Europa, punt i seguit. I ara què?

Europa es reformula ella mateixa o morirà com a projecte col·lectiu. O es sacseja i ofereix futur o restarà com un gran mercat on el diner, i només el diner, campi en llibertat imposant la seva voluntat.

 

Les eleccions del 25 de maig de 2014 per a elegir els diputats al Parlament Europeu han provocat un terratrèmol de mitjana intensitat a Catalunya, a Espanya i a Europa. I dic de mitjana intensitat perquè els resultats són un indicador de com la societat percep els missatges que li adrecen i com respon davant d’ells. Uns resultats, però, que no són extrapolables mimèticament a d’altres resultats electorals a nivell català i espanyol.

Els resultats electorals constaten que el projecte europeu no provoca entusiasme, més aviat rebuig i protesta que es manifesta amb la baixa participació electoral i per les opcions polítiques triades. Uns resultats que difereixen segons es miri Catalunya, Espanya o els estats que composen la Unió Europea.

A Catalunya el debat sobiranista ha tingut una clara incidència com a conseqüència de com des de Catalunya i des d’Espanya i des de fa mesos, es plantejava la lectura dels resultats electorals d’aquestes eleccions europees. Es plantejava com el fracàs o el triomfs del procés pel dret a decidir. S’havien convertit en un test. Era tant clar aquest test que jo mateix ho recollia en l’article d’aquest bloc titulat “Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?”.

Aquest resultat electoral de test l’havien propiciat tant el sobiranisme discutint aferrissadament sobre la candidatura unitària dels partits favorables al dret a decidir, com per part de l’unionisme espanyol que volien mostrar l’afebliment del sobiranisme. I el resultat ha estat una victòria incontestable dels partidaris del dret a decidir amb 1.401.421 vots, el 55,83%, en front del 36,62%, 920.197 vots, que sumen els ambigus, com el PSC-PSOE i Podemos i els obertament contraris a deixar-nos votar com són el PP, C’s, UPyD i Vox. Una diferència entre les dues opcions del 19,21%.

L’altre constatació del resultat electoral és que Europa no mobilitza. No és un projecte que els ciutadans se’l sentint seu. L’abstenció a Catalunya ha estat d’un 52,37%, a Espanya del 54,16% i a Europa del 56,9%. Hi hagut un 10,7 d’increment de participació a Catalunya situant la participació en el 47,6%, mentre que a Espanya ha estat del 0,9% amb un 45,8% de participació i a Europa l’increment ha estat del 0,1% situant la participació en el 43,1%, Cal dir que l’alteració del percentatge a Catalunya és conjuntural per l’introducció del dret a decidir com un element més del debat.

El resultats electorals a Catalunya donen un vencedor, ERC, però ens equivocaríem si penséssim que ha ampliat extraordinàriament el seu electoral. Ho és en relació als vots que va obtenir a les eleccions europees del 2009, però només ha aconseguit 96.025 vots més respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012. Que quedi clar que no discuteixo la victòria si no l’excessiu optimisme que els vots aconseguit ens pot portar a pensar que els resultats del 9 de novembre de 2014 seran favorables al si a la l’independència. Marquen tendència, però res més. Cal treballar i molt.

CiU ha aconseguit mantenir-se a pesar d’estar al govern de la Generalitat amb el desgast això comporta i a la vegada incrementar els seus vots en 106.908 vots. Als votants de CiU Europa no atrau ja que 567.541 dels seu votants del Parlament s’han quedat a casa.

ICV-EUiA han aconseguit un bon resultat en sumar als seus electors fidels d’altres provinents dels socialistes i d’altres grups, però respecte al Parlament de Catalunya han perdut pràcticament la mateixa quantitat d’electors que han aconseguit en aquesta elecció.

El PSC-PSOE ha sofert una patacada de grans proporcions en perdre 350,349 vots i situant-lo com a tercera força, que queda matisada si la comparem amb els resultats del Parlament de Catalunya. No hi ha dubte que el voten els més incondicionals i pocs més. Aquests resultats també permeten dir que les propostes de crear un PSOE separat del PSC no té cap futur com a partit de govern a Catalunya. L’actual PSC té una obediència evident del PSOE i no és capaç de remuntar electoralment. Està en caiguda lliure.

Pel PP els resultats electorals a Catalunya certifiquen un fracàs clar. La seva oferta no es veu com alternativa creïble. Ha perdut 108,656 en les eleccions europees i 225,461 vots respecte del Parlament. La primera reacció dels seus líders ha estat cridar a una confrontació més oberta amb els partidaris al dret a decidir encara que això posi en risc la pau social. No tenen altra alternativa que negativisme.

C’s ha aconseguit augmentar els vots respecte a les eleccions del 2009 en 150.874 vots, però ha deixat darrera seu una patacada en perdre 117.134 vots respecte a les eleccions al Parlament de Catalunya. Ciudadanos no ha aconseguit aglutinar i mobilitzar els vots unionistes per a convertir-se en la punta de llança contra el dret a decidir, El neolerrouxisme d’aquest partit, el no tenir ideologia, li ha acabat passant factura. S’ha aguantat gràcies als vots obtinguts a Espanya i no dels catalans per a obtenir diputats. És el vot populista i anticatalà que parla obertament de crear un Ulster on la violència era al carrer. Un vot que tampoc acaba de recollir ni UDyP ni Vox.

Podemos ha estat la revelació, però sense passar de ser testimonial a Catalunya, quedant en setena posició amb un 4,66%. És un grup excessivament heterogeni, contradictori i respecte al dret a decidir no va més enllà de l’ambigüitat que el diputat que amb els vots obtinguts a Catalunya, 117.096 i que representa el 9,33% del total de l’estat, s’ha afanyat a dir que això de votar res de res.

Els resultats a Espanya ha donat un avís als grans partits. El PP ha perdut 2.596.1222 vots i el PSOE 2.545.570 vots. Ha guanyat el PP, però sense cap victòria triomfal i que ha representat pel PSOE un terratrèmol de grans proporcions per la seva falta de projecte i de lideratge. Ha aparegut un partit antisistema amb un 7,97%, però tampoc ens enganyem, 1.254.934 vots enfront dels 7.670.569 vots del PP i el PSOE no signifiquen la fi del bipartidisme abassegador en el sistema de partits polítics espanyols. Un toc d’atenció, això si.

El PSOE ha perdut vots que han anat al IU, Podemos i a l’abstenció, mentre que els vots perduts del PP ha anat a UPyD, C’s, Vox i l’abstenció.

A nivell europeu els resultats electorals indiquen que baixa la confiança amb els grans blocs ideològics com són els popular, els socialdemòcrates i els liberals. Creix els euroescèptics i agafa força l’extrema dreta xenòfoba, populista i antieuropea. El projecte europeu és vist com un projecte del diner, dels bancs, dels mercats i molt poc preocupat del benestar dels ciutadans, el seu futur i el seu treball.

I quina ha estat les reaccions dels partits catalans? Pel que fa a ERC ha estat d’eufòria continguda. La de CiU d’alleugeriment per haver aconseguit resistir i augmentar encara que hagi estat poc a pesar de ser el partit del govern català. El PSC ha continuat en la seva deriva sense rumb. El PP només creu que amb la confrontació social aconseguirà resistir i convertir-se en un real pal de paller de l’unionisme que les urnes li neguen. ICV-EUiA ha reaccionat amb eufòria i amb crides a la unitat de les esquerres. C’s ha reaccionat amb un silenci que mostra fins a quin punt els resultats han estat per a ells un fracàs. I Podemos no s’ha apartat de l’ambigüitat calculada de tota la campanya.

I ara que?

Cal continuar treballant per a aconseguir oferir als ciutadans europeus un projecte creïble que faci creure que pertany a la Unió Europea és quelcom més que ser un mercat on els bancs i les grans fortunes fan l’agost.

Pels favorables al dret a decidir els resultats electoral hauria de portar a reflexionar com podem mobilitzar a la ciutadania per tal que el proper 9 de novembre del 2014 la gent vagi a votar en la consulta. Perquè la desmobilització dels catalans és una de les opcions de les èlits espanyoles per imposar-se a la voluntat dels catalans.

I pels favorables a la independència que cal implicar-se cada vegada més perquè els temps s’esgota si vol esdevenir l’opció majoritària en 9 de novembre..

-----------------------------------------------------------------------

 

 

Resultats electorals eleccions al Parlament Europeu 25 maig 2014
Catalunya
Cens	5.318.296
Vots	2.532.629	47,63%
Abstenció	2.785.667	52,37%
Nuls	22.524
Blancs	43.565
Candidatures	2014		2009		Diferència		Diputats
	Vots	%	Vots	%	Vots	%
ERC	594.149	23,67	181.213	9,20	412.936	14,47	2
CiU	548.718	21,86	441.810	22,44	106.908	-0,58	2
PSC-PSOE	358.539	14,28	708.888	38,00	-350.349	-23,72	1
ICV-EUiA	258.554	10,30	119.755	6,08	138.799	4,22	1
PP	246.220	9,80	354.876	18,02	-108.656	-8,22	1
C's	157.873	6,28	6.999	0,36	150.874	5,92	2
PODEMOS	117.096	4,66	-	-	117.096	4,66	1
A favor del dret a decidir amb representació		Partits	Vots	%	Diputats
		ERC	594.149	23,67	2
		CiU	548.718	21,86	2
		ICV-EUiA	258.554	10,30	1
		Total	1.401.421	55,83	5
Contraris al dret a decidir amb representació		PP	246.220	9,80	1
		C's	157.873	6,28	2
		Total	404.093	16,08	3
Posició ambigua amb el dret a decidir amb representació		PSC-PSOE	358.539	14,28	1
		PODEMOS	117.096	4,66	1
		Total	475.635	18,94	2
Contraris al dret a decidir sense representació		UPyD	32.618	1,29	-
		VOX	7.851	0,31	-
		Total	40.469	1,60	-
Contraris + ambigus total			920.197	36,62	5
Diferència entre el favorables i els contraris			481.224	19,21	-
	Vots eleccions Parlament de Catalunya 25-11-2012	Vots eleccions Parlament Europeu 25-05-2014	Diferència
CiU	1.116.259	548.718	-567.541
PSC-PSOE	524.707	358.539	-166.168
ERC	498.124	594.149	96.025
PP	471.681	157.873	-313.808
ICV-EUA	359.705	258.554	-101.151
C's	275.007	157.873	-117.134
CUP	126.435	-	-126.435
Total	3.371.918	2.075.706

Europa: cal anar a votar a les eleccions del 25 de maig?

Davant de les eleccions per a elegir els diputats al Parlament Europeu i d’on sortirà el nou president de la Comissió Europea m’he preguntat si havia d’anar a votar o quedar-me a casa com una forma de protesta per les polítiques que arriben de la Unió Europea i que no m’agraden.

 

M’he parat a pensar perquè he de votar per unes estructures burocratitzades que ignoren els ciutadans més febles econòmicament. Que rescata bancs mentre pretén escombrar l’agricultura catalana, que imposa quotes de llet i pesca. Que per tal de salvar l’euro com a moneda imposa retallades de dubtosa eficàcia.

Mirant aquest mercat que és la Unió Europea em surt de dins la idea de dir-los-hi que se’n vagin a la merda. Que s’ho facin. Jo em quedo a casa.

Però un cop esbravada la mala gaita que em provoquen les polítiques impulsades per Alemanya i acatades per la resta, em començo a donar compte que d’Europa també arriben altres polítiques menys espectaculars, però no per això menys importants com són les polítiques mediambientals; també l’empara jurídica davant d’aquest estat que és Espanya que acostuma a imposar criteris polítics davant del que és just com judicis sense garanties o les execucions hipotecàries. Que posa fre als insults que es dirigeixen als catalans titllant-los de nazis posant multes a l’estat que ho consenteix. Que destina diners a construir el corredor mediterrani mentre Espanya fa l’orni tant com pot. Que destina diners a la conservació del patrimoni amb dificultat de conservació. I a poc a poc em vaig adonant que d’Europa arriben moltes altres coses més que les retallades, pujades d’IVA i altres directrius que posen en qüestió l’estat del benestar.

I com a català ciutadà d’Europa què he de fer?

Els catalans actualment som un gra al darrera que molesta als estats de la Unió Europea que voldrien una solució que no impliques cap canvi d’escenari com el que tenen i que per això no ens donen cap esperança pública de futur, però una de les característiques de la UE és ser l’as de trobar solucions específiques per a cada cas quan constata que té un problema i que l’ha de resoldre. Busca solucions a mida. Però això amb Catalunya no passarà si no detecten que hi ha una força social al carrer que no els permet ignorar el problema. I aquí és on entra les eleccions del 25 de maig.

Ens agradi o no els resultats d’aquestes eleccions a Espanya es llegirà com la consolidació del dret a decidir o el seu fracàs i d’aquesta manera ho intentarà exportar al món. Esperen amb candeletes que els catalans no vagin a votar i que a més els partits que impulsen la consulta treguin uns mals resultats.

Els poders fàctics espanyols impulsen una gran coalició PP PSOE que pugui tallar de soca-rel les aspiracions dels catalans com ja van fer el 25 de febrer de 1981 en la reunió del rei amb els partits espanyols després del cop d’estat de Tejero i que va donar lloc a la LOAPA i el cafè per a tothom, la LOFCA i a tantes altres mesures recentralitzadores, com la darrera ocurrència d’eliminar canals de TV3 com fa quatre dies la llei d’unitat de mercat.

Només els nostres vots ens permetrà dir a Europa que cal que busquin una solució per a pressionar a Espanya perquè ens permeti votar el proper 9 de novembre i d’acord amb els resultats de la consulta buscar una solució pels set milions de ciutadans europeus que viuen a Catalunya amb drets i normes que els protegeixen i que no poden ser expulsats alegrament perquè també som ciutadans europeus i un mercat on s’aplica les normes europees i les empreses estrangeres tenen pas franc.

Es per això que crec que s’ha d’anar votar el 25 de maig. M’agradi o no, he d’anar a votar.

 

L'unionisme amb Espanya és el futur?

 

El dia 23 d’abril es presentava a Barcelona Societat Civil Catalana un organisme per tal d’aglutinar aquest segment de la societat catalana contrària a l’exercici democràtic del dret a decidir dels catalans.

L’acte va contar amb la presencia de 1.200 persones que omplien el Teatre Tívoli i assegut a la primera fila representants dels partits: Partit Popular - PP, Ciudadanos - C’s, Vox, UPyD, Plataforma per Catalunya – PxC i el Partit Socialista de Catalunya – PSC (PSC-PSOE). Una amalgama de partits que tenen en comú oposar-se a què la ciutadania catalana pugui votar sobre com volen relacionar-se amb Espanya. És cert que el PSC en aquest cas ho fa dient que cal primer pactar amb l’estat, obtenir el seu permís i després preguntar, mentre que la resta ho fa oposant-se frontalment a qualsevol possibilitat d’expressar-se democràticament a les urnes i alguns, fins i tot, demanant la supressió de l’autonomia de Catalunya, l’empresonament del president Mas i la resta del govern català i l’ocupació dels carrers de les ciutats i pobles de Catalunya per part de l’exèrcit i la Guàrdia Civil com demanen UPyD i Vox obertament.

El problema de Societat Civil Catalana és d’arrel. És un moviment fet a la contra i no com un plantejament que sigui capaç d’oferir un proposta concreta que vagi més enllà de dir: “La asociación “SOCIETAT CIVIL CATALANA” nace de un grupo de catalanes y catalanas que quieren contribuir y facilitar la concienciación y movilización de las personas que en Cataluña consideran positivo el mantenimiento de un vínculo sólido con el resto de España y Europa”. No pot fer una proposta que aglutini més enllà de la retòrica perquè aglutina partits que es disputen erigir-se en representants en exclusiva d’aquest segment social de l’unionisme català. La lluita entre ells és a mort.

Fer compatible la catalanofòbia del PP, Vox i UPyD, el neolerrouxisme del C’s, la xenofòbia de PxC i el federalisme del PSC és una tasca impossible que vagi més enllà d’impedir la lliure expressió dels ciutadans.

Societat Civil Catalana, que només utilitza el català en el seu nom, no és una oferta de futur ja que ells mateixos es presenten com un darrer intent de superar els reiterats intents fallits d’unitat que han patit fins ara amb grupuscles com Som a temps, Movimiento Ciudadanos, la plataforma d’entitats Som Catalunya Somos España, Impulso Ciudadano, Asociación por la Tolerancia, Convivencia Cívica Catalana o Federalistes d’Esquerra entre altres. I tampoc ho són perquè actuen com a reacció d’emprenyament amb la capacitat de mobilització de l’Assemblea Nacional Catalana programant actes no per a presentar la seva proposta engrescadora si no com a contra actes. Però en fer-ho no tenen en compte que l’ANC és fruit d’un llarg procés de suma de voluntats, que ha aconseguit superar 30.000 afiliats, a banda dels col•laboradors, i l’èxit d’estar darrera de la manifestació de l’11 de setembre de 2013, amb un milió de persones al carrer, ser l’organitzadora de la Via Catalana l’11 de setembre de 2013 amb la participació d’un milió i mig de persones i de la propera manifestació en forma de V, de votar i de victòria, del proper 11 de setembre de 2014 a Barcelona. Un organisme que busca la independència de Catalunya amb una capacitat de mobilització indiscutible.

Al llarg de la història els projectes unitaris que ha reeixit són aquells que han estat capaços de tenir uns punts mínim d’acord i oferir alternatives al reptes diaris. La resta han quedat com intents que no han superat el voluntarisme inicial.

L’unionisme amb Espanya apareix com els defensor de l’status quo actual, incapaç d’oferir un projecte viable de futur i és aquí on té la seva rèmora més important.

Pel PSC aquesta aposta és la darrera deriva de l’actual direcció d’allunyar-se definitivament del catalanisme que busca donar la paraula als ciutadans per tal que siguin ells qui decideixin si volen quedar-se a Espanya tal com estem, votant no, canviant l’status actual però dins Espanya, votant si a la primera pregunta i no a la segona o independitzant-se d’Espanya votant si i si a les dues preguntes.

El federalisme, el gran absent del debat a Catalunya, no aconsegueix oferir un projecte creïble ja que necessita la complicitat del PP per a fer qualsevol canvi a l’estructura de l’estat espanyol i aquest ha manifestat per activa i passiva que no ho volen fer. El PSOE, en el debat del 8 d’abril de 2014 al Congrés del Diputats, va dir no a deixar votar i va apel•lar a la necessitat del diàleg. Una forma retòrica que queda bé, però que no diu res. I el PSC on era en aquest debat? Desaparegut. El PSOE mentre va governar no va voler mai parlar de federalisme, en parlen quan son a l’oposició i això no és creïble. La ciutadania no és imbècil. Ajuntar-se amb la catalanofòbia no és la millor carta de presentació del federalisme a Catalunya per a fer creïble el seu projecte.

Desitjo que Societat Civil Catalunya serveixi perquè l’unionisme entri al debat que hi ha a la societat catalana amb serenitat, deixant el recurs de la por i explicant quines són les avantatges de quedar-nos dins Espanya més enllà del perquè si, perquè fa anys que hi som o perquè ens cauran les 7 plagues d’Egipte. Els temps ens ho mostrarà ben aviat.

Espanya no escolta

 

El 8 d’abril de 2014 els partits polítics espanyols presents al Congrés dels Diputats han tornat a donar un nou cop de porta a les esperances majoritàries dels catalans de poder votar, d’acord amb la Constitució espanyola, sobre com volen relacionar-se amb Espanya. On cada català pugui expressar què opina sobre com funciona actualment l’organització de l’estat, si vol continuar així o vol que canviï.

La representació col·legiada dels catalans que és el Parlament de Catalunya ha anat fins el Congrés dels Diputats a demanar la delegació temporal i per una vegada de la competència de l’article 150.2 de la Constitució per a poder organitzar un referèndum amb totes les garanties el proper 9 de novembre de 2014. I quina ha estat la resposta? Res de res. Els catalans no tenen dret a fer res. Són espanyols i prou.

La Constitució espanyola de 1978, condicionada pel jacobinisme del PSOE i combatuda molt bel·ligerant per Aliança Popular, reconvertida en el Partit Popular després, avui és esgrimida com a mur infranquejable per a qualsevol cosa que volen els catalans. És el forrellat que tanca la porta, és el dogal que impedeix cap canvi.

El 1978 els catalans van aprovar la Constitució perquè representava dues apostes de futur: una estructura democràtica que permetia deixar enrere 40 anys de dictadura franquista i perquè es reconeixia a Catalunya com a nació, encara que ho fes amb l’eufemisme de nacionalitat, però tenint present que el 1977 s’havia restaurat la Generalitat republicana sense esperar l’aprovació de la Constitució, aquesta era una esperança d’un estat nou on la pluralitat nacional acabés sent una realitat. Però el miratge va durar de desembre de 1978 al 23 de febrer de 1981, 2 anys i 2 mesos. A partir del 25 de febrer de 1981, en la reunió convocada pel rei amb els partits polítics espanyols per a parlar sobre què havien de fer a conseqüència de l’intent de cop d’estat van deixar fora els catalans i els bascos. Un presagi del que ha vingut després. Els intents de recentralització ha estat una constat de tots els govern espanyols ja fossin de l’UCD post Suárez, del PSOE o del PP. Respecte a Catalunya cap d’ells ha tingut o té una posició diferent. Com tampoc la tenen el rei o les elits espanyoles. Espanya és la nació de matriu castellana on no cap altra nació. Espanya no pot ser un estat plurinacional.

De 1978 al 2010 tots els governs de la Catalunya autonòmica han intentat un encaix dins Espanya que permetés un reconeixement nacional, una organització econòmica i social que donés resposta a les aspiracions dels catalans i una solidaritat amb la resta habitants de l’estat espanyol que no representés un empobriment dels catalans. Una posició que avui en diríem tercera via.

El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va emetre una sentència humiliant sobre en nou Estatut d’autonomia del 2006 que va enterrar l’esperança de qualsevol canvi a Espanya.

La sentència del Tribunal Constitucional, la negativa a negociar un Pacte fiscal per a Catalunya, les lleis que van eliminant competència darrera competència, la voracitat sense fre de la denominada solidaritat i les retallades econòmiques han dut a la societat catalana a dir prou. Ha generat un moviment social a favor del dret a decidir. Un moviment social que vol votar sobre com vol relacionar-se amb Espanya.

Contra aquesta aspiració democràtica de votar s’aixeca el NO dels unionistes espanyols més ferotge.

I que diuen?

Què es impossible admetre la proposició de llei perquè és inconstitucional, obviant allò que acaba de dir el propi Tribunal Constitucional. L’article 150.2 no és un article tancat com han defensat, perquè l’estat l’ha utilitzat quan ha convingut resoldre una qüestió política plantejada. Es nega per part de Rajoy que sigui una qüestió política si no de respecte a les lleis. Tant el PP com el PSOE s’han omplert la boca amb la paraula diàleg, però sense concretar absolutament res. Només es pot parlar d’allò que contempla la llei. Fora d’això no cap diàleg.

Rajoy ha tingut la gosadia de dir-nos que ell estima Catalunya més que els propis catalans i després ha fet un discurs apocalíptic sobre el futur català fora d’Espanya. “No sé si quedaran per l'espai sideral, però de ben segur quedaran com l'illa de Robison Crusoe, més pobre, fora de l'UE, de l'euro, de l'ONU, de l'espai de lliure circulació”, ha descrit així Rajoy el futur dels catalans si deixen Espanya. 

Rubalcaba, parlant en nom del PSOE i el PSC com ell mateix ha explicat, ha secundat al PP en la negativa a permetre la consulta als catalans. Per tal d’allunyar-se del PP ha admès que hi ha un problema, però la seva proposta és dir que la solució és una reforma federal inconcreta i que cal l’acord del PP. És la nova versió del “Si tu no vas ells tornen”. És un titular més. El PP es la justificació de que res no es mogui, oblidant el ribot sobre l’Estatut del propi PSOE.

Avui el Congrés del Diputats, com d’altres vegades, ha semblat una plaça de braus, amb un públic aplaudint embogits al torero de torn sense faltar els insults.

Res ha valgut plantejar que concretessin els límits que volguessin en la delegació i ho han fet apel·lant a que han de ser els espanyols qui han de decidir sobre allò que afecta a tots els espanyols i els catalans són espanyols. El cercle s’ha tancat.

El no a delegar la competència per a convocar un referèndum el proper 9 de novembre de 2014 no atura l’aposta de futur dels catalans. Ho complica, però no atura. Ara cal trobar altres vies per a poder expressar la voluntat dels catalans de forma democràtica i pacífica.

Una vegada més Espanya no escolta.

I amb paraules del president Mas: el nostre projecte és una aposta rotunda amb la democràcia.