de setembre on el punt central serà independència o no de Catalunya i com serà la nova Catalunya, les relacions, de vegades contradictòries, havien d’esclatar i estan esclatant. I encara veurem més conflictes públics reflex dels que fa molt de temps tenim soterradament.

Mantenir-se amb l’ambigüitat s’acaba tant per les organitzacions com per les persones. Hauríem de viure els posicionaments sense angoixa. Les decepcions personals no les podrem evitar, però no cal viure-les com atacs personals.

Fins ara Duran i Lleida i la direcció d’UDC han volgut nedar entre dues aigües esperant veure si el president Mas era descavalcat o no. Duran no s’ha estat de torpedinar el camí emprés pel soci de la federació CiU, CDC i militants del seu propi partit per un estat propi separat d’Espanya. La votació al Congrés dels Diputats de l’11 de febrer, sobre admissió a tràmit del pacte antijihadista del PP i el PSOE va ser l’advertència pública més clara de CDC a Duran que no només ell pot fer allò que vulgui sense tenir el compte a la resta. Un pacte antiterrorista antijihadista que amaga un instrument que pot servir per condemnar a tots els impulsors d’una Catalunya independent quan s’inclou com a forma de terrorisme anar contra l’ordre constitucional. No hi ha dubte que ho inclou quan l’acord fa una reivindicació de que aquest pacte és la continuació d’altres anteriors que han servir per il·legalitzar forces polítiques basques enquistant així el problema al País Bas quan diu:  

Signatura del Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo
8 de desembre de 2000.

“En España, el camino de la unidad de los demócratas se ha visto jalonado por importantes acuerdos entre las fuerzas políticas, de los que son histórico testimonio el Pacto de Madrid de 1987, el Pacto de Ajuria Enea del 1988 y el Pacto por las Libertades y contra el Terrorismo de 2000. Un Pacto este último que ya entre sus principios recogía expresamente la necesaria adaptación de la respuesta legal a las fórmulas que pueda adquirir la amenaza del terrorismo. Un mandato al que hoy se responde con este nuevo Acuerdo.”

ICV i EUiA han quedat definitivament apartats per un estat propi i ja veurem com s’ho faran per defensar una Espanya federal que ningú vol, com abans ja ho havien fet els del PSC i que no se’n surten. La por a Podemos està portant a ICV a diluir-se per no ser públicament residual.

UDC segueix sense posicionar-se clarament sobre l’estat propi, però el temps s’acaba i més d’hora que tard s’hauran de definir.

Podemos juga el mateix paper del PSOE pel que fa a Catalunya. Tot ha de canviar perquè res canviï. Fins després de les eleccions municipals no es trauran la careta de forma definitiva en la defensa d’Espanya.

I el camp del sobiranisme (CDC, ERC i CUP) finalment han acabat amb l’espectacle de retrets públics que han dut el desànim, però ara no cal confondre silenci públic a no fer res. No trigarem gaire a veure resultats clar i llavors tornarem a caminar amb pas ferm. Fins llavors paciència.

En tots en canvis cadascú pot escollir ser protagonista, amb nom propi o anònim, secundari o simple comparsa. S’ha d’escollir sempre i si un no escull per ell mateix ho fan els altres per ell.

El futur dels catalans a debat pel 27 de setembre.

Decidir com volem estructurar-nos políticament els catalans no és una cosa que es pugui resoldre de forma precipitada i sense debat social. Aquest debat és imprescindible. Ja sigui per mantenir-nos dins Espanya com per separar-nos formant un estat independent. Com tampoc ho és la seva organització social i econòmica. Aquest debat de forma oberta o soterrada fa anys que existeix.

14 de gener de 2015

L’error de càlcul polítics del govern del tripartit l’any 2004, quan va obrir la reforma de l’Estatut, ens ha portat fins aquí. Fou un error des de la perspectiva autonomista, perquè va posar en evidència els límits a que podia aspirar nacionalment Catalunya i socialment amb una estructura econòmica pròpia. Ha quedat clar que Espanya mai ens reconeixeria com a nació perquè pugui gestionar-se socialment. Però els errors de vegades acaben sent virtuts si se saben aprofitar i si l’adversari actua amb prepotència i menystenint als ciutadans. I això darrer és el que han fet les elits polítiques i econòmiques espanyoles. Espanya ha tancat la porta a admetre dins el seu si una nació catalana. Tots els partits espanyol , sense excepció, així ho manifesten. Des de l’ambigüitat calculada de Podemos al no rotund del PP, passant per una reforma de canvi de noms sense canviar res del PSOE. Ni el canvi de rei ha obert la porta.

Un debat com aquest no pot durar eternament. Portem quatre anys debatent-ho i finalment té data per saber que volem els catalans i és el 27 de setembre de 2015. Una data i una metodologia de com fer-ho fruit de l’acord assolit entre Convergència i Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) el dimecres 14 de gener de 2015.

Un acord, perquè sigui realment un acord, cal que existeixi compromís d’aplicar-lo sense voler erigir-se en vencedor d’un sobre els altres. En qualsevol acord hi ha renuncies i coincidències que culminen en aquells punts que uneixen i fan que s’hagi d’apartar aquells altres que fan impossible l’acord. És aquest el valor d’un acord.

De vegades oblidem, però, que darrera les controvèrsies polítiques hi ha persones, idees i projectes que es confronten i que, com més a prop s’està del moment decisiu, es van tornant més dures i els conflictes poden, en ocasions, esclatar amb gran virulència. Voler resumir aquestes confrontacions en frases més o menys ingenioses és demagògia barata.

14 de gener de 2015

CiU i ERC no podien fer altra cosa que signar un acord que poses fi a la controvèrsia pública alimentada amb declaracions i articles que ens els podíem haver estalviat, perquè només han servit per desconcertar als ciutadans i donar carnassa al poder econòmic, social i polític espanyol. L’esmena a la totalitat d’ERC a la proposta del President Mas feta en la seva conferència del 25 de novembre de 2014 fou un error que ha dificultat extraordinàriament l’acord. És evident que Esquerra no ho veu així, però la majoria de la ciutadania d’aquesta manera ho ha entès. L’acord assolit per convocar eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre ha significat la fi d’aquest debat estèril, tancar el retret, encara què i siguem-ne consciens, aquest no ha desaparegut del tot.

Ha arribat el moment d’obrir el debat social de com volem que sigui la Catalunya del futur socialment i políticament. I com que l’Estat espanyol continua negant-se a permetre que democràticament els catalans es puguin manifestar en un referèndum s’ha tingut de buscar una sortida democràticament vinculant com són unes eleccions al Parlament de Catalunya.

La votació del 27 de setembre serà un plebiscit vulgui o no vulgui Espanya i els unionistes en totes les seves variants. Tècnicament no existeixen les eleccions plebiscitàries, però allò que les converteix en plebiscit és la proposta a votar. No hi ha cap dubte que el 27 de setembre es votarà com volem que sigui la nació catalana. I els unionistes hauran de jugar amb el seu programa en aquestes eleccions plebiscitàries sense possibilitat de boicot si no volen quedar fora del Parlament de Catalunya.

La llista única de país era la millor opció per a unes eleccions plebiscitàries, però l’acord aconseguit és el millor que es podia obtenir perquè, a diferència de la votació del 9 de Novembre on el debat es va acabar centrant el si podíem votar o no, ara el debat és sobre que volem els ciutadans per a nosaltres i els nostres fills. 

La votació del 9N va mostrar la força i els punts febles del procés sobiranista català. Un resultat que ha estat i és combatut pels partidaris de mantenir-se dins Espanya en totes les seves formes i també pels partidaris acèrrims de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que ho presenten com una mostra més de la submissió a Espanya.

En l’article d’aquest bloc “El full de ruta i el 9 de novembre de 2014” feia una aproximació dels punts forts i els punts febles del sobiranisme i allò que podia passar si augmentava la participació en les votacions, per tant no em repetiré de nou.

L’acord assolit entre CiU, ERC i les entitats ANC, Òmnium Cultural i AMI posava data de votació, 27 de setembre de 2015, i el treball a realitzar fins llavors que té dos aspectes separats i complementaris. Un és l’adaptació de la normativa interna de la Generalitat per crear estructures d’estat que permetin mantenir el dia dia dels ciutadans en el nou estat, si així ho volen els ciutadans, com són la hisenda catalana, la seguretat social, les relacions exteriors i d’altres que hauran de sortejar els atacs, les prohibicions i les imposicions estatals. I l’altre aspecte és el que afecta el dia dia actual com és la no aplicació de la llei Wert, el pressupost de la Generalitat de l’any 2015, l’aprovació de lleis entre altres treballs a realitzar.

Parlament de Catalunya

Les presses, la lluita per erigir-se en la punta de llança del sobiranisme, les desconfiances i un cert grau d’irresponsabilitat per part de tots els actors sense excepció, ha marcat la negociació necessària sobre el full de ruta i ha sobre dimensionat la data de la votació.

El 9N va tancar una etapa de mobilització pel dret a poder votar dels catalans, per poder decidir i va obrir l’etapa de les decisions. Un fet que ha obligat a definir-se tothom.

L’actual arc parlamentari català està acabant d’aclarir-se. CDC, ERC i les CUP s’han posicionat per una Catalunya independent. El PP i C’s per una Catalunya regió d’Espanya. El PSC per una Catalunya autonòmica rebatejada dins una Espanya federal. ICV finalment ha deixat l’ambigüitat que fins ara ha fet gala i s’ha posicionat per mantenir-se dins Espanya en una hipotètica Espanya federal i ho ha fet en nom d’una lluita de classes que pel que sembla només es pot fer si es mantenim dins Espanya. Un posicionament el de ICV que no hauria de sorprendre tenint com tenen els militants del PSUC com a eix central i que en moment importants del passat han optat per Espanya. Com exemple del que dic fou la seva aposta per la Junta Democrática de España que va paralitzar durant mesos l’Assemblea de Catalunya i el CFPC durant el franquisme, però abans també ho havia fet fent seguidisme del PCE tant durant la guerra civil com durant el franquisme. Només UDC viu ara mateix en l’ambigüitat i ho fa perquè ha de resoldre un problema gravíssim en el seu si, morta com està la tercera via confederal, i perquè han de resoldre el seu lideratge polític per allunyament del seu líder.

Fora de la representació parlamentaria ha aparegut Podemos amb molt de soroll. I que proposa Podemos per a Catalunya? El mateix que el PSOE i IU, que allò que han de ser els catalans s’ha de decidir entre tots els espanyols. El dret a decidir-ho tot els ciutadans s’acaba quan es tracta de la unitat espanyola.

En aquest camí cap el 27 de setembre es troba les eleccions municipals del mes de maig que són per elegir els governants més propers a la gent i en la que es debaten temes molt particulars de cada població, però en certa manera aquestes eleccions tindran repercussió en el procés sobiranista per la valoració que se'n farà.

Els ciutadans tenim el deure i el dret de debatre quina forma jurídica volem per Catalunya i quin tipus de societat volem per atendre les necessitats dels ciutadans. Que així sigui.