La lluita d’Espanya contra el dret a decidir del catalans / La lutte de 'Espagne contre le droit à décider des Catalans

 

Il•lusió i inquietud es com es pot resumir els sentiments dels catalans avui. Il•lusió per un futur nou i inquietud pel desconegut futur i el present.

En aquest camí per a obtenir una llibertat plena hi ha dos elements que condicionen el procés que se segueix: els problemes econòmics i la guerra bruta.

Catalunya econòmicament no viu aïllada i té poca capacitat per a prendre decisions econòmiques ella sola perquè està lligada a l’economia espanyola, europea i mundial. Catalunya té un sostre de dèficit públic anual imposat per la Unió Europea i repercutit per Espanya sense tenir en compte els esforços econòmics realitzats. Té unes estructures econòmiques en alguns casos febles que cal enfortir per tal de fer créixer l’economia, donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur a nivell raonables. Les empreses no tenen liquiditat per a fer front a les despeses. Creix la por dels empresaris a descapitalitzar-se personalment en veure’s obligats a fer constants aportacions econòmiques als seus negocis. Enfront d’això cal un esforç comú per tal de fer moure el diner i generar creixement econòmic.
Espanya enlloc d’ajudar crea problemes econòmics amb el seu afany d’aturar els catalans en el seu dret a decidir, sense adonar-se que s’està creant a ella mateixa un problema per miopia nacionalista espanyola. Aturar un dels motor econòmic de l’estat implica a la Article reduit publicat a "La réalité de la nation catalane" ciutadania espanyola. És una bestiesa que es mira sense entendre. S’ha buscat espantar els catalans creant sensació de misèria econòmica. I han acabat espantant a tota la ciutadania espanyola. El diner no es mou. La gent en general compra poc. Hi han excepcions, però aquestes no suficients per a fer moure la roda de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i psicològica. El govern espanyol ha aconseguit crear por en la gent pel futur personal amb la seva política erràtica i declaracions irresponsables de polítics mediocres.
Espanya ofega econòmicament Catalunya amb un sistema de finançament injust perquè condemna Catalunya a no tenir recursos propis i haver d’esperar sempre dels avançaments mensual en funció d’un càlcul anual fet pel propi govern espanyol. El govern espanyol ha repartit les despeses socials i sanitària entre les Comunitats autònomes i s’ha quedat les fonts d’ingressos. Té la clau de la caixa i, a més, imposa una solidaritat excessiva amb uns pretesos pobres.
Ara el govern espanyol planteja que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma perquè s’ha adonat que si el nacionalisme espanyol mata la gallina que pon ous, Catalunya, tothom a l’estat s’ha d’estrènyer el cinturó.
Hi ha un altre element que distorsiona el dia a dia i és la guerra bruta presentant Catalunya com insolidària i egoista. Atacant els seus líders amb supòsits actes corruptes que després no es demostren, però si busca fer créixer el desànim.

Catalunya exigeix als seus dirigents responsabilitat, a la societat implicació i a Espanya que deixi de buscar el suïcidi de la societat espanyola buscant doblegar els catalans.

--------------------------

 

La lutte de 'Espagne contre le droit à décider des Catalans

Le sentiment des Catalans peut être résumé à ce jour par ces deux mots : espoir et inquiétude. Espoir d'un avenir nouveau et inquiétude face au présent et un futur incertain.

Le chemin devant mener à une liberté à part entière est conditionné, d'un côté, par les problèmes économiques et, de l'autre, par la guerre sale.

La Catalogne ne vit pas isolée économiquement et a peu de marge de décision dans ce domaine, liée comme elle l'est à l'économie espagnole, européenne et mondiale. La Catalogne subit un plafond de déficit publique annuel imposé par l'Union Européenne et répercuté par l'Espagne sans prendre en compte les efforts économiques réalisés. Elle est dotée de structures économiques parfois faibles qu'il faut renforcer pour encourager la croissance économique, stabiliser les entreprises et situer le taux de chômage à un niveau raisonnable. Les entreprises ne disposent pas de liquidité pour faire face à leurs dépenses. Les chefs d'entreprise craignent de plus en plus la décapitalisation personnelle en se voyant contraints à effectuer des apports économiques constants à leurs entreprises. Cet état des choses requiert un effort commun pour faire circuler l'argent et attiser la croissance économique.

L'Espagne, au lieu d'apporter son aide, crée des problèmes économiques afin de faire obstacle aux Catalans dans leur exercice du droit de décider, sans se rendre compte qu'elle se crée un problème à elle-même à cause de son aveuglement nationaliste espagnol. Stopper l'un des moteurs économiques de l'État a des conséquences sur tous les citoyens espagnols. C'est là une stupidité incompréhensible. L'on cherche à terroriser les Catalans en créant la sensation d'une misère économique. Et ils ont fini par faire peur à tous les Espagnols. L'argent stagne. On achète généralement peu. Il y a bien des exceptions, mais elles ne sont pas suffisantes pour animer la roue de l'économie. La crise économique est réelle et psychologique. Le gouvernement espagnol est parvenu à implanter chez les gens la crainte au sujet de leur avenir personnel par le biais de sa politique erronée et des déclarations irresponsables de politiciens médiocres.

L'Espagne étouffe économiquement la Catalogne au moyen d'un financement injuste qui condamne la Catalogne à se passer de ressources propres et à devoir toujours attendre des avancements mensuels en fonction d'un calcul fait par le gouvernement espagnol lui-même. Celui-ci a réparti les dépenses sociales et du domaine de la santé parmi les diverses Communautés autonomes, conservant pour lui-même les ressources économiques. Il détient la clé du coffre et, de plus, impose une solidarité excessive envers de prétendus pauvres.

Dernièrement, le gouvernement espagnol propose de flexibiliser le déficit suivant chaque Communauté autonome car il s'est rendu compte que si le nationalisme espagnol tuait la poule aux œufs d'or, la Catalogne et tout le reste de l'État espagnol devront se serrer la ceinture.

Un autre élément biaise la réalité quotidienne, c'est la guerre sale qui présente la Catalogne comme étant non solidaire et égoïste. En accusant ses leaders d'une prétendue corruption non démontrée par la suite, on encourage le découragement.

La Catalogne exige de ses dirigeants de la responsabilité, de la société de l'implication et de l'Espagne qu'elle cesse de se suicider en allant contre les Catalans.

Traduction: Patrici Larousse

 

Article publicat a "La réalité de la nation catalane"

 

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/04/la-lutte-de-espagne-contre-le-droit.html

Article relacionat amb aquest:

Guerra bruta, ofec econòmic i el dret a decidir

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/04/guerra-bruta-ofec-economic-i-el-dret.html

El català sobreviurà a Espanya? / Le catalan, va-t'il survivre à l'Espagne?

Cada dia des de tots els poders espanyols s’intenta destruir la llengua catalana com a vehicle normal d’expressió i per a fer-ho qualsevol instrument és bo.

Espai lingüístic del català

I tot aquest esforç del nacionalisme espanyol per què?

Perquè el català forma part de l’ADN dels catalans i les seves reivindicacions nacionals. El català és la columna vertebral del catalanisme i juntament amb el dret conformen la manera de fer dels catalans.

Els darrers atacs els tenim naturalment en l’educació. Dos jutges del Tribunal Superior han decidit que quan hi hagi un nen en una classe escolar que vulgui fer les classes en castellà tota la classe haurà de canviar de llengua. Per a aquest jutges els drets de la resta d’alumnes no compten perquè el castellà te un valor superior al català. L’altre atac és a les illes Balears on el president Bauzá, del Partit Popular i castellanoparlant, ha decidit que encara que hi hagi crisi i que l’Estatut d’autonomia diu que a les Illes es parla català amb modalitats diferents ell publicarà llibres de text en llengua balear seguint l’exemple del PP valencià que ha creat la llengua valenciana i del PP d’Aragó que s’ha inventat l’aragonès oriental per a referir-se al català. Uns atacs que compten amb el silenci vergonyant dels socialistes espanyols.

La destrucció del català és una veritable obsessió de PP dirigits per Aznar i la seva fundació les FAES.

Qualsevol reforma educativa a Espanya sempre hi ha un capítol especial contra la llengua catalana. I en la que impulsa el ministre Wert la llengua catalana queda relega a llengua secundaria i opcional al costat de l’anglès o el francès. Ens paraules de mateix ministre: volem espanyolitzar els nens catalans.

Per què tanta ofensiva si a Catalunya la gent no té cap problema amb la llengua? Té problemes amb la crisi econòmica, l’atur i la corrupció, però no amb la llengua. A Catalunya la gent té capacitat per a poder mantenir una conversa fluïda entre dues persones utilitzant cada una d’elles el català i el castellà de forma simultània. Sense necessitat de canviar de llengua cap de les dues.

El sistema educatiu d’immersió lingüística ha cohesionat la societat. catalana i es busca destruir això. Es considera un virus que es pot estendre al País valencià i les Illes Balears. Què el català porta a la independència.

Espanya sempre ha combat el català. Ho feu el rei Felip IIV entre 1640-1652, Felip V a partir de 1714, el general Primo de Rivera el 1922, el general Franco a partir de 1936 i ara Aznar y Rajoy del Partit Popular amb la col·laboració del PSOE.

El comte-duc d’Olivares exposava al rei Felip IV el 1625 el projecte espanyol:

“ha de considerar que l'afer més important de la seva monarquia és que esdevingui en realitat veritablement rei d'Espanya ... treballeu guardant aquest designi secretament al vostre esperit per tal de reduir aquests regnes que componen Espanya a l'estil i a les lleis de Castella“

-----------------------------------------------------------

Le catalan, va-t’il survivre à l’Espagne?

Chaque jour des tous les pouvoirs espagnols on essaie de détruire la langue catalane comme un véhicule normal d’expression et, pour faire ça, on utilise n’importe quel moyen. Et pour quoi tout cet effort du nationalisme espagnol?

Parce que la langue catalane fait partie de l’ADN des catalans et ses revendications nationales. Le catalan est la colonne vertébrale du catalanisme et, avec le droit, constitue le caractère des catalans.

Les derniers attaques on les trouve, naturellement, dans le domain de l’éducation. Deux juges de la Cour Suprème ont décidé que quand il y ait un seul enfant à la classe qui veut étudier en castillan toute la classe devra changer de langue. Pour ces juges les droits de la reste d’élèves ne comptent pas parce que le castillan a une valeur supérieure au catalan. L’autre attaque a eu lieu aux Iles Baléars oú le Président Bauzá, du Parti Populaire, et de langue castillane, a décidé que, malgré la crise et le fait que l’Estatut d’autonomia stipule que aux Iles on parle catalan en differentes modalités, il va éditer des livres de text en langue baléar en suivant l’exemple du PP de Valencia qui a créé la langue valencienne, et du PP d’Aragon qui a inventé l’aragonais oriental pour se réferer au catalan. Des attaques qui ont le silence honteux des socialistes espagnols.

La destruction du catalan est une véritable obsession du PP dirigé par Aznar et sa fondation: FAES.

Toute réforme de l'éducation en Espagne a toujours un chapitre spécial contre la langue catalane. Et la réforme développée par le Ministre Wert relégue la langue catalane à un rôle secondaire et optionnel au niveau de l’anglais ou le français. Selon paroles du ministre: “on veut espagnoliser les enfants catalans”.

Pour quoi cette offensive si en Catalogne les gens n’ont pas des problèmes avec la langue? Ils ont des problèmes avec la crise économique, le chomage et la corruption, mais pas avec la langue. En Catalogne, les gens ont la capacité de maintenir une conversation fluide entre deux personnes qui utilisent chaqu’un catalan et espagnol au même temps. Ils n’ont pas besoin de changer la langue.

Le système éducatif d’immersion lingüistique a donné cohésion à la societé catalane et on cherche à la détruire. On considère que le virus peut se propager à Valencia et aux Iles baléars. Le catalan, ils croient, conduit à l’indépendance.

L’Espagne a toujours combattu le catalan. Philippe IV l’a fait entre 1640-1652, Philippe V à partir de 1714, le Géneral Primo de Rivera en 1922, le Géneral Franco à partir de 1936 et, maintenant, Aznar et Rajoy du Parti Populaire avec la collaboraton du PSOE.

En 1625 le Comte-duc d’Olivares exposait le projet espagnol au Roi Phillippe IV: “Vous devez considérer que l’affaire le plus important de votre monarchie est que vous devenez le vrai roi de l’Espagne (...) Veuillez travailler avec cet dessein secrètement gardé dans votre esprit pour réduire ces royaumes qui composent l'Espagne pour le style et les lois de Castille“.

Traduction: Núria Garcia

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/05/le-catalan-va-til-survivre-lespagne.html

Publicat a "La réalité de la nation catalane"    http://nationcatalane.blogspot.com/

Articles d'aquest bloc relacionats amb els atacs a la llengua catalana:

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/12/els-atacs-la-llengua-catalana.html

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/10/aznar-gil-robles-i-catalunya.html

Guerra bruta, ofec econòmic i el dret a decidir

Il•lusió i inquietud es com es pot resumir els sentiments de bona part dels catalans avui. Il•lusió per un futur nou i inquietud pel desconegut futur i el present.

En aquest present diari i fent camí cap a una situació política que permeti al catalans tenir més llibertat ens trobem dos elements que condicionen el dia a dia i aquests són: la precarietat econòmica i la guerra bruta. Dos condicionants que voler ignorar és de miopia política.

Catalunya econòmicament no viu aïllada i amb capacitat per a fer i dec
idir que vol fer en l’aspecte econòmic per ella mateixa sens comptar amb ningú. Ben al contrari. Està lligada a l’economia espanyola, europea i a la resta del món. Aquesta és la realitat. I que cal fer doncs? Plegar? No! Cal lluitar per a canviar la situació. La pregunta és com es fa això.

El sostre de dèficit públic anual ens bé imposat de forma global per la Unió Europea i de forma específica per Espanya. Un fet que ho condiciona tot. Ens agradi o no. I insinuar que amb la declaració immediat de la independència aquest condicionant desapareixerà es ignorar el món on vivim a part de mentir de forma descarada.

Tenim, a més, unes estructures econòmiques en alguns casos febles que ens cal redreçar per a poder fer créixer l’economia i donar estabilitat a les empreses i situar la taxa d’atur en un nivell baix i acceptable com a residual. Ens cal sortir d’aquesta precarietat que cavalca de forma descontrolada. I això passa perquè les empreses i negocis no tenen liquiditat diària per a fer front a les seves despeses i per la por dels empresaris i propietaris a descapitalitzar-se personalment al darrera d’anar fen aportacions econòmiques a les seves empreses i negocis. Perquè a l’empresari també li preocupa el seu futur personal i el dels seus. Ens cal ajudar a moure el diner. Fer-ho de forma prudent, però fent que es mogui. Invertint, comprant i estalviant de forma mesurada, però fent-ho.

Espanya fins ara ha jugat amb un plantejament econòmic perillosíssim fins i tot per a ella mateixa. Ha enganyat a la societat espanyola explicant-los-hi allò que no eren i sense oferir un plantejament de futur. I respecte a Catalunya, a més, ho ha fet per supèrbia, per prepotència amb l’objectiu de doblegar la voluntat majoria dels catalans sense adonar-se que amb la seva política estaven aturant un motor econòmic que acabaria condicionant-los a ells també. I és en aquest escenari on som ara. Matar la gallina que dóna els ous permet fer caldo un dia i menjar sopa uns quants dies més, però quan s’acaba el caldo s’acaba la menja perquè no hi ha més gallina per a matar, ni tampoc ous. Aquesta ha estat una bestiesa que el món que mira Espanya no entén. I nosaltres que la patim tampoc. Han espantat la gent catalana, però també han donat ales als plantejaments que amb Espanya hi ha poc a fer o no hi ha res a fer.

El diner no es mou. La gent compra el just i necessari i poca cosa més. Sempre hi ha excepcions, però aquestes no compten perquè ells sols no tenen prou capacitat per a fer moure la roda general de l’econòmica. Hi ha crisi econòmica real i la més perillosa, la psicològica que tenalla internament la gent sense raó. Tenim por pel futur personal. Por per una situació real i de vegades infundada que és alimentada per les declaracions irresponsables de polítics mediocres i per uns mitjans de comunicació immersos en una guerra d’audiència i vendes que cada dia ens sorprenen en aquest “a veure qui la diu més grossa” en que vivim. La cultura no ven i les pàgines dels diaris i els minuts televisius s’han d’omplir com sigui.

Vivim en un país analfabet culturalment parlant i això també es molt greu. Ens cal redreçar la situació. Una feina complicada de capgirar. Però comencem a fer-ho o el fangar ens ofegarà. Cal una regeneració cultural que comporti una regeneració moral. No podem esperar que sigui el papà estat qui ho faci, que també ho ha de fer. Hem de començar a fer-ho nosaltres cada dia a casa nostra.

L’Estat espanyol ens ofega econòmicament i és cert. Tenim un sistema de finançament venut fa pocs anys com el millor pels governs anteriors. Només faltaria que no hagués estat així si canviava l’anterior. No era el millor, si no que millorava l’anterior i poca cosa més. No era ni és bo perquè no va canviar qui tenia els diners en primer lloc. La denominada clau de la caixa. Un sistema que continua depenen de les bestretes mensuals a compte d’una quantitat anual calculada i acordada en el marc de la LOFCA.

Quan el govern espanyol diu que cal flexibilitzar el dèficit segons cada Comunitat autònoma no ho fa per graciosa concessió si no que ho fa perquè l’economista Montoro s’ha adonat que per molt que sigui un nacionalitat espanyol matar la gallina es quedar-se sense menjar tothom. Són burros, però no del tot imbècils.

I aquí entra un altre element que també distorsiona el dia dia i és la guerra bruta. Guerra bruta que ens alguns casos ens beneficia encara que sembli un contrasentit. Espanya, amb el seu afany de fer descarrilar el procés cap a exercir el dret democràtic a decidir sobre el nostre futur col•lectiu, està ajudant a regenerar la política catalana i allunyar d’ella als indesitjables, encara que sigui a costa de matar algun innocent. En aquesta guerra bruta som a l’estadi dels polítics, però no trigarem gaire a passar al món econòmic i cultural en general. Veurem nous dossier venuts per la premsa a sou d’aquesta guerra bruta com a veritats absolutes. Dossier que després desapareixen havent complert l’objectiu pel qual es difonen que era i és el de minvar la credibilitat de la societat en ella mateixa i en els seus dirigents. Uns dossier que són corejada per l’altre premsa que no vol quedar-se enrere en vendes sense adonar-se que acaben fen el joc a la guerra bruta. Davant d’això ens cal ser cautes i crítics davant les notícies, sense deixar-se en dur pel titular del moment que reconec que impacta però que embruta també.

Catalunya ha de viure cada dia i arribar a un futur nou amb una nació no destruïda internament, tant en l’aspecte econòmic com moralment.

Cal exigir als dirigents del país responsabilitat. Cal exigir implicació en el redreçament diari de la societat. Exigir que ho facin deixant de banda enquestes electorals i plantejament de curta volada. Catalunya mereix lideratge i coresponsabilitat. Només així podrem arribar al moment d’exercir el dret a decidir amb una societat cohesionada i il•lusionada per un nou futur. Deixem de banda el nerviosisme on estem instal•lats i asserenem-nos tots plegats pel bé de tothom.

Catalunya, els catalans ens ho mereixem.

El dret a decidir dels catalans i la votació del Parlament de Catalunya del 13 de març de 2013.

 

El Parlament de Catalunya ha fet un pas més en el camí que seguim els catalans per a aconseguir exercir el dret de decidir. Ha estat una resolució que ha aconseguit el vot favorable de 104 diputats dels 135 que té el Parlament i 3 abstencions crítiques. I aquest és un fet molt important.

Però per què és important aquest nova votació del Parlament si aquesta mateixa institució, el 26 de gener de 2013, va aprovar la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya? Ho és per varis motius que podem resumir en aquests:

• Perquè ha aconseguit sumar una nova força política a la majoria parlamentaria que ja reclamava exercir el dret a decidir, el dret a votar democràticament. A Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i Candidatura d’Unitat Popular si ha sumat el Partit Socialista. Una votació que ha donat el resultat de !04 vots favorables i 3 abstencions crítiques de les CUP per discrepàncies en la conveniència d’aquesta nova votació. És el resultat favorable del 77% del Parlament amb la CUP inclosa.

• Perquè aquest 104 diputats, més les 3 abstencions crítiques, representen a un total de 2.625.230 ciutadans. El 72,19% dels vots emesos en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 en la qual van participar 3.668.310 ciutadans que és el 67,76% de participació electoral d’un cens de 5.413.769.

• Perquè ha quedat en evidència, un cop més, que els 27 vots dels diputats contraris a permetre que els catalans puguin exercir el dret democràtic de votar, representen una minoria molt sorollosa de la societat, el 23%, 446.688 ciutadans. Són els votants dels Partit Popular i Ciutadans.

• Perquè aquesta votació ha permès que els socialistes catalans es puguin incorporar al procés pel dret a decidir sense quedar-ne marginats. S’han incorporat al lloc d’on mai haurien d’haver abandonat.

• Perquè una vegada més, com ja es feia en la Declaració de Sobirania, s’ha plantejat que volem com a primera opció el diàleg amb Espanya per tal que puguem exercir el dret a decidir de comú acord amb ells. Una Declaració que proclamava com a principi d’actuació, i cito textualment: “Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional”.

• Perquè ens cal omplir-nos de raó per a aconseguir el recolzament internacional si Espanya ens nega el dret a votar. I només aconseguirem el reconeixement internacional si deixem clar que a pesar d’intentar una i altre vegada el diàleg amb l’Estat espanyol aquest ha girat l’esquena als catalans.

• Perquè ens cal, en primer lloc, una àmplia majoria per a exercir el dret democràtic a votar sobre quina relació política volem tenir amb Espanya.

Des d’Espanya es presenta l’exercici democràtic del dret a decidir com un atemptat a la indivisible unitat espanyola i per tant un dret impossible d’exercir. Perquè per a ells, per sobre dels ciutadans catalans hi ha el cos eteri d’Espanya. Un plantejament defensat per tot el ventall polític espanyol. Un plantejament que resumeixen dient: dret a decidir igual a independència.

Ja m’agradaria que fos això, però no ho és. I els que creiem que la millor opció pels catalans és tenir un estat propi hem de ser conscient que votar no vol dir guanyar.

Perquè una manera d’aconseguir frustrar la consulta és fent que no s’aconsegueixi el quòrum que de ben segur s’exigirà. Un quòrum que només serà possible si voten els que volen l’estat propi, una Espanya federal i els que volen continuar sent una comunitat autònoma o menys.

I és aquest primer objectiu el que hem d’aconseguir. El quòrum.

Per això és irritant sentir i llegir els comentaris dels ultranacionalistes catalans que titllen de traïdor i cagats a les calces a tots aquells que no declaren la independència ara mateix. A ells ens cal preguntar-los-hi: I l’endemà de la Declaració Unilateral d’Independència, que ells escriuen amb l’acrònim de DUI, que farem? Qui ens reconeix? Perquè no som ni Kosovo amb l’OTAN al darrera, ni Lituània amb als països bàltics amb una Unió Soviètica en descomposició.

Ens cal sumar i aquesta votació ha estat un pas més.

-------------------------------------------------------------------

Votació del Parlament de Catalunya pel dret a decidir del dia 13 de març de 2013

Escons del Parlament de Catalunya:  135 diputats
Diputats presents en la votació: 134 diputats
Diputats absents: 1
Cens electoral:	5.413.769
Participació electoral:	3.668.310	67,76%
Si	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
CiU	50	1.116.259	50	30,70
ERC	21	498.124	21	13,70
PSC (PSC-PSOE)	20	524.707	20	14,43
ICV	13	359.705	13	9,89
Total	104	2.498.795	104	68,72
No	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
PP	18	471.681	19	12,97	(1)
C's	9	275.007	9	7,56
Total	27	746.688	28	20,53
Abstenció crítica	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
CUP	3	126.435	3	3,47	(2)
Notes:
(1) Respecta al PP es manté íntegre els vots que representen i % perquè el diputat absent no mostrat una discrepància.
(2) Els diputats de les CUP s'han abstingut de forma crítica com a mostra de protesta
Vots a favor + abstenció crítica	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral
CiU, ERC, PSC, ICV-EUA, CUP	107	2.625.230	107	72,19

 

-------------------------------------------------------------------

Pel que fa a les propostes d'organització política de Catalunya per ara sembla que queda d'aquesta manera d'acord amb el resultat electoral del 25 de novembre de 2012.

Propostes d'organització política de Catalunya respecte Espanya		Vot	Escons	% votació
(1)	Estat propi	1.787.989	74	49,15
(2)	Comunitat Autònoma	830.801	28	22,83
(3)	Estat federal	884.412	33	24,32
(4)	Indefinit + vot nul + vot en blanc	165.108	-	4,50
(5)	Abstenció	1.745.540	-	32,24

(1) CiU, ERC, CUP i altres
(2) PP, C's i altres
(3) PSC (PSC-PSOE), ICV-EUA
(4) Antisistema, altres indefinits, vots nuls i vots en blanc
(5) Abstenció

-------------------------------------------------------------------

Altres entrades del bloc relacionades:

• La Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, 23 de genr de 2013.

               http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

• Full de ruta pel dret a decidir dels catalans.

              http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/full-de-ruta-pel-dret-decidir-dels.html

Catalunya és una nació? / La Catalogne, est-elle une natíon?

Des d’Espanya es repeteix que només existeix la nació espanyola i que d’aquesta manera es recull en la Constitució de 1978.

Una Constitució que va semblar que feia un pas de gegant per tal d’admetre que l’Estat espanyol és un estat plurinacional, però la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 va dir que no, perquè va refermar la idea que a Catalunya només hi ha espanyols que viuen en un tros concret d'Espanya i res més.

Però des de Catalunya es continua reivindicant que a Catalunya hi ha catalans dins un espai geogràfic concret, que volen continuar sent catalans i que com a catalans volen poder decidir el seu futur perquè són una nació.

Avui, trenta-cinc després d’aprovar-se aquella Constitució, els partits polítics d’àmbit estatal neguen als catalans qualsevol dret a poder decidir sobre el seu futur col•lectiu. I ho fan dient que de nació només existeix la nació espanyola i que aquesta és una i indivisible. I afegeixen que com que la constitució parla de nacionalitat respecte a Catalunya la qüestió ja està resolta.

Però com es pot afirmar que Catalunya és una nació si la Constitució espanyola no ho diu?

Perquè ser o no ser una nació no depèn d’un text legal sinó que depèn de si té una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nació: una llengua, una cultura pròpia, una història, un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica. Totes juntes o en un nombre significatiu.

Amb el temps si va afegir un altre requisit fonamental: la presa de consciència dels membres de la comunitat de ser nació. Un aspecte que diferencia un poble d’una nació. Els pobles de forma natural existeixen mentre que a les nacions els hi cal la presa de consciència dels seus elements diferenciadors. Una nació és producte d’una evolució històrica.

I Catalunya que té per a considerar-la nació?

El català com a llengua pròpia.

La cultura catalana entesa com a conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i també de forma de vida popular. Catalunya té una cultura diferenciada i integradora d’elements procedents d’altres cultures.

Una història que té el seu origen en l’Edat Mitjana. Catalunya té govern i institucions polítiques pròpies fins el 1716 quan són abolits per la força de les armes..

Una idiosincràsia, que els diccionaris defineixen com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.

Una estructura econòmica basada en una economia de serveis, de transformació. Amb un teixit empresarial de petites i mitjanes empreses al costat de grans empreses. Una estructura greument amenaçada per les normes econòmiques del govern central a favor dels grans poders econòmics espanyols.

Catalunya ha assumit que li cal una lluita constant per a construir un poder polític propi que li permeti desenvolupar-se econòmica i socialment.

I per últim Catalunya té la consciència de que és una nació i té la voluntat de voler continuar sent-ho.

-------------------------------------

La Catalogne est-elle une nation?

De l’Espagne, nous entendons régulièrement des voix qui affirment que seule la nation espagnole existe et que c’est ainsi que cela apparaît dans la Constitution de 1978.

Cette constitution sembla faire un pas de géant quand elle admit que l’État espagnol est un état constitué de plusieurs nations. Mais la sentence de 2010 du Tribunal constitutionnel dit non, parce qu’elle ratifia l’idée qu’en Catalogne il n’y a que des espagnols vivant dans une partie concrète de l’Espagne et rien d’autre.

Mais la Catalogne continue à revendiquer qu’en Catalogne il y a des catalans dans un espace géographique déterminé, qui veulent continuer d’être catalans et que, en tant que catalans, ils veulent avoir la possibilité de décider leur futur parce qu’ils sont une nation.

Aujourd’hui, trente-cinq années après l’approbation de cette Constitution, les partis politiques espagnols refusent aux catalans tout droit de décider leur futur collectif en disant qu’il n’existe qu’une seule nation, la nation espagnole, et que celle-ci est unique et indivisible. Et ils ajoutent que, étant donné que la Constitution parle de nationalité à propos de la Catalogne, la question est résolue.

Mais, comment peut-on affirmer que la Catalogne est une nation si la Constitution espagnole ne le mentionne pas ?

Parce qu’être ou ne pas être une nation ne dépend pas d’un texte légal mais d’un ensemble de réquisits qui, au cours de l’histoire, se sont érigés en prémisses essentielles pour définir le terme de nation : une langue, une culture propre, une histoire, un espace géographique, une idiosyncrasie et une structure économique. Toutes ou un grand nombre d’entre elles.

Avec le temps apparut un nouveau réquisit fondamental: la conscience, par les membres de la communauté, d’être une nation. Un aspect qui différencie un peuple d’une nation. Les peuples existent naturellement, alors qu’il faut aux nations la prise de conscience de leurs éléments différenciateurs. Une nation c’est le résultat d’une évolution historique.

Et la Catalogne, qu’a-t-elle pour être considérée une nation ?

Le catalan, la langue propre à elle.

La culture catalane : un ensemble de connaissances littéraires, historiques, scientifiques et, aussi, une forme de vie populaire. La Catalogne possède une culture différenciée, qui intègre des éléments provenant d’autres cultures.

Une histoire qui a son origine au Moyen Âge. La Catalogne possède un gouvernement et des institutions politiques propres jusqu’en 1716, moment où ils sont abolis par la force des armes.

Une idiosyncrasie, définie par les dictionnaires comme une particularité de la constitution physique ou mentale de quelqu’un : le tempérament personnel.

Une structure économique fondée sur une économie de services, de transformation. Avec un tissu industriel de petites et moyennes entreprises à côté de grandes sociétés. Une structure gravement menacée par les normes économiques du pouvoir central en faveur des grands pouvoirs économiques espagnols.

La Catalogne a assumé qu’une lutte constante est nécessaire pour construire un pouvoir politique propre qui lui permette de se développer économiquement et socialement.

Et, pour terminer, la Catalogne est consciente qu’elle est une nation et elle a la volonté de continuer de l’être.


Traduction: Lourdes Corbera


Publicat a "La réalité de la nation catalane"

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/03/la-catalogne-est-elle-une-nation.html

Cordó preventiu a la corrupció

Ens cal la regeneració democràtica de la societat i en aquesta tasca hem d’esmerçar-hi les energies que calgui. Però la tasca s’ha de fer amb seny i no amb les vísceres, perquè fer-ho amb l’estomac ens farà descarrilar.

En l’article d’aquest mateix bloc titulat La corrupció exposava que tant corrupte és qui corromp com qui es deixa corrompre. Fins aquí no crec que hi hagi gaires discrepàncies.

El problema sorgeix quan aquesta corrupció afecta la política, la justícia, les forces d’ordre públic i a d’altres estaments que amb la seva actuació professional afecten la vida de la societat en general. Contra aquesta corrupció cal ser inflexibles.

Quan cal aplicar aquesta inflexibilitat social? Aquí és on hi ha la qüestió que donarà confiança a la societat i la portarà a fer bandera de la regeneració democràtica.

Cal tenir present, però, que es produeixen fets i accions que distorsionen el normal funcionament de la persecució de la corrupció. Una d’aquests maneres de distorsió és quan s’aixequen sospites contra algú amb l’únic objectiu de desempallegar-se d’aquell que ens fa nosa.

La vara de mesurar conductes no pot variar-se a cada moment. Ens cal posar límits, complir-los i fer-los complir. Només així una societat adulta consolida la seva alçada moral i pot exigir mesures sense pal•liatius contra els infractors.

Què ens cal fer amb un polític investigat que duu al damunt el mal nom d’imputat?

1.- Saber que imputat, per molt dur que soni el nom, no és res més que una persona investigada que pot ser un delinqüent o un innocent.

2.- Saber que quan realment es concreta una acusació contra algú és amb l’aute d’obertura del judici oral i és amb aquest aute que es dóna pas al judici on s’haurà de demostrar la veracitat de les acusacions plantejades.

3.- Saber que un imputat, un investigat, te dret a seguir menjant cada dia i a guanyar-se la vida, perquè de no permetre-li aquest dret elemental l’hauríem condemnat abans de provar-se que hagi fet res il•lícit. Si després es certifica que ha transgredit la llei ja el castigarem com es mereix

4.- És necessari que quan imputat – investigat ocupa un càrrec d’alta responsabilitat cal que s’aparti de la primera línia política i establir els mecanismes que possibilitin el retorn al seu lloc quan es demostri que no ha fet res il•lícit. Cal que faci un pas enrere pel bé d’ell i del lloc que ocupa.

5.- Cal deixar que les investigacions es facin amb tranquil•litat i celeritat. Això és predicable de tots els delictes, però sobretot pel que fa a la corrupció perquè afecta la vida democràtica de la societat.

6.- Cal establir mesures de transparència i control eficaços sobre la societat en general i sobre els polítics en particular perquè són ells els cridats a liderar la societat.

I tot això per què?

Perquè ens cal impedir una altra manera de corrupció, que uns quants tinguin la clau de poder eliminar a tots aquells que no li siguin complaents amb els seus desitjos personals o interessos polítics i econòmics.

Les empreses eliminen la competència oferint productes més atractius o les destrueixen amb joc brut que en res beneficia a la societat, però si a les butxaques dels directius de l’empresa destructora de forma escandalosa. En el camp de la política massa sovint passa això mateix. La guerra bruta es barreja amb la corrupció. I com podem distingir una de l’altra? Establint cordons preventius al voltant de totes les investigacions de corrupció per tal que surti a la llum si la corrupció denunciada és real o només guerra bruta.

Cal establir mesures provisionals i mesures definitives. Només així podrem minimitzar a la mínima expressió la corrupció.

No podem tolerar com una cosa normal la posada en marxa del ventilador de la brutícia que a tothom esquitxa i embruta.

A Catalunya tenim, a més de corrupció, guerra bruta. Les dues coses les hem de combatre els catalans.

Guanyarem la guerra bruta en la mesura que siguem capaços de fer net la corrupció.

Crec que la societat catalana està capacitada i armada moralment per a sortir del pou on la corrupció en ha ficat i també fer-ho del pou on ens volen submergir i cobrir de merda els que neguen als catalans el dret de decidir sobre el seu futur.

Estic convençut que ens sortirem.



Podeu veure l’article La Corrupció en aquest enllaç

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/02/la-corrupcio.html