El futur econòmic de Catalunya i la Resolució del Parlament de Catalunya en el Debat sobre l’orientació política general del Govern, 27 de setembre de 2013.

El menyspreu a les institucions catalanes des de la mort del general Franco ha estat una constant que, amb menys o més polèmica, s’han anat succeint per part dels governs d’Espanya.

Ara ha estat la vicepresident del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaria, la que burlant-se de la pròpia legislació de l’estat, va impedir al president de la Generalitat fos qui clogués l’acte de lliurament de les medalles d’or de Foment del Treball. L’incident del 17 d’octubre de 2013 no queda tan lluny del 15 d’abril de 1983 quan en l’acte d’inauguració de l’exposició antològica de Salvador Dalí al Museu d’Art Contemporani de Madrid l’enfrontament fou amb el govern socialista de Felipe González a través del seu secretari, Julio Feo, que va insultar i menystenir els símbols representatius de Catalunya, al predient Pujol i al conseller de Cultura, Max Cahner, a qui va acabar enviant a prendre pel cul. El motiu d’aquell incident fou pel lloc que havia d’ocupar el president Pujol, el ministre de Cultura, Javier Solana i altres autoritats. Feo va tractar la bandera catalana de “banderín” i al president de la Generalitat de personatge que no pintava res.

És igual que sigui el PSOE o el PP qui governi Espanya. Per a ells la Generalitat de Catalunya no és estat com diu la Constitució, és una nosa que es vol eliminar o delimitar.

El pes econòmic de Catalunya en el producte interior brut (PIB) de l’estat, és el 18,7%, però això no és suficient perquè Espanya entengui que no pot escanyar un dels motors indispensables per a la recuperació real de l’economia de l’estat. I parlo d’economia real i no de l’economia financera, els bancs i la prima de rics, que és la que sembla que ara atura la seva caiguda.

Catalunya, des d’Espanya, no és contempla com a un conjunt de ciutadans que viuen en un lloc concret amb
una llengua i una cultura pròpia, amb unes estructures econòmiques i socials diferenciades. Catalunya, des d’Espanya, és contemplada com una mina on s’extreu el seu mineral fins esgotar-la; la veu com una fabrica que ha de produir per a mantenir altres zones de l’estat.

Impostos pagats pels catalans

Perquè el problema per a Catalunya no només és que els pressupostos de l’estat no contemplin partides per a la reactivació econòmica, sinó també que el que s’ha previst en els pressupostos de l’estat es dugui a terme, que només s’executi el 77,4% de les inversions quan les del conjunt de les comunitats autònomes del 85,5% com ha indicat la Cambra de Comerç de Catalunya en l’estudi presentat aquest estiu, dels anys 2001-2011. Un incompliment que la Cambra de Comerç avaluava en 5.040 milions d’euros.

La Cambra de Comerç es queixava amargament del percentatge d’inversió del període 2001.2011 que hauria estat del 16,9%, si s’hagués complert la inversió prevista en relació a que Catalunya és el 18,7% del PIB. Però per si no fos suficient la inversió feta durant l’any 2012 va ser d’un 19% menys que la de l’any 2011. D’aquest manera es col•locar a Catalunya, juntament amb el País Basc, La Rioja i Múrcia a la cua del percentatge d’execució d’obra pressupostada que va tenir a Castella-La Manxa a la banda alta amb un compliment del 104,6%.

Les propostes econòmiques de reactivació econòmica feta pel govern d’Espanya no té en compte el teixit econòmic català i adopta mesures que ha comportat la desaparició entre els anys 2008 i 2012 de 76.906 autònoms i la destrucció 76.910 llocs de treball.

Aquesta manera de tractar econòmicament als ciutadans catalans comporta un dèficit fiscal del 8% del PIB. Dit d’una altra manera, la sortida d’ingressos generats a Catalunya comporten un espoli fiscal inassumible per a la societat catalana si ha de sortir de la crisi.

Una situació econòmica que fins i tot els populars catalans han buscat d’aturar fent la seva proposta que només plantejava posar límit a la solidaritat interregional, mantenir el principi d’ordinalitat entre comunitats autònomes, que significa que després del descompte de la solidaritat amb d’altres comunitats autònomes es quedi al seu lloc en la renda per càpita i el PIB i que els diners de la solidaritat tingui una finalitat definida i no discrecional per a fer el que vulgui. És curiós de veure que la proposta popular catalans no sigui res més que allò que preveia el projecte d’Estatut d’autonomia que les Corts espanyoles va “cepillar” i el Tribunal Constitucional va rematar.

Catalunya, els seus ciutadans, mai han negat la necessitat de la solidaritat amb la resta de ciutadans espanyols. Tot el contrari. Catalunya ha reivindicat ús racional de la solidaritat per tal que aquesta solidaritat no comportés un empobriment del catalans que són els que paguen els impostos i són els que reben la contrapartida d’Espanya a través dels pressupostos generals. Catalunya no pot situar-se per sota del lloc que li correspon en l’ordenació inicial de la renda per càpita amb la solidaritat i veien com amb aquesta solidaritat, en forma de subvenció, en lloc de crear teixit productiu serveix per crear un clientelisme subvencionat.

La reacció del PP a la proposta dels seus correligionaris catalans ha estat agre i titllada d’intent d’atracament i de fer el joc a l’independentisme. Una reacció que no queda massa lluny de la reacció dels socialistes espanyols a les propostes fetes pel PSC.

La frase de Rajoy: “Jo no canvio cromos amb Catalunya” és la síntesi de com interpreten a Espanya les propostes de racionalització econòmica d’Espanya.

La Generalitat de Catalunya ha calculat que l’estat deu als catalans 9.376 milions repartits d’aquesta manera:

- D’inversió compromesa i no realitzada, que inclou la Disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia, i comporta un total de 5.748 milions d’euro de deute. Una quantitat que correspon als exercicis 2008 a 2013.

- Per la reducció dels ingressos a la Generalitat en temes de treball i servei públic d’ocupació, dependència i polítiques socials, educació i recerca, salut, sectors econòmic i infraestructures i altres ingressos finalistes un total de 672,6 milions d’euro.

- Per a haver de fer front econòmicament a mesures adoptades pel govern espanyol i que ha de fer front el govern de Catalunya en aspectes com la llei de la dependència, l’augment del tipus d’IVA, anticonceptius d’última generació, finançament de medicaments específics i altres hi ha un deute de 1.715,2 milions d’euro.

- Per la disminució dels ingressos de la Generalitat com a conseqüències de mesures del govern espanyol en aspectes com l’Impost de dipòsits bancaris, pels recurs d’inconstitucionalitat contra l’euro per recepta i les taxes judicials, per les noves exempcions en l’impost sobre operacions societàries, per una insuficient compensació dels desplaçats sanitaris i per vincular l’aportació de la indústria farmacèutica a la investigació es deuen 1.239,9 milions d’euro.

Una suma de deute que ens porta a adonar-nos que continuar dins Espanya és un mal negoci.

Catalunya com estat independent no sabem com serà, però si sabem com estem dins aquest estat que no té cap mena de voluntat de canviar res.

Les anomenades terceres vies necessiten tenir a l’altre costat un interlocutor que escolti les propostes catalanes que fan, ja sigui en forma federalista, confederalista o simplement autonòmica. I es precisament això el que no hi ha a l’altre costat de la taula de diàleg. Espanya ha dit que no vol cap canvi. Tot ha de seguir igual o com a màxim amb algun maquillatge.

I aquí és on ens trobem ara.

Els catalans hem deixat d’actuar com a contraposició a Espanya. Hem deixat aquesta actitud per a passar a buscar un futur millor per a ells i els seus descendents. Hem deixat les manifestacions on es cridava contra Espanya a manifestacions on es crida a favor d’un nou futur.

Naturalment que hi ha gent que vol mantenir-se dins Espanya, el problema es com. Sobretot perquè a Espanya no hi ha cap signe de canvi, ni de voluntat de que hi sigui. I això crea desesperació en aquells que esperen un miracle espanyol.

I mentre aquests esperen miracles altres els ciutadans catalans castellanoparlants es coordinen per lluitar per un nou futur i és així sorgeixen plataformes com Sumate que és un acte de grandesa

L’Estat espanyol sabem com és i com actua, una Catalunya independent és una incògnita, però pels catalans tenir un estat propi comporta tenir l’oportunitat de construir una societat millor, més justa i que tingui els seus ciutadans com a subjectes principals de les seves polítiques.

--------------------------------------------------------

Reprodueixo aquí les resolucions que el Parlament de Catalunya, buscant una sortida a la reclamació de la majoria ciutadana, va aprovar:

Resolució del Parlament de Catalunya en el Debat sobre l’orientació política general del Govern, 27 de setembre de 2013.

Votació:

86 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP)

47 en contra (PSC, PP i C’s).

Dret a decidir del poble de Catalunya

1.1. El Parlament de Catalunya ha aprovat en diverses ocasions aquesta legislatura, amb majories qualificades, el suport al dret a decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg i la negociació amb el Govern de l’Estat amb l’objectiu de portar-lo a terme mitjançant una consulta democràtica.

La constitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir evidencia el suport de què gaudeix aquest propòsit entre institucions, societat civil, agents econòmics i socials a tot Catalunya. És per això que el President de la Generalitat va formular per carta la petició al President del Govern espanyol de permetre celebrar una consulta en el termini més breu possible.

El Parlament de Catalunya constata, un cop més, la reiterada voluntat majoritària del poble de Catalunya d’exercir el dret a decidir el seu futur polític durant el 2014, manifestada i expressada de forma cívica i multitudinària en la “via catalana cap a la independència” durant l’11 de setembre de 2013 amb un ampli ressò i interès internacional, i expressa el seu reconeixement a la ciutadania que es va manifestar a favor dels drets nacionals i socials.

El Parlament vol deixar constància que la carta de resposta del president Rajoy és insatisfactòria, ja que no dóna resposta al que se li havia plantejat ni tampoc a allò que la societat catalana espera i desitja. Tot i això, com que el President del Govern de l’Estat manifesta predisposició al diàleg sense caducitat, el Parlament insta el President de la Generalitat a aprofundir de manera immediata en aquest diàleg, que s’ha de fonamentar en la consulta, tenint clar que no es pot eternitzar i que per tant ha de tenir resultats abans acabi l’actual període de sessions.

El Parlament de Catalunya constata la no existència de cap norma o disposició dins el marc legal vigent que prohibeixi la celebració d’una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre el seu futur polític, així com l’existència de diverses vies jurídiques dins els marcs legals vigents que podrien fer efectiva la petició del President de la Generalitat, les quals depenen únicament de la voluntat política del Govern de l’Estat.

El Parlament de Catalunya constata la voluntat política i el pacte en situacions similars, com al Regne Unit amb Escòcia i el Canadà amb el Quebec, en els quals en cap cas els marcs legals han estat cap impediment per celebrar una consulta als ciutadans escocesos i quebequesos sobre el seu futur polític.

1.2. El Parlament de Catalunya ratifica el paper principal del Parlament en el procés cap a un referèndum o consulta i per la constitució d’una majoria política àmplia que l’impulsi.

1.3. Compromís per a l’exercici del dret a decidir el 2014 i concreció de la via o vies legals, data i pregunta abans de la finalització del present període de sessions.

Amb la convicció que el diàleg i la negociació serviran perquè, sense dilacions, el Govern de l’Estat acomodi als marcs legals existents la materialització de la demanda democràtica de la societat catalana, el Parlament farà una proposta de via o vies legals per iniciar un procés des de Catalunya de sol•licitud al Congrés per realitzar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, així com la data i pregunta del referèndum o consulta, en el marc de la comissió parlamentaria del dret a decidir i d’acord amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

1.4. El Parlament de Catalunya insta el President de la Generalitat a anunciar, previ diàleg amb totes les forces polítiques que emparen el dret a decidir i cercant el màxim consens possible, la via o vies, la data de la consulta i la pregunta, sota l’empara de la legalitat, per poder fer efectiu el dret a decidir dels ciutadans sobre el seu futur polític, al llarg de l’any 2014.

1.5. Iniciativa conjunta a les Corts Espanyoles per sol•licitar un referèndum.

El Parlament de Catalunya directament, o en el seu cas, a través de les forces polítiques catalanes, amb caràcter urgent, presentarà davant les Corts Espanyoles la sol•licitud al Govern de l’Estat de la corresponent voluntat política per a la celebració d’un referèndum durant el 2014, d’acord amb alguna de les vies legals que ha definit el Consell Assessor per a la Transició Nacional.

1.6. Creació i dotació dels instruments necessaris per assegurar la correcta celebració de la consulta.

1.7. Establiment de les garanties d’un autèntic debat democràtic que respecti totes les posicions i asseguri un paper neutral dels mitjans públics de comunicació, que implica la concreció de mecanismes d’informació i debat basats en el rigor o pluralitat.

1.8. El Parlament de Catalunya manifesta que en les passades eleccions al Parlament de Catalunya, amb una altíssima participació, va expressar de manera molt clara la voluntat del poble de Catalunya de poder decidir lliurament i pacíficament el seu futur. El Parlament de Catalunya en tot aquest procés ha d’actuar amb plena lleialtat i consonància a aquest mandat del poble de Catalunya.

------------------------------------------------------

Resolució del Parlament de Catalunya en el Debat sobre l’orientació política general del Govern, 27 de setembre de 2013.

Votació:

103 vots a favor (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA)

23 en contra (PP i C’s)

3 abstencions (CUP).


El Parlament de Catalunya d’acord amb el document de base del Pacte Nacional del Dret a Decidir presentat pel M.H. Sr. Joan Rigol, afirma i manifesta:

La defensa d'un procés democràtic per tal que el poble català pugui exercir el seu Dret a Decidir. Tot reclamant que la ciutadania de Catalunya pugui exercir amb el vot el Dret a Decidir sobre la pròpia institucionalització política.

La urgència perquè s’estableixi un diàleg amb institucions de l’Estat per tal d'acordar les condicions legals per a l’exercici d’aquest Dret a Decidir

Que l'exercici del Dret a Decidir va vinculat a la millora de la condició de vida individual i col•lectiva de les persones que viuen i treballen a Catalunya, al compromís amb les exigències de la qualitat de la democràcia, als drets socials –especialment en l’atenció als més febles-, a l’aprofundiment de l’estat del benestar, a la solidaritat Inter generacional, a l’equilibri territorial i desenvolupament sostenible així com a l’impuls d’iniciatives i de foment de l’actitud emprenedora i a l’assumpció de responsabilitats empresarials. Així com a la cohesió de tota la societat catalana que proclama com a valors superiors de la seva vida col•lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat.

Que l'exercici del Dret a Decidir ha de significar també la voluntat d’un país que vol accedir a un alt nivell educatiu i de cultura personal i col•lectiva i especialment en la defensa de la nostra llengua pròpia, que, s’estén i crea lligams específics amb els territoris amb els quals la compartim.

L’exercici del Dret a Decidir implica també l’afirmació que Catalunya és una comunitat humana que integra, respecta i recolza les diverses aportacions culturals i el pluralisme lingüístic que avui es reflecteix a la nostra societat.



Espanya nessita un "relaxing cup of café con leche"

Espanya, en el seu conjunt i els seus dirigents en espacial, necessita unes quantes tasses d’aquest “relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor” d’Ana Botella, alcaldessa de Madrid, per tal de despertar-se d’aquest son en que viu. La política espanyola necessita un bon estimulant per a plantejar-se un futur realista i allunyat de la prepotència que tan sovint fa gala.

La imatge de la plaça d’Alcalà de Madrid amb la gent cridant “hijos de puta” als membres del Comitè Olímpic Internacional (COI) per haver estat eliminada la candidatura per a organitzar els Jocs Olímpics del 2020, la imatge de l’entrada d’un grup feixistes de forma violenta a la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid l’11 de setembre, les pressions del grup de l’ECOFIN al govern espanyol per tal que accepti la prolongació de rescat bancari que fins ara suma 60.389 milions d’euros i les crides a eliminar l’autonomia catalana no és la millor carta de presentació d’Espanya al món.

La ciutadania catalana ha fet un salt qualitatiu respecte a Espanya en les seves manifestacions col·lectives. Un fet que mostra que allò que busca no és una simple reacció davant del que percep d’Espanya si no que ho fa com una aposta pròpia per a canviar el futur col·lectiu català. I és tot això que permet creure que el camí iniciat per tal de votar, d’exercir el dret a decidir, va de debò.

Hem passat de la manifestació del 10 de juliol de 2010, on encara se sentien crits contra Espanya, a l’acte de la cadena humana de la Via catalana del passat 11 de setembre de 2013 on els seus assistents cridaven a favor del seu futur, del futur col·lectiu sense fer-ho en contraposició a res. Cap insult, cap mofa a Espanya.

L’acte multitudinari de l’11 de setembre de 2013, la Via catalana, ha estat un èxit pel treball previ realitzat sense presses, però tampoc sense pauses. Ha estat una mobilització ciutadana que ha comportat unes conseqüències directes:

1.    La calculada i ambigua resposta del govern espanyol, a través d’una carta enviada pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al president de la Generalitat, Artur Mas, que planteja que cal diàleg sense data de caducitat i no dóna resposta a la petició de consulta. Una carta que li permet al govern espanyol presentar-se com a dialogant a l’estranger, acontentar mínimament als que no volen ni sentir parlar de la consulta i tampoc és un cop de porta, com han fet abans, als catalans. Un fet que obliga a no cremar etapes als catalans. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

2.    La internacionalització de la qüestió catalana amb un incident diplomàtic amb les repúbliques bàltiques de Letònia i Lituània. Resolt com acostuma a fer-se en el llenguatge diplomàtic del si, però ara no i esperar nous vents. És la plasmació pública d’allò que és parla en privat. Catalunya és un problema a Espanya, a Europa i al món. Com també ho és Escòcia i Flandès en menor mesura per ara. Lentament la pressió del govern espanyol damunt els seus socis es comença a trencar.

3.    La Via catalana també ha fet augmentar les pressions del govern espanyol a la Comissió Europea per tal que digui que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea. La Comissió Europea com a òrgan col·legiat no ha dit res perquè no té posició encara. Ha estat la portaveu de la Comissió qui ha dit allò que volia sentir Espanya. No hi ha cap decisió ferma a la Unió Europea perquè, entre altres coses, una decisió com aquesta afecta a Escòcia i el Regne Unit i a Flandes i Bèlgica.

El govern alemany, la primera potència econòmica de la UE, busca fórmules per a les seves exportacions, per a les empreses alemany situades a Catalunya i per saber com cobrarà el deute espanyol amb Catalunya dins Espanya i amb Catalunya fora d’Espanya. Quan Alemanya decideixi que li convé més buscarà socis i imposarà la solució a la Unió Europea. I si no que li diguin a Espanya que es va veure obligada a fer una reforma constitucional exprés en 33 dies de l’article 135 per tal d’introduir el principi d’estabilitat pressupostària a la Constitució el 27 de setembre de 2011.

S’ha de tenir en compte que la Unió Europea és bàsicament un mercat on els interessos econòmics estan per damunt dels polítics. La unió política a Europa fa anys que ha quedat aparcada.

4.    Hi ha hagut  un augment significatiu d’agressions físiques, com la protagonitzada per un grup d’ultra dreta a la seu del govern de la Generalitat a Madrid i també dels reiterats insults contra els catalans titllant-los de nazis i feixistes a través de les xarxes socials i de declaracions públiques.

5.    Ha augmentat el desig de poder exercir el dret democràtic de votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels ciutadans catalana.

 10 de juliol 2010 Manifestació de protesta per la

Setencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

    I aquest canvi social a Catalunya per què ha succeït? Per què s’ha arribat on som ara?

Per un procés col·lectiu de cansament de rebre reiterades negatives per part d’Espanya a canviar res, per sentir-se maltractats com a ciutadans en un estat que ens menysprea i per veure que no hi ha una voluntat de tractar a Catalunya com la força productiva que és..

Un repàs ràpid i cronològicament de fet dels esdeveniments succeïts ens darrers 10 anys ens permet veure com a cada agressió o engany espanyol la resposta de la ciutadana catalana ha estat augmentar de grau.

Però aquesta vegada la resposta del govern espanyol ha estat més intel·ligent. Ha optat per a no donar un sonor cop de porta com va fer amb el pacte fiscal al setembre del 2012, però tampoc ha aportat cap solució que permeti veure que les coses canviaran.

Les actuacions de la classe dirigent espanyola pel que fa a Catalunya ha estat de tirar benzina al foc. Un fet que ha portat a que el clam per a poder votar en una consulta sobre el futur de la relació de Catalunya amb Espanya s’hagi convertit en majoritari.

·        23 d’abril de 2001. El rei Joan Carles en el seu parlament en l’acte de lliurament del Premi Cervantes a Francisco Umbral expressa: 'Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes'.

·        13 novembre de 2002. El llavors president del govern espanyol i secretari general del PSOE en un míting del PSC a Barcelona pronuncia aquestes paraules. “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”.

·        8 d’abril de 2006. El president de la comissió Constitucional del Congres del Diputats, Alfonso Guerra, deia a Baracaldo, durant el congrés extraordinari de les Juventudes Socialista de España (JSE): "Al plan Ibarretxe lo cepillamos antes de entrar en la comisión. Sí, la verdad. ¿Por qué vamos a entrar en eufemismos? ¡Coño! Y el otro lo cepillamos como carpinteros dentro de la Constitución, en la comisión".

·        31 de juliol de 2006. El Partit Popular presenta davant el Tribunal Constitucional recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya en 187 articles. Posteriorment ho fa el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, contra 112 articles i també 5 comunitats autònomes (Múrcia, La Rioja, Aragó, València i Illes Balears) contra altres articles de l’Estatut.

·        28 de juny de 2010. El Tribunal Constitucional dicta sentencia que qüestiona l’eix central de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. És una sentencia humiliant que nega a Catalunya el seu caràcter de nació i planteja que una Catalunya singular a Espanya no té cabuda. Aquesta sentencia té com a resultat que allò que deia el president Montilla avisant a Espanya, el 12 de març de 2009, que “La desafecció dels catalans vers Espanya és creixent” es converteix en el començament del trencament.

·        20 de novembre de 2011. Amb la victòria electoral del Partit Popular s’inicia una ofensiva de recentralització, d’atac sistemàtic a les finances catalanes i contra el model d’immersió lingüística que cohesiona la societat catalana. Un atac no és exclusiu contra Catalunya, però que si té a Catalunya en l’epicentre d’aquesta política.

·        18 de setembre de 2012. El rei Joan Carles publica en la seva web una carta cridant a la unitat per a superar la crisi econòmica i senyala sibil·linament  que “No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia”. (El text sencer de la carta al final d’aquest article).

·        20 de setembre de 2012. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en nom del govern y de la resta de forces polítiques espanyoles es nega a prendre en consideració el Pacte fiscal solidari que el President de la Generalitat li ha presentat. Una proposta aprovada pel Parlament de Catalunya el 25 de juliol del 2012 amb els vots favorables de CiU, ERC i ICV i amb els vots del PSC en alguns punts.

·        10 d’octubre de 2012. El ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, anuncia que “La política educativa en Cataluña se dirige a que los niños catalanes se sientan tan orgullosos de ser catalanes como de ser españoles” i per això afirma: “Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes”. I per tal de consumar aquest objectiu reserva cinc milions d’euros.

·        1 de març 2013. El govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya el 23 de gener.

·        8 de maig de 2013. El Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del govern espanyol i suspèn la Declaració de Sobirania. Un fet insòlit per a Tribunal que ha de analitzar normes de caràcter jurídic i sent com és la Declaració de Sobirania una declaració parlamentària sense valor jurídic, però si polític.

·        14 de setembre de 2013. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, respon a la carta enviada pel President de la Generalitat del 26 de juliol de 2013 demanat dialogar per consensuar la forma de realitzar la consulta pel dret a decidir. Una resposta que expressa la necessitat de dialogar sense data de caducitat amb lleialtat institucional dins els marc jurídic espanyol que ens protegeix. Catalunya és Espanya i s’ha de preocupar de coses reals. Però en la carta no hi ha resposta a la petició de dialogar per a fer una consulta a Catalunya. (El text sencer de la carta al final d’aquest article, inclosa l’adreça a una inventada Pina de Sant Jaume en comptes de Plaça de Sant Jaume).

·        I mentrestant el que ha esdevingut un esport espanyol continua en això de comparar els catalans amb els nazis. No deixa de ser curiós que hagin d’anar a buscar fora la comparació quan només haurien d’agafar un llibre d’història i citar al general Franco i al seu règim, però fer això comportaria insultar-se a ells mateixos o als seus pares.

Davant de totes aquestes agressions fetes des d’Espanya la societat catalana ha reaccionat de diverses maneres:

·        29 de setembre de 2005. S’aprova el projecte de nou Estatut d’autonomia de Catalunya que diu en el seu article primer: “Catalunya és una nació”.

·        9 d’agost de 2006. Entra en vigor el nou Estatut d’autonomia en el qual la definició de Catalunya com a nació ha passat al preàmbul de la llei i s’ha pactat un nou model de finançament, però tot això després d’un llarguíssim procés de desgast ple d’atacs.

·        19 de setembre de 2009. Es fa una consulta a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya i d’aquesta manera s’inicia un seguit de consultes arreu de Catalunya que finalitzen el 9 d’octubre de 2010. La pregunta que es fa és aquesta: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”.

·        26 de novembre de 2009. Dotze diaris amb seu a Catalunya publiquen una editorial conjunta a favor de constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia i contra possibles retallades amb el títol “La dignitat de Catalunya”

·        10 de juliol de 2010. Manifestació multitudinàries a Barcelona com a protesta per la sentencia del Tribunal Constitucional. La manifestació va encapçalada per la pancarta “Som una nació. Nosaltres decidim”. El president de la Generalitat, José Montilla, es nega a anar darrera d’aquesta pancarta i per tal de facilitar que hi vagi es col·loca gran bandera catalana darrera de la capçalera de la manifestació on es col·loca ell.

·        11 de setembre de 2012. Un milió i mig de persones es manifesta a Barcelona convocats per l’Assemblea Nacional Catalana amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. La gent ocupa el Passeig de Gràcia, la Gran Via, els carrers Pau Claris i Via Laietana i les avingudes d’Isabel II i Marquès de l’Argentera i també els carrers adjacents.

·       19 de setembre de 2012. El president de la Generalitat signa amb els presidents de les Diputacions Provincials catalanes un conveni per a impulsar una hisenda pròpia catalana.

·       25 de novembre de 2012. Eleccions al Parlament de Catalunya on els electors manifesten que volen un canvi liderat per CiU, però compartit amb la resta de forces polítiques catalanes.

·       23 de gener de 2013. El Parlament de Catalunya aprova la Declaració de Sobirania on s’expressa: “El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Declaració aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV i el vot crític de la CUP. Si oposen el PSC, el PP i C’s.

·       13 de març de 2013. El Parlament de Catalunya, per tal d’apropar el PSC a la Declaració de Sobirania, aprova una declaració complementaria de l’anterior cridant a fer-ho amb diàleg.   

·       25 de juliol de 2013. El Consell Assessor per a la Transició Nacional fa públic el seu primer informe titular “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” que planteja diverses vies legals per a fer la consulta:

-       El referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

-       La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

-       El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

-       La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

-       La reforma de la Constitució Espanyola.

-       I com a darrera opció les eleccions plebiscitàries. Un concepte polític i no jurídic sota el marc normatiu de les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes electorals. Per això no poden ser prohibides.

·         26 de juliol de 2013. Carta del President de la Generalitat al president del govern espanyol demanant dialogar per tal de consensuar la forma de realitzar la consulta pel dret a decidir, la data i la pregunta.

·         29 de juny de 2013. Concert per la Llibertat al Camp Nou amb la participació de 90.000 persones que acaben fent un mosaic amb cartolines amb el text “Freedom Catalonia 2014” i tres immenses banderes catalanes.

·         11 de setembre de 2013. Uns 1.600.000 catalans es manifesten a través en una cadena humana al llarg de 400 kilòmetres en la Via catalana cap a la independència que va des de El Pertús, al nord, fins a Alcanar, al sud i allargada per la gent fins El Voló (Catalunya Nord) i Vinaròs (País Valencià).

El Partit Popular té una gran tendència a interpretar sempre la voluntat d’aquells que no es manifesten. Ho ha fet ara amb la Via catalana com ho ha fet abans en aquelles manifestacions que organitzen o recolzen. El PP sempre ens explica que volen aquells que no hi son. I per citar un sol exemple la manifestació contra l’avortament del 6 d’abril del 2013. Pel PP els manifestants representaven la immensa voluntat dels ciutadans que no hi eren.

·         15 de setembre de 2013. Piulada a Twitter  amb #volemvotar que segons el mesurador Topsy comporten milió de piulades.

 I ara què hem de fer?

Ara intentar trobar una sortida legal amb Espanya, amb aquest diàleg que prediquen, per tal d’utilitzar una de les vies proposades pel Consell Assessor. I si no pot ser amb l’autorització explícita al menys que sigui de forma tolerada. I si a pesar de tot tots els diàlegs tanquen totes les vies recorre a les eleccions plebiscitàries.

També hem d’aixecar econòmicament Catalunya per tal que sigui un mercat prou atractiu als altres estats que faci creure a la Unió Europea que més val tenir-nos dintre que a fora.

S’ha de sumar voluntats per tal d’aconseguir votar en una consulta sobre el futur col·lectiu dels catalans amb un quòrum incontestable.

Cal oferir una proposta clara i atractiva sobre la conveniència d’esdevenir un nou estat independent.

També cal cuidar la forma de separació amb Espanya per tal que no esdevingui un mur infranquejable després. Tenim amb Espanya una llarga frontera.

I per tal de fer tot això ens cal actuar amb serenitat, sense presses, sense pausa, amb les idees clares i deixant la fel, la rancúnia, a casa.

---------------------------------------

Text de la Carta enviada per Mariano Rajoy, president del Govern espanyol, al President de la Generalitat de Catalunya, el 14 de setembre de 2013, en resposta a la que aquest va enviar-li el 26 de juliol de 2013.

Madrid, 14 de septiembre de 2013

Molt Honorable Sr. D. Artur Mas i Gavarró

President
Generalitat de Catalunya
Palau de la Generalitat
Pina de Sant Jaume, 4
08002 Barcelona

Estimado President:

En respuesta a su carta en la que me plantea la necesidad de abordar un proceso de negociación para la celebración de una consulta en Cataluña, y sin perjuicio del exhaustivo análisis que exige el informe jurídico y político que me ha enviado con posterioridad, paso a manifestarle mi criterio respecto a las cuestiones que plantea.

Siempre he sido —y creo haberlo demostrado—una persona comprometida plenamente con el diálogo como forma de resolver las diferencias políticas o de cualquier otra índole.

Este compromiso con el diálogo adquiere su verdadero sentido desde la exigible lealtad institucional y desde el respeto al marco jurídico que a todos nos protege y que a todos nos vincula, en especial a quienes ejercemos responsabilidades de gobierno. Por mi parte, el diálogo no tiene fecha de caducidad cuando se trata de atender al interés general de los españoles y, por ello, de todos los catalanes.

En este sentido, considero que el mejor servicio a la legitimidad democrática que usted invoca es precisamente respetar ese marco jurídico en el que los gobiernos hallan su fundamento y legitimidad y los ciudadanos encuentran la garantía para la convivencia y la concordia.

Estoy convencido de la extraordinaria relevancia que Cataluña tiene para el conjunto de España y de la riqueza, pluralidad y singularidad de la sociedad catalana.

Pienso asimismo que los vínculos que nos mantienen unidos no pueden desatarse sin enormes costes afectivos, económicos, políticos y sociales. Y por supuesto, quiero también transmitirle la firme convicción de mi Gobierno de que hemos de trabajar en el fortalecimiento de esos lazos y huir de los enfrentamientos. Debemos hacerlo desde la lealtad recíproca y el fomento de la corresponsabilidad en las dos direcciones.

Convencido de que juntos ganamos todos y separados todos perdemos, le invito a que ejerzamos responsablemente nuestra función como gobernantes democráticos con lealtad hacia los ciudadanos y las instituciones que representamos en estos momentos de dificultad económica y social que padece nuestra sociedad.

Desde el profundo afecto que siento por la sociedad catalana en su conjunto y el respeto institucional a la Generalitat de Cataluña que usted representa hoy, quedo a su disposición para trabajar conjuntamente y ofrecer así la mejor respuesta a las necesidades reales de todos los ciudadanos.

Cordialmente,

Mariano Rajoy Brey

 ---------------------------------------

Carta de S.M. el Rey Don Juan Carlos

Madrid, 18/09/2012

"...Carta de S.M. el Rey..."

No soy el primero y con seguridad no seré el último entre los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas fundamentales.

La primera es que solo superaremos las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez. Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. Son, por el contrario, los más adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido.

La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva.

Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos las dificultades que hoy vivimos.

11 de setembre de 2013, un pas històric

La societat catalana ha demostrat, un cop més, que marca el camí als seus dirigents polítics i només quan les autoritats, els polítics, escolten aquest clam majoritari els canvis es produeixen. Els canvis sorgits d’aquest clam es consoliden perquè tenen al darrera un poble que els vol. Així va passar el 14 d’abril de 1931 fent caure la monarquia espanyola i no va passar el 6 d’octubre de 1934 quan va intentar provocar un canvi que no es va consolidar perquè no tenia al darrera un poble decidit.

Amb l’habitual menyspreu espanyol es tractava la manifestació multitudinària de l’Onze de setembre de 2012 de “Calentón de verano”, però aquesta ressaca estival, un any després, continua i des dels àmbits polítics espanyols, encapçalats pel seu cap d’estat, continuen fent-se els sords a les reivindicacions catalanes. I no només això, si no que donen cobertura a tot tipus d’exabrupte.

Les xifres de participació a l’acte cívic i pacífic de la Via Catalana per la Independència són de 1.600.000 persones. I encara que haguessin sigut menys l’èxit és indiscutible. Una multitud distribuïda al llarg de 393,8 kms., passant per 86 municipis. Donant-se les mans des de El Pertús, al nord, fins Alcanar, al sud de Catalunya. Una cadena humana que la gent de la Catalunya Nord va allargar fins El Voló i els valencians fins a Vinaròs. Gent que mostrava la seva voluntat d’assolir un futur col·lectiu nou. Gent dreta i entrellaçada al llarg de la carretera N-II i la N-340. La gent distribuïda per 778 trams de forma festiva, sense insults ni enfrontaments. Un fet que contrasta vivament amb l’entrada d’un grup de feixistes a la seu de la Generalitat de Catalunya a Madrid al mateix dia, sense que la policia espanyola hagi fet absolutament res per a impedir-ho. I no ho han fet perquè aquests és el tarannà de les autoritats espanyoles. La connivència amb el feixisme que permeten que s’insulti als catalans tractant-los de nazis, insolidaris i vividors sense donar-hi resposta. Ho fan amb el seu silenci o sumant-se al maltractament dels ciutadans catalans.

Aquest acte de l’Onze de setembre de 2013 reforça la voluntat d’exercir el dret a decidir. I ho ha fet de forma decidida i inequívoca. Són 1.600.000 persones que volen poder exercir un dret tan elemental i democràtic com es el de votar. Es reclama poder votar perquè ho puguin fer els que volen un estat propi separat d’Espanya i també aquells que volen una Catalunya diluïda dins Espanya. I es fa així perquè això és la democràcia. La democràcia és donar la veu als ciutadans, permetre la participació ciutadana.

Des del govern d’Espanya se’ns diu que això dreta a decidir divideix la societat. A ells caldria preguntar-los-hi si unes eleccions no divideixen als ciutadans, si el referèndum sobre l’OTAN a Espanya no va dividir la societat espanyola, si el referèndum sobre l’Estatut de Catalunya no va dividir la societat. Tota consulta democràtica implica divisió, perquè l’obliga a posicionar-se per una opció o altra. Només els estats totalitaris creuen que és l’estat qui sap allò que convé als ciutadans i per tant no cal consultar-los-hi res. La societat no es divideix quan vota, només es possible que es divideixi si el minoritari no accepta ni respecte els resultats majoritaris.

Espanya no actua democràticament quan impedeix als ciutadans de la nació catalana auto preguntar-se quina relació vol tenir amb Espanya. I nega aquest dret argumentant que són ells qui han de decidir sobre nosaltres. I ho plantegen així perquè darrera d’aquesta creença hi ha el famós dret de conquesta proclamat per Felip V i tots els que l’han seguit poder des del 1714.

Un amic em deia que l’acte de la Via catalana, la cadena humana, era excloent i no era majoritari i per això la combatia. Després d’escoltar-lo li vaig respondre: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet la seva proposta i la societat catalana, de forma majoritària, ha respost positivament. Davant d’aquesta resposta ciutadana cal preguntar-se dues coses: la resposta social és per què els partidaris de la independència estan més mobilitzats que els altres o és que és l’opció majoritària avui? Hi ha una manera ben senzilla de saber-ho. Que els partidaris del federalisme, de la Catalunya regió, facin la seva proposta de mobilització al carrer i veurem la resposta ciutadana. Per ara, l’opció de la Catalunya regió d’Espanya no ha demostrat ser gaire més que un grupuscle que només va aconseguir omplir el centre de la plaça de Catalunya el 12 d’octubre de 2012. Quatre mil persones a tot estirar. I els federalistes a que esperen per a fer una proposta de mobilització ciutadana?

I ara què? Ara cal respostes.

Hi ha un concens majoritari d’entendre que una consulta respon a principis democràtics, representatius, cívics i participació ciutadana. El problema sorgeix en com fer-ho. Quina proposta de consulta és la més adequada.

La primera resposta, sense cap dubte, és el referèndum amb una pregunta clara i amb una resposta inequívoca. Però això topa amb el sentit antidemocràtic del que en fan bandera els partits espanyols brandant la Constitució com una presó inamovible on no cap res més que una Espanya unificada i única.

No obstant aquest obstacle que sembla infranquejable hi ha la necessitat de la legitimitat que avali internacionalment l’exercici del dret a decidir.

El President de la Generalitat ha defensat públicament la necessitat que la consulta sigui amb el beneplàcit del govern espanyol o que sigui tolerada durant l’any 2014 i fer-ho utilitzant una de les cinc alternatives exposades pel Consell Assessor per a la Transició Nacional en el seu informe “La Consulta sobre el futur polític de Catalunya” de 25 de juliol de 2013. Propostes que de forma resumida són:

• Referèndum regulat i convocat per l’Estat de conformitat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

• La delegació o transferència de la competència de convocar el referèndum a la Generalitat de Catalunya per part del govern central a través de l’article 150,2 de la Constitució espanyola.

• El referèndum fet d’acord de la llei catalana 4/2000 que està suspesa a espera de sentencia del Tribunal Constitucional.

• La consulta feta a través de la llei catalana que s’està tramitant al parlament de Catalunya de consultes populars no referendàries.

• La reforma de la Constitució Espanyola.

Totes i cada una d’aquestes opcions s’estan estudiant. No són excloents, però impliquen un grau més o menys grau de dificultat. D’aquí el plantejament de que sigui tolerat per l’estat si no és autoritzat.

La delegació de competències és la que ha utilitzat el Regne Unit respecte a Escòcia convocant pel 18 de setembre de 2014 la votació de comú acord, així com també la pregunta.

A Catalunya ens cal deixar clar internacionalment la voluntat de diàleg amb Espanya. Deixar clar que és l’Estat qui es nega a donar una sortida en el marc de l’ordenament jurídic.

No és clar el recolzament internacional per a forçar a Espanya a utilitzar el seu marc jurídic per deixar fer la consulta als catalans. Ens poden mirar amb simpatia, però els interessos econòmics prevalen i per tant els cal presentar al món una Catalunya productiva i econòmicament dinàmica per tal que ens tinguin en compte.

Que alguna cosa es mou al món respecte a nosaltres és clar. No és casualitat que el govern alemany demani als seus assessors que cal fer amb els catalans si se separen d’Espanya. La resposta que li han donat és la de que els ciutadans catalans continuïn sent membres de la Unió Europea mentre el territori negocia l’entrada com estat a la Unió Europea. Aquesta és una primera resposta i en vindran d’altres sobretot motivat per l’èxit de la cadena humana de la Via Catalana.

I llavors per què explicitar un pla B per si cap d’aquestes sortides funcionen? El pla B de les eleccions plebiscitàries.

Crec que va ser un avís mal expressat del President Mas al govern central. Si tanqueu totes les vies el ciutadà s’expressarà igualment a través d’unes eleccions pleblicitàries convocades legalment d’acord amb la legislació vigent, però amb un programa inequívoc de consulta sobre el futur col·lectiu.

Unes eleccions plebiscitàries és un concepte polític i no jurídic ja que ho determina les circumstàncies del moment i les propostes que es fan a través dels programes electorals. Per això no poden ser prohibides.

El problema està en la data d’aquestes eleccions. El 2016 a l’oïda de la gent desconcerta, perquè no s’entén per què hem d’esperar tant. La resposta és que s’han d’haver esgotat totes les vies legals possibles i s’ha d’arribar a la consultat amb un país econòmicament menys dèbil del que tenim ara. Perquè darrera de les eleccions plebiscitàries només hi ha la Declaració Unilateral d’Independència i ens caldrà tot els suport que puguem obtenir per tal que no ens esclafin.

I només una darrera reflexió. Ningú cregui que l’endemà de la votació i sempre que hagi guanyat el si serem independents, En aquell moment s’iniciarà un període de negociació tant o més dur que ara per tal separar el deute català de l’espanyol, els actius, les empreses amb centres de treball fora de Catalunya, els registres de la propietats i els altres i tots aquells aspectes que conformen un estat.

Una Catalunya independent no és un camí de roses, però si d’il·lusió per a un món millor per a nosaltres i els nostres fills.