El dret a decidir dels catalans i la votació del Parlament de Catalunya del 13 de març de 2013.

 

El Parlament de Catalunya ha fet un pas més en el camí que seguim els catalans per a aconseguir exercir el dret de decidir. Ha estat una resolució que ha aconseguit el vot favorable de 104 diputats dels 135 que té el Parlament i 3 abstencions crítiques. I aquest és un fet molt important.

Però per què és important aquest nova votació del Parlament si aquesta mateixa institució, el 26 de gener de 2013, va aprovar la Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya? Ho és per varis motius que podem resumir en aquests:

• Perquè ha aconseguit sumar una nova força política a la majoria parlamentaria que ja reclamava exercir el dret a decidir, el dret a votar democràticament. A Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa per Catalunya i Candidatura d’Unitat Popular si ha sumat el Partit Socialista. Una votació que ha donat el resultat de !04 vots favorables i 3 abstencions crítiques de les CUP per discrepàncies en la conveniència d’aquesta nova votació. És el resultat favorable del 77% del Parlament amb la CUP inclosa.

• Perquè aquest 104 diputats, més les 3 abstencions crítiques, representen a un total de 2.625.230 ciutadans. El 72,19% dels vots emesos en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 en la qual van participar 3.668.310 ciutadans que és el 67,76% de participació electoral d’un cens de 5.413.769.

• Perquè ha quedat en evidència, un cop més, que els 27 vots dels diputats contraris a permetre que els catalans puguin exercir el dret democràtic de votar, representen una minoria molt sorollosa de la societat, el 23%, 446.688 ciutadans. Són els votants dels Partit Popular i Ciutadans.

• Perquè aquesta votació ha permès que els socialistes catalans es puguin incorporar al procés pel dret a decidir sense quedar-ne marginats. S’han incorporat al lloc d’on mai haurien d’haver abandonat.

• Perquè una vegada més, com ja es feia en la Declaració de Sobirania, s’ha plantejat que volem com a primera opció el diàleg amb Espanya per tal que puguem exercir el dret a decidir de comú acord amb ells. Una Declaració que proclamava com a principi d’actuació, i cito textualment: “Diàleg. Es dialogarà i es negociarà amb l’Estat espanyol, les institucions europees i el conjunt de la comunitat internacional”.

• Perquè ens cal omplir-nos de raó per a aconseguir el recolzament internacional si Espanya ens nega el dret a votar. I només aconseguirem el reconeixement internacional si deixem clar que a pesar d’intentar una i altre vegada el diàleg amb l’Estat espanyol aquest ha girat l’esquena als catalans.

• Perquè ens cal, en primer lloc, una àmplia majoria per a exercir el dret democràtic a votar sobre quina relació política volem tenir amb Espanya.

Des d’Espanya es presenta l’exercici democràtic del dret a decidir com un atemptat a la indivisible unitat espanyola i per tant un dret impossible d’exercir. Perquè per a ells, per sobre dels ciutadans catalans hi ha el cos eteri d’Espanya. Un plantejament defensat per tot el ventall polític espanyol. Un plantejament que resumeixen dient: dret a decidir igual a independència.

Ja m’agradaria que fos això, però no ho és. I els que creiem que la millor opció pels catalans és tenir un estat propi hem de ser conscient que votar no vol dir guanyar.

Perquè una manera d’aconseguir frustrar la consulta és fent que no s’aconsegueixi el quòrum que de ben segur s’exigirà. Un quòrum que només serà possible si voten els que volen l’estat propi, una Espanya federal i els que volen continuar sent una comunitat autònoma o menys.

I és aquest primer objectiu el que hem d’aconseguir. El quòrum.

Per això és irritant sentir i llegir els comentaris dels ultranacionalistes catalans que titllen de traïdor i cagats a les calces a tots aquells que no declaren la independència ara mateix. A ells ens cal preguntar-los-hi: I l’endemà de la Declaració Unilateral d’Independència, que ells escriuen amb l’acrònim de DUI, que farem? Qui ens reconeix? Perquè no som ni Kosovo amb l’OTAN al darrera, ni Lituània amb als països bàltics amb una Unió Soviètica en descomposició.

Ens cal sumar i aquesta votació ha estat un pas més.

-------------------------------------------------------------------

Votació del Parlament de Catalunya pel dret a decidir del dia 13 de març de 2013

Escons del Parlament de Catalunya:  135 diputats
Diputats presents en la votació: 134 diputats
Diputats absents: 1
Cens electoral:	5.413.769
Participació electoral:	3.668.310	67,76%
Si	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
CiU	50	1.116.259	50	30,70
ERC	21	498.124	21	13,70
PSC (PSC-PSOE)	20	524.707	20	14,43
ICV	13	359.705	13	9,89
Total	104	2.498.795	104	68,72
No	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
PP	18	471.681	19	12,97	(1)
C's	9	275.007	9	7,56
Total	27	746.688	28	20,53
Abstenció crítica	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral	Nota
CUP	3	126.435	3	3,47	(2)
Notes:
(1) Respecta al PP es manté íntegre els vots que representen i % perquè el diputat absent no mostrat una discrepància.
(2) Els diputats de les CUP s'han abstingut de forma crítica com a mostra de protesta
Vots a favor + abstenció crítica	Vots	Ciutadans que representen	Escons que tenen al parlament	% de representació electoral
CiU, ERC, PSC, ICV-EUA, CUP	107	2.625.230	107	72,19

 

-------------------------------------------------------------------

Pel que fa a les propostes d'organització política de Catalunya per ara sembla que queda d'aquesta manera d'acord amb el resultat electoral del 25 de novembre de 2012.

Propostes d'organització política de Catalunya respecte Espanya		Vot	Escons	% votació
(1)	Estat propi	1.787.989	74	49,15
(2)	Comunitat Autònoma	830.801	28	22,83
(3)	Estat federal	884.412	33	24,32
(4)	Indefinit + vot nul + vot en blanc	165.108	-	4,50
(5)	Abstenció	1.745.540	-	32,24

(1) CiU, ERC, CUP i altres
(2) PP, C's i altres
(3) PSC (PSC-PSOE), ICV-EUA
(4) Antisistema, altres indefinits, vots nuls i vots en blanc
(5) Abstenció

-------------------------------------------------------------------

Altres entrades del bloc relacionades:

• La Declaració de Sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya, 23 de genr de 2013.

               http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/declaracio-de-sobirania-i-el-dret.html

• Full de ruta pel dret a decidir dels catalans.

              http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/01/full-de-ruta-pel-dret-decidir-dels.html

Catalunya és una nació? / La Catalogne, est-elle une natíon?

Des d’Espanya es repeteix que només existeix la nació espanyola i que d’aquesta manera es recull en la Constitució de 1978.

Una Constitució que va semblar que feia un pas de gegant per tal d’admetre que l’Estat espanyol és un estat plurinacional, però la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 va dir que no, perquè va refermar la idea que a Catalunya només hi ha espanyols que viuen en un tros concret d'Espanya i res més.

Però des de Catalunya es continua reivindicant que a Catalunya hi ha catalans dins un espai geogràfic concret, que volen continuar sent catalans i que com a catalans volen poder decidir el seu futur perquè són una nació.

Avui, trenta-cinc després d’aprovar-se aquella Constitució, els partits polítics d’àmbit estatal neguen als catalans qualsevol dret a poder decidir sobre el seu futur col•lectiu. I ho fan dient que de nació només existeix la nació espanyola i que aquesta és una i indivisible. I afegeixen que com que la constitució parla de nacionalitat respecte a Catalunya la qüestió ja està resolta.

Però com es pot afirmar que Catalunya és una nació si la Constitució espanyola no ho diu?

Perquè ser o no ser una nació no depèn d’un text legal sinó que depèn de si té una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nació: una llengua, una cultura pròpia, una història, un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica. Totes juntes o en un nombre significatiu.

Amb el temps si va afegir un altre requisit fonamental: la presa de consciència dels membres de la comunitat de ser nació. Un aspecte que diferencia un poble d’una nació. Els pobles de forma natural existeixen mentre que a les nacions els hi cal la presa de consciència dels seus elements diferenciadors. Una nació és producte d’una evolució històrica.

I Catalunya que té per a considerar-la nació?

El català com a llengua pròpia.

La cultura catalana entesa com a conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i també de forma de vida popular. Catalunya té una cultura diferenciada i integradora d’elements procedents d’altres cultures.

Una història que té el seu origen en l’Edat Mitjana. Catalunya té govern i institucions polítiques pròpies fins el 1716 quan són abolits per la força de les armes..

Una idiosincràsia, que els diccionaris defineixen com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.

Una estructura econòmica basada en una economia de serveis, de transformació. Amb un teixit empresarial de petites i mitjanes empreses al costat de grans empreses. Una estructura greument amenaçada per les normes econòmiques del govern central a favor dels grans poders econòmics espanyols.

Catalunya ha assumit que li cal una lluita constant per a construir un poder polític propi que li permeti desenvolupar-se econòmica i socialment.

I per últim Catalunya té la consciència de que és una nació i té la voluntat de voler continuar sent-ho.

-------------------------------------

La Catalogne est-elle une nation?

De l’Espagne, nous entendons régulièrement des voix qui affirment que seule la nation espagnole existe et que c’est ainsi que cela apparaît dans la Constitution de 1978.

Cette constitution sembla faire un pas de géant quand elle admit que l’État espagnol est un état constitué de plusieurs nations. Mais la sentence de 2010 du Tribunal constitutionnel dit non, parce qu’elle ratifia l’idée qu’en Catalogne il n’y a que des espagnols vivant dans une partie concrète de l’Espagne et rien d’autre.

Mais la Catalogne continue à revendiquer qu’en Catalogne il y a des catalans dans un espace géographique déterminé, qui veulent continuer d’être catalans et que, en tant que catalans, ils veulent avoir la possibilité de décider leur futur parce qu’ils sont une nation.

Aujourd’hui, trente-cinq années après l’approbation de cette Constitution, les partis politiques espagnols refusent aux catalans tout droit de décider leur futur collectif en disant qu’il n’existe qu’une seule nation, la nation espagnole, et que celle-ci est unique et indivisible. Et ils ajoutent que, étant donné que la Constitution parle de nationalité à propos de la Catalogne, la question est résolue.

Mais, comment peut-on affirmer que la Catalogne est une nation si la Constitution espagnole ne le mentionne pas ?

Parce qu’être ou ne pas être une nation ne dépend pas d’un texte légal mais d’un ensemble de réquisits qui, au cours de l’histoire, se sont érigés en prémisses essentielles pour définir le terme de nation : une langue, une culture propre, une histoire, un espace géographique, une idiosyncrasie et une structure économique. Toutes ou un grand nombre d’entre elles.

Avec le temps apparut un nouveau réquisit fondamental: la conscience, par les membres de la communauté, d’être une nation. Un aspect qui différencie un peuple d’une nation. Les peuples existent naturellement, alors qu’il faut aux nations la prise de conscience de leurs éléments différenciateurs. Une nation c’est le résultat d’une évolution historique.

Et la Catalogne, qu’a-t-elle pour être considérée une nation ?

Le catalan, la langue propre à elle.

La culture catalane : un ensemble de connaissances littéraires, historiques, scientifiques et, aussi, une forme de vie populaire. La Catalogne possède une culture différenciée, qui intègre des éléments provenant d’autres cultures.

Une histoire qui a son origine au Moyen Âge. La Catalogne possède un gouvernement et des institutions politiques propres jusqu’en 1716, moment où ils sont abolis par la force des armes.

Une idiosyncrasie, définie par les dictionnaires comme une particularité de la constitution physique ou mentale de quelqu’un : le tempérament personnel.

Une structure économique fondée sur une économie de services, de transformation. Avec un tissu industriel de petites et moyennes entreprises à côté de grandes sociétés. Une structure gravement menacée par les normes économiques du pouvoir central en faveur des grands pouvoirs économiques espagnols.

La Catalogne a assumé qu’une lutte constante est nécessaire pour construire un pouvoir politique propre qui lui permette de se développer économiquement et socialement.

Et, pour terminer, la Catalogne est consciente qu’elle est une nation et elle a la volonté de continuer de l’être.


Traduction: Lourdes Corbera


Publicat a "La réalité de la nation catalane"

http://nationcatalane.blogspot.com/2013/03/la-catalogne-est-elle-une-nation.html

Cordó preventiu a la corrupció

Ens cal la regeneració democràtica de la societat i en aquesta tasca hem d’esmerçar-hi les energies que calgui. Però la tasca s’ha de fer amb seny i no amb les vísceres, perquè fer-ho amb l’estomac ens farà descarrilar.

En l’article d’aquest mateix bloc titulat La corrupció exposava que tant corrupte és qui corromp com qui es deixa corrompre. Fins aquí no crec que hi hagi gaires discrepàncies.

El problema sorgeix quan aquesta corrupció afecta la política, la justícia, les forces d’ordre públic i a d’altres estaments que amb la seva actuació professional afecten la vida de la societat en general. Contra aquesta corrupció cal ser inflexibles.

Quan cal aplicar aquesta inflexibilitat social? Aquí és on hi ha la qüestió que donarà confiança a la societat i la portarà a fer bandera de la regeneració democràtica.

Cal tenir present, però, que es produeixen fets i accions que distorsionen el normal funcionament de la persecució de la corrupció. Una d’aquests maneres de distorsió és quan s’aixequen sospites contra algú amb l’únic objectiu de desempallegar-se d’aquell que ens fa nosa.

La vara de mesurar conductes no pot variar-se a cada moment. Ens cal posar límits, complir-los i fer-los complir. Només així una societat adulta consolida la seva alçada moral i pot exigir mesures sense pal•liatius contra els infractors.

Què ens cal fer amb un polític investigat que duu al damunt el mal nom d’imputat?

1.- Saber que imputat, per molt dur que soni el nom, no és res més que una persona investigada que pot ser un delinqüent o un innocent.

2.- Saber que quan realment es concreta una acusació contra algú és amb l’aute d’obertura del judici oral i és amb aquest aute que es dóna pas al judici on s’haurà de demostrar la veracitat de les acusacions plantejades.

3.- Saber que un imputat, un investigat, te dret a seguir menjant cada dia i a guanyar-se la vida, perquè de no permetre-li aquest dret elemental l’hauríem condemnat abans de provar-se que hagi fet res il•lícit. Si després es certifica que ha transgredit la llei ja el castigarem com es mereix

4.- És necessari que quan imputat – investigat ocupa un càrrec d’alta responsabilitat cal que s’aparti de la primera línia política i establir els mecanismes que possibilitin el retorn al seu lloc quan es demostri que no ha fet res il•lícit. Cal que faci un pas enrere pel bé d’ell i del lloc que ocupa.

5.- Cal deixar que les investigacions es facin amb tranquil•litat i celeritat. Això és predicable de tots els delictes, però sobretot pel que fa a la corrupció perquè afecta la vida democràtica de la societat.

6.- Cal establir mesures de transparència i control eficaços sobre la societat en general i sobre els polítics en particular perquè són ells els cridats a liderar la societat.

I tot això per què?

Perquè ens cal impedir una altra manera de corrupció, que uns quants tinguin la clau de poder eliminar a tots aquells que no li siguin complaents amb els seus desitjos personals o interessos polítics i econòmics.

Les empreses eliminen la competència oferint productes més atractius o les destrueixen amb joc brut que en res beneficia a la societat, però si a les butxaques dels directius de l’empresa destructora de forma escandalosa. En el camp de la política massa sovint passa això mateix. La guerra bruta es barreja amb la corrupció. I com podem distingir una de l’altra? Establint cordons preventius al voltant de totes les investigacions de corrupció per tal que surti a la llum si la corrupció denunciada és real o només guerra bruta.

Cal establir mesures provisionals i mesures definitives. Només així podrem minimitzar a la mínima expressió la corrupció.

No podem tolerar com una cosa normal la posada en marxa del ventilador de la brutícia que a tothom esquitxa i embruta.

A Catalunya tenim, a més de corrupció, guerra bruta. Les dues coses les hem de combatre els catalans.

Guanyarem la guerra bruta en la mesura que siguem capaços de fer net la corrupció.

Crec que la societat catalana està capacitada i armada moralment per a sortir del pou on la corrupció en ha ficat i també fer-ho del pou on ens volen submergir i cobrir de merda els que neguen als catalans el dret de decidir sobre el seu futur.

Estic convençut que ens sortirem.



Podeu veure l’article La Corrupció en aquest enllaç

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2013/02/la-corrupcio.html

La corrupció

Sento preocupació per la corrupció, però també per la societat que l’ha consentit. Una societat que mirant cap a un altre costat ha permès que s’instal•lés la manca de valors que han obert les portes a persones sense escrúpols que s’han pogut passejar fent ostentació de la seva immundícia.

Escolto la indignació de la societat per la corrupció dels polítics, però poques vegades escolto la mateixa fermesa per condemnar els corruptors. Perquè si hi ha corruptes és perquè hi ha corruptors. Hi ha gent disposada a deixar-se comprar i gent disposada a comprar. Tant l’un com l’altre són part de la mateixa corrupció.

Una societat que justifica els petits robatoris i es fa creus dels grans és una societat malalta. Cap robatori és justificable i ningú n’hauria de poder fer bandera.

La política és el reflex de la societat, dels valors de la societat.

Sovint em pregunto a qui beneficia la corrupció. I la resposta que en trec són diverses:

- Al corrupte i al corruptor.

- Al qui aspira a rellevar els polítics actuals per col•locar-se ell.

- A qui davant d’un poder polític afeblit podrà imposar les seves condicions.

- A aquells que aspiren a governar a l’ombra.

Masses beneficiaris per a un mateix mal.

Quan podem escoltar a través dels mitjans de comunicació gravacions senceres de declaracions judicials fetes dins el secret del sumari i veig que ningú s’aixeca a dir que això també és corrupció, a mi m’indigna. Perquè darrera d’això no hi ha la voluntat d’informar sinó d’aconseguir vendre més diaris. No tot és lícit amb nom de la llibertat d’expressió.

És corrupció fer judicis paral•lels, crear desafecció, qüestionar la democràcia sense dir que plantegem a canvi.

Aixecar la veu contra la corrupció és un signe de maduresa política, però l’hem d’acompanyar amb mesures personals i col•lectives.

Cal establir sistemes de control veritables que permetin que qui els vulnera puguin ser expulsat sense contemplacions i castigats. En el camp de la política i a tot arreu.

Només una societat adulta és capaç d’auto imposar-se normes i mecanismes que permeten tallar d’arrel un problema quan detecta la desviació.

Existeixen les normes, però el sistema de control no funciona. I és aquí on hem d’incidir.

Hem de deixar d’aplaudir els minuts de glòria d’aquells que pujats en la merda volen ser els reis del femer.

No tota la política és corrupte. Com tampoc ho és l’activitat diària de centenars i milers de persones que es lleven cada dia per a anar a treballar i procuren fer la feina ben feta.

Hi ha polítics, empresaris, funcionaris i treballadors honrats. Dels que mai sentirem dir res, perquè fan la seva feina i això no és notícia.

Hi ha un reduït, i reitero això de reduït, grup de polítics, empresaris, funcionaris i treballadors corruptes, indesitjables i sobre ells hem de fer caure la nostra ira. Sobre ells i només sobre ells. Acabant aquesta immaduresa personal de dir que tots són iguals. Iguals a qui? A nosaltres, a la societat.

No siguem hipòcrites. Canviem les regles del joc dels polítics, però també les nostres. Només així ens en sortirem.

Fem fora els polítics corruptes, però també assumim com a valor el de reconèixer la feina ben feta dels que no ho són.

Calen mesures i és cert. Però establim mesures raonables, que es puguin complir i que no siguin només brindis al sol.

Catalunya nació d'Europa

Des d’Espanya, com si es tractes d’un mantra, es repeteix una i altra vegada que només existeix la nació espanyola subjecte sobirà i única plasmació de la voluntat del poble espanyol.

La Constitució espanyola de 1978 va obrir la porta i la humiliant Sentencia del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 la va tancar. Amb aquesta frase escrita en un altre article d’aquest bloc titulat: Espanya, un projecte frustrat, expressava el que ha estat la relació Catalunya Espanya durant aquests darrers anys.

La Constitució de 1978 va significar que per primera vegada, des de 1714, el poder central de l’estat reconegués que dins l’Estat espanyol hi havia un conjunt de nacions a qui calia dotar d’un mínim autogovern. Un fet d’una rellevància tal que va marcar, entre altres coses, els trenta-dos anys següents. De la mateixa manera que la Sentència del Tribunal Constitucional també ho ha fet des de que es va dictar. Perquè la Constitució va obrir la porta i la Sentencia la va tancar amb pany i forrellat.

La Constitució plantejava de forma tímida i utilitzant la paraula nacionalitat, sinònim de nació, que Catalunya era una comunitat nacional dins Espanya. Però la Sentencia del Tribunal Constitucional del 2010 ha fet un gir, un canvi de rumb, en plantejar que a Catalunya hi ha espanyols que viuen en aquest indret geogràfic que té unes particularitats i que existeixen perquè ho diu la Constitució. Ras i curt.

La Sentencia té com a eix central argumentari que Catalunya abans de la Constitució era un indret dissol dins Espanya i que la Constitució li va atorgar, per graciosa concessió, un mínim autogovern subordinat, en tot, als criteris generals dels espanyols. Un plantejament que porta a expressar que el futur dels catalans l’han de decidir tots els espanyols perquè Catalunya és una part indissoluble de la nació espanyola.

Per a bona part dels espanyols els catalans som com aquells habitants d’un lloc espanyol que es neguen a admetre que són Espanya com l’Astèrix del còmic es nega a fer-ho en la Gàl•lia romanitzada per Juli Cèsar.

Però la realitat és tossuda i sense defallir, una i altra vegada ressorgeix buscant una sortida digna. Per aquest motiu crec que avui, de la mateixa manera que ho fèiem el 1978 ens cal continuar explicant perquè Catalunya és una nació i per tant subjecte jurídic sobirà. Podria escriure l’article publicat al Diari Avui el 10 de març de 1978 titulat: L’Estat espanyol, un estat plurinacional, però crec que no és necessari i per això el reprodueixo íntegrament a continuació. Mantinc, per tant, el llenguatge d’una època perquè, en fer-ho, crec que ajudarà a entendre el context en que es va aprovar la Constitució.

L’Estat espanyol, un estat plurinacional

Quan al palau de les Corts es reuneixen una cinquantena de catedràtics de les diverses branques del dret per a participar en un debat sobre l’avantprojecte de Constitució, torna a posar-se damunt la taula si l’Estat Espanyol és un estat plurinacional o un estat uninacional, sobretot després de les manifestacions tant peregrines del professor Tomás y Valiente en el sentit que el capítol primer de l’avantprojecte contenia una sèrie de termes ambigus i de molt difícil esclariment: país, Estat, nacionalitat, etc., i que això s’hauria pogut resoldre introduint en el text constitucional el terme “nació espanyola”. I al seu entendre sembla que s’intenti resoldre els problemes polítics eludint-los.

No res més lluny d’això significa la introducció del terme nacionalitat (1) dins la llei fonamental de l’Estat, ja que aquest fet implica el reconeixement, una vegada per sempre, de l’existència dins l’estat espanyol d’una sèrie de nacionalitats que configuren aquest estat plurinacional.

Però perquè podem afirmar l’existència d’aquestes nacionalitat? Perquè conjuminen una sèrie de requisits que, al llarg de la història, s’han anat conformant com a premisses bàsiques per a definir el terme de nacionalitat i perquè l’existència de qualsevol d’elles és suficient per a fer-ho: una llengua, una cultura pròpia, una història i un espai geogràfic, una idiosincràsia i una estructura econòmica.

Avui, però, quan afirmem l’existència d’una nació, ho fem perquè, a més d’aparèixer en una comunitat determinada les premisses bàsiques que abans hem anunciat, les quals fan diferenciar els seus membres d’una forma o d’una altra dels seus semblants, existeix una presa de consciència per part dels membres de la referida comunitat sobre aquest fet diferencial. Perquè si aquesta consciència no existeix, la comunitat que té elements diferencials solament podrà ser qualificada de poble i no de nacionalitat. Els pobles, de fet, existeixen naturalment, mentre que les nacions, per a existir, requereixen una condició indispensable, una condició sine qua non: la prea de consciència dels seus elements diferencials. Tanmateix aquesta presa de consciència no es produeix com un fet aïllat, sinó que és producte d’una dinàmica que ens porta a afirmar que el terme nacionalitat no és un terme inamovible, un terme estàtic, sinó que és un terme dinàmic, que comporta una certa aliança de classes i al mateix temps l’expressió de la lluita entre elles. Aquests fets són elements decisius per a l’existència de la nacionalitat, la seva configuració, i la seva mateixa subsistència.

Jordi Solé Tura, ponent de la comissió constitucional, al seu article a Taula de Canvi núm. 1, La qüestió de l’estat i el concepte de nacionalitat, ens cita un paràgraf d’Emmanuel Terray que apareix a l’obra d’aquest autor L’idée des nations et les transformations du capitalisme, publicat a “Les Temps Modernes”, núm. 324-326 agost-setembre 1973, el qual ens dóna uns elements més de reflexió i d’anàlisi del que estem dient i ens porta a posar en evidència –com el mateix Solé Tura ho fa notar- Que Terray planteja dos problemes cal•lus: la identificació de la col•lectivitat nacional en un bloc de classe i l’afirmació de la lluita de les classes com a element decisiu per a la formació de la nacionalitat moderna. El text en qüestió diu així: “La nació com a força històrica no coincideix amb la nació com a conjunt objectiu. La primera sorgeix de l’escissió, de l’esclatament de la segona (...). La nació com a conjunt objectiu és un conglomerat de classes, però la nació com a força històrica sorgeix quan en el sí d’aquest conglomerat de classes es formen dos camps, un dels quals designa l’altre com a “agent de l’estranger”. El terme de nació, remet, doncs, a una certa aliança de classes i caracteritza igualment la forma de consciència social en què aquesta aliança reflecteix la seva existència i la seva unitat”.

Potser cal ara analitzar cada una de les premisses que abans hem anunciat coma a bàsiques per a definir el terme de nacionalitat, per a fer una anàlisi de la realitat actual de l’estat espanyol que ens permetrà afirmar, sense cap mena de dubte, que l’estat espanyol és un estat plurinacional indiscutible.

La llengua, que és el vehicle de cultura fonamental, és, al mateix temps, la forma d’expressió pròpia d’una comunitat lingüística –amb consciència nacional o sense-, és la forma de relacionar-se els homes entre ells mateixos, és la una forma especial de parlar, i per tant, és també un element històric d’integració. Pel que fa a l’estat espanyol, existeixen quatre llengües, fet ja reconegut pel propi franquisme: el gallec, el castellà, el basc i el català.

La cultura, és el conjunt de coneixements literaris, històrics, científics i la forma de vida popular. Afirmar que la llengua és un vehicle fonamental de cultura ens permet dir, que al voltant es consolida una cultura diferenciada. Així a l’estat espanyol existeixen diverses cultures: la gallega, la basca, la castellana, la catalana, etc.

La història, és l’expressió de la lluita de classes, d’un territori concret. Lluita que, al llarg del temps, va configurant l’estructura política d’una nacionalitat.

A l’estat espanyol subsisteixen en diversos graus polítics els diferents regnes que es configuren amb la lluita amb els moros. A Galícia desapareix la seva institucionalització política després d’ésser dominada i sotmesa sota el regnat dels famosos Reis Catòlics i el trasllat de la noblesa a la cort de Castella. A Euskadi, expressió actual de l’antic regne de Navarra, la institucionalització política subsisteix com a tal, amb una forma més clara o menys fins el decret-llei de 23 de juny de 1937 que suprimia els furs de Biscaia i Guipúscoa, a causa de de l’activitat d’aquestes dues províncies durant la guerra, mentre que continuaven vigents els furs d’Àlaba i Navarra.

Els Països Catalans, antic regna de la Confederació catalano-aragonesa, subsistiran amb un cert poder polític fins el decret de Nova Planta, dictat per Felip V, que abolirà tots els furs i els sotmetrà a les lleis de Castella. Això conduirà a un desenvolupament diferent als diversos països que comprenen la unitat d’una llengua, una cultura, una història i una idiosincràsia comunes que són els Països Catalans. Les institucions polítiques d’aquests territoris seran liquidades, al País Valencià el 1707, a les Illes Balears i les Pitiüses el 1715 i al Principat de Catalunya el 1714, recuperada parcialment amb forma de Mancomunitat de 1914 a 1923 i amb la Generalitat de 1931 a 1939, i tornada a recuperar el 1977.

Finalment, les terres de parla castellana, partint de l’antic regne d’Astúries, passant pel regne de Lleó i finalment el regne de Castella-Lleó, seran sotmesos a una burocràcia centralista amb la derrota del comuners el 1521: poble sotmès i enganyat amb la farsa de “l’Espanya imperial”, que ha pretès de reduir-lo a la pobra condició de “quixots” del món. Dins l’àmbit de la llengua castellana ens trobem, tanmateix, pobles amb una forta personalitat con són Andalusia, Canàries, etc.

La idiosincràsia, que els diccionari ens defineix com a peculiaritat de la constitució física o mental d’algú, el temperament personal.

I finalment, l’estructura econòmica, que configuren unes relacions de producció determinades i un desenvolupament econòmic més o menys avançat. No és una simple qüestió de mercat sinó també l’articulació dels centres d’acumulació de capital.

Galícia es caracteritza pel minifundisme, pel poc desenvolupament industrial i per la constants emigració. Euskadi, per la indústria pesant i l’extracció mineral. Castella, és eminentment agrícola. Catalunya és caracteritza per la indústria de transformació, el comerç, les petites indústries i l’agricultura. A la resta del Països Catalans –País Valencià i les Illes- preferentment l’agricultura i algunes indústries molt concentrades.

Per últim, podem dir que un element molt important per a la configuració del marc nacional és la lluita per la construcció d’un poder polític. I la presa de consciència és la voluntat d’ésser.

La nació catalana, però és oprimida per l’Estat espanyol, per l’acció imperialista de l’oligarquia espanyola, com ho són les altres nacionalitats i regions de l’Estat. Aquesta opressió ha crescut aquests darrers quaranta anys amb un deliberat intent de genocidi cultural, econòmic i polític, és a dir, nacional. El nou text constitucional haurà de servir per a reconèixer el dret de cada nacionalitat a l’autonomia, al seu aprofundiment, i haurà de determinar la manera d’organitzar la convivència de totes elles entre sí. Personalment crec, com Lenin, que un sistema d’autonomies és preferible a un sistema federal perquè en un sistema d’autonomies, el reconeixement del dret de cada una de les nacionalitats a l’autonomia ha de partir de la seva pròpia voluntat democràtica. Mentre que el sistema de federació, en canvi, implica un acord entre nacionalitats. Diferencia important, ja que ningú no pot arribar a un acord sinó és per la voluntat de dos o més a fer-ho el que ens hi pot portar.

Un sistema d’autonomies, que en el seu aprofundiment ens ha de conduir al total alliberament nacional, no exclou formules organitzatives de tipus federal o confederal millor.

Nota (1): Nació, nacionalitat són dos termes sinònims que caldrà un dia debatre i aclarir quin és el seu autèntic abast.

Article publicat al diari Avui el dia 10 de març de 1978.