Carta abierta a un amigo español / Carta oberta a un amic espanyol

Durante todo este periodo temporal que se inicia con la multitudinaria manifestación del día 11 de septiembre de 2012 en Barcelona hasta ahora me ha permitido ver reacciones diferentes de mis amigos españoles. Reacciones me que han llevado a pensar sobre la fortaleza y la precariedad de la amistad entre personas de sitios y pensamientos distintos. Por este motivo decidí mandar esta carta a uno de ellos y que hoy hago pública como carta abierta con su permiso.

Durant tot aquest període temporal que s’inicia amb la multitudinària manifestació del dia 11 de setembre de 2012 a Barcelona fins ara m’ha permès veure reaccions diferents dels meus amics espanyols. Reaccions que han portat a pensar sobre la fortalesa i la precarietat de l’amistat entre persones de diferents llocs i pensaments. Per aquest motiu vaig decidir enviar aquesta carta a un d’ells i que avui faig pública com a carta oberta amb el seu permís.

Estimado amigo,

Me alegré mucho más de lo que te puedes imaginar recibir tu llamada porque tu silencio se me hacía difícil de entender. Tú me diste unas explicaciones y yo las acepto de buen grado.

En nuestra conversación interrumpida por la llegada de unas personas a tu casa me dijiste algo que me ha hecho pensar sobre la manipulación interesada de lo que está sucediendo aquí, en Catalunya. Esa imagen de que estamos al borde de una guerra civil y que nadamos en la corrupción. Y no hay nada más falso, indecente, mal intencionado e injusto que se puede decir de la realidad actual catalana. Aquí no hay ni por asomo una guerra civil, no está ni lejos ni cerca, no existe, a pesar de lo que ese unitarismo rampante quiere presentar. Y la corrupción se lleva a los tribunales sin más y no se intoxica con la prensa.

Lo que hay es un intento reiterado por parte de los que defienden una España única, igual e indivisible de romper la convivencia en Catalunya siguiendo los caminos marcadazos por el ambicioso y sin escrúpulos Aznar que sin ninguna pizca de rubor impartió la doctrina que lo que se tiene que aplicar en Catalunya para terminar el deseo de los catalanes de decidir sobre nuestro futuro.

Escucha tú mismo esas palabras que llaman a destruir la sociedad catalana y de ese modo salvar la unidad de España. Escúchalo de su propia voz y haz tu propia interpretación:

http://www.elperiodico.cat/ca/videos/politica/les-paraules-daznar-sobre-independencia-catalunya/2080731.shtml

¿Y porque me remito a esas declaraciones? Pues porque ha indicado el camino ha seguir: destruyámoslos y se termina el problema. ¿Cómo? Pues bien fácil. Provoca la ruptura de la sociedad catalana, de su cultura y de sus tradiciones y si no quieren eso deben mantenerse unidos a España.

Es una autentica indecencia que se lleva a cabo de forma reiterada una y otra vez por la cara “amable” del unitarismo del partido popular, el lerrouxismo de Ciudadanos o los planteamientos xenófobos de Plataforma per Catalunya.

Esta mañana escuchaba el video de campaña del PP sobre los apellidos de los catalanes diciendo que vamos a obligar a cambiar todos aquellos apellidos que no sean suficientemente catalanes. Que barbaridad.

¿Mis hijos van a tener que cambiar el apellido de su madre? ¿Tendrán que pasar de Rueda a Roda? ¿Mercè tendrá que cambiar su apellido? ¿Mis cuñadas deberán catalanizar su apellido Márquez? ¿Y mi sobrino dejara de llamarse Rojo? ¿Dejará de ser el bisnieto del general Rojo?

Tanta indecencia solo va provocando que con cada bofetada unos cuantos mas de catalanes se sumen al deseo de decidir sobre nuestro futuro. De separarse de esa España que nos vapulea.

Esa estrategia explicitada por Aznar, con la aquiescencia callada de los socialistas y de los progres españoles ya lo denuncié en mi articulo Aznar, Gil Robles y Catalunya. Un artículo que puedes ver en

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/10/aznar-gil-robles-i-catalunya.html

O si te apetece mas en francés en

http://nationcatalane.blogspot.com/2012/11/aznar-gil-robles-et-lacatalogne.html

Comentaba el otro día en el despacho donde hay pluralidad de ideas que lo que es más relevante de todo lo que esta sucediendo es que la sociedad catalana no esta crispada, no responde los insultos con insultos. Lo que está esta sociedad es expectante, sin saber que va a suceder y convencida de que vamos a conseguir decidir, que nada ya será como antes acabe como acabe.

La manifestación del pasado Once de septiembre donde una multitud de persones invadió las calles de Barcelona no hubo ni un solo conato de violencia, porque y puedes estar seguro de que si la hubiese habido los periódicos y las televisiones al servicio de la unidad de España (El País, El Mundo, La Razón, ABC, TVE, Tele cinco, Antena 3, Intereconomia entre otras) lo hubiesen explotado hasta la saciedad esa noticia. Y no lo pudieron hacer porque no existió. ¿Tú te puedes imaginar a miles de personas sin que nadie grite contra España? Pues hazlo porque fue así. A mí me sorprendió y me emocionó ver como se planteaba de forma pacífica un deseo. Lo expliqué en mi artículo Onze de setembre de 2012, la seducción.

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/09/onze-de-setembre-de-2012-la-seduccio.html

Y lo hice porque sentí la necesidad de explicar algo que me impacto profundamente.

Ya nos advirtió Miguel Bosé, el cantante, que debíamos saber que en nuestro camino estaríamos solos. Y estamos solos. Pero en nuestra soledad esperábamos encontrar demócratas y no personas envueltas en la roja y gualda que niegan la realidad, mienten sin rubor y levantan muros cada día más altos. No espero que lo entiendas, pero si aspiro a que me respetes. Y no digo que no lo hagas.

Preguntaba a esos demócratas españoles donde estaban y también lo hice en otro artículo que también puedes ver en

http://jordicolomines.blogspot.com.es/2012/10/i-els-democrates-espanyols-on-son-y-los.html

Y se lo preguntaba en castellano para que me no tuviesen dificultad en entenderme y todavía no he obtenido respuesta. Tampoco la espero. Aprendí ya bajo el franquismo que lo que uno quiere debe intentar conseguirlo por si mismo y al lado de los que quieren lo mismo.

Hoy, en ese momento trascendental de la historia de este pequeño país que es Catalunya, he decidido decir basta. Y como yo mucha gente mas. ¿Cuánta? Las elecciones del 25 de noviembre nos van a decir cuantas y saldremos de dudas. Porque no todas las persones que nos manifestamos el día Once por Barcelona lo hicimos por el mismo objetivo. Unos lo hicimos para conseguir ser un nuevo estado de Europa, fraternalmente unido a España. Pero yo en mi casa y los españoles en la suya. Y otros salieron para decir basta. Solo eso: basta. ¿Cuántos había de unos y cuantos de los otros? Quien lo sabe. Para eso se hacen las elecciones. Para saber cuantos.

Cuanta indecencia decir que vamos a las elecciones para esconder nuestros fracaso. ¿Acaso se han olvidado que vosotros los gallegos habéis ido a votar antes de tiempo? ¿Y los vascos? También. ¿Además de tratar a la gente de memos que más hay? Indecencia y falta de valores democráticos.

A nadie se le pide que comparta nuestros deseos, pero si que respete uno de los derechos fundamentales del hombre, el de poder expresarse libremente. ¿A caso somos esclavos sin derechos?

Podría seguir y seguir dándote razones, pero no quiero. Estoy cansado de predicar en el árido desierto de esa España que no escucha.

El catalanismo, ese movimiento ciudadano surgido de la sociedad civil contrapuesto al nacionalismo sectario español, ha intentado durante más de ciento cincuenta años encajar Catalunya en España y ha fracaso rotundamente. Lo ha hecho con planteamientos federales, regeneracionistas, autonomistas y todos ellos han fracaso de una forma estrepitosa. La historia del catalanismo de integrarse de una forma singular en España es la historia del fracaso. Y el último intento lo estamos viviendo ahora.

Es precisamente esto lo que sienten las personas que viven en Catalunya y de forma más brutal en los que tienen sus orígenes en otras partes del estado español. Contra ellos van dirigidos los ataques mas feroces. Mírate esto páginas de Internet y veras porque te lo digo. Solo una pequeña muestra de lo que se oye y que lleva a más y más gente a pensar que no encajamos en España.

http://www.alertadigital.com/2012/09/12/la-flaca-memoria-de-los-malnacidos-charnegos-separatistas/

http://www.minutodigital.com/2012/09/11/los-charnegos-separatistas-celebraran-hoy-la-diada-mas-antiespanola-que-nunca/

http://www.elmundo.es/elmundo/2012/09/26/espana/1348671708.html

http://sociedad.e-noticies.es/hablame-en-catalan-charnego-de-mierda-38568.html

Ataques que crean reacciones como estas

http://escritormalogrado.blogspot.com.es/2012/04/10-quienes-somos-nosotros-los-charnegos.html

http://www.youtube.com/watch?v=CdGPS5aPn7w

http://www.extremaduraprogresista.com/index.php?option=com_content&view=article&id=15394:una-extremena-en-catalunya-responde-a-fernandez-vara-qnos-hemos-integrado-y-si-no-le-gusta-que-le-den-morcillasq-deja-las-tonterias-para-otros-guillermo&catid=42:la-vara-de-medir&Itemid=61

Y cuando se oye que hay que españolizar a los niños catalanes que expresa ese infame ministro con el aplauso silencioso de esos progres que ahora dicen amar tanto a Catalunya, produce ira y la suma de los que se quieren ir de España sube.

Y eso también lo que dice alguien que se siente gallega como tú y catalana como yo.

http://www.facebook.com/1balco1estelada/notes#!/notes/1balc%C3%B31estelada/carta-duna-gallega-i-catalana/285485568230118

Amigo mío yo creo en la amistad y me duele ver como algunos amigos españoles han preferido anteponer la sacrosanta España a nuestra amistad. No lo entiendo. ¿Cuánta amistad había de verdad entonces? ¿Vale la pena pelear para conservar esa amistad? Creo que no.

Quiero poder decidir si quiero seguir formando parte de ese estado español o no. Y lo quiero poder hacer de acuerdo con los españoles, pero si continúan diciendo que ni hablar amparándose en esa Constitución que se modifica cuando la señora Merkel quiere no tendremos otro remedio que acudir a otra legalidad. La internacional que es tan legal como la española. Más difícil, cierto, pero posible.

El nuestro no será de ninguna manera un camino de rosas. Es un camino de espinas, pero no por ello vamos a dejar de pasar por ellas y lo vamos a hacer con las menos heridas posibles.

España nos ha humillado como pueblo y eso crea reacción. Una reacción que lentamente se ha ido haciendo hueco en los sentimientos de las personas. La reacción de decir basta. Pero es una reacción serena, sin acritud. Una actitud que se contrapone con la visceral reacción de los que defienden a ultranza la unidad española. Te lo decía antes y te lo vuelvo a repetir aquí no hay mas crispación que la que de una forma irresponsable practican esos que dicen que están reprimidos por los catalanes. Tú has estado en mi casa. Tú te has paseado por las calles de los pueblos catalanes. Tú has leído nuestros textos. ¿Tú has visto esa represión de la que hablan? No lo creo y si es así dime donde y cuando, te lo ruego.

La sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de 28 de junio de 2010

http://www.tribunalconstitucional.es/ES/JURISPRUDENCIA/Paginas/Sentencia.aspx?cod=16119

Fue sin ningún género de duda una humillación que no supieron ver el alcance que con ella habían provocado. Es el autismo de alguien que se cree que tiene el monopolio de todo. Hasta esa sentencia muchísimos catalanes se creían parte de ese estado en igualdad de condiciones, pero esa sentencia fue una bofetada difícil de soportar.

Y con esa sentencia pusieron en marcha un tren que marcha diciendo adiós a España.

Esa sentencia fue la primera estación de ese proceso. Un proceso que tuvo una segunda estación en la manifestación multitudinaria del 10 de julio de 2010. Esas imágenes te lo demuestran

https://www.google.es/search?q=manifestaci%C3%B3+10+juliol&hl=ca&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=8hieUKP_KqPS0QW8iIGICA&sqi=2&ved=0CCsQsAQ&biw=1024&bih=563

Y luego una tercera estación, la manifestación del Once de septiembre de 2012 que con más imágenes te lo enseño

https://www.google.es/search?q=manifestaci%C3%B3+11&hl=ca&prmd=imvns&tbm=isch&tbo=u&source=univ&sa=X&ei=dRmeUJKEF-el0QX54YEQ&ved=0CFsQsAQ&biw=1024&bih=563

Entre una manifestación y otra dos años transcurrieron donde tuvimos que oír que nos mantenían, que éramos unos egoístas insolidarios, puros chorizos y otros oprobios por el estilo.

La cuarta estación de ese recorrido ya esta planteada. Las elecciones del 25 de noviembre de 2012.

¿Cuál es la quinta? Veremos.

He intentado explicarte todo aquello que me pasa por dentro. Como lo hacíamos antaño. Como amigos que somos y que deseo fervorosamente conservar.

Un abrazo muy fuerte.

Jordi

El catalanisme (i III) / El catalanismo (y III) / Le Catalanisme (III et fin)

Manifestació de l'11 de setembre de 2012
(Gran Via - Passeig de Gràcia)

Una part del moviment catalanista que havia nascut al segle XIX per a reivindicar la llengua catalana i la realitat social de Catalunya i com a contraposició al nacionalisme espanyol a l’any 1922 planteja que sense un estat propi Catalunya mai aconseguirà realitzar-se com a nació i d’aquesta manera crea el partit Estat Català amb Francesc Macià com a líder. Però aquest plantejament no aconsegueix convertir-se en majoritari en el catalanisme. Conviu amb el federalisme dins el partit majoritari a Catalunya durant la Segona República Espanyola, Esquerra Republicana, i també en d’altres grups molt minoritaris. Francesc Macià després de proclamar una República catalana dins una República Federal Espanyola el 14 d’abril de 1931 es veu obligat a acceptar reconvertir la república catalana en Generalitat de Catalunya pocs dies després.

La guerra civil (1936-1939) posa fi el poder que havia aconseguit el catalanisme que li ha permès amb enginy endegar polítiques socials i de reivindicació nacional durant els quatre anys en que governar abans de la guerra. Durant la guerra civil tot és un procés en constant canvi.

Durant el franquisme el catalanisme té expressions diferents que plantegen solucions d’independència, federals i confederals. Tendències que acaben posant-se d’acord en tenir l’Estatut d’autonomia de l’any 1932 com a pas previ per a exercir el dret d’autodeterminació.

El dictador Francisco Franco va morir al llit i la transició política cap a un estat democràtic es va haver de fer amb els franquistes ocupant espais de poder de gran relleu. La Constitució espanyola de 1978 va ser acceptada pels catalans perquè per primera vegada es reconeixia que a Espanya hi havia nacions i regions. S’hagué d’utilitzar el terme nacionalitat per a referir-se a aquells territoris amb història, geografia, llegua pròpia i la voluntat de ser per a fer-ho acceptable.

Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat

Però la irresponsabilitat política dels dirigents espanyols va començar per inventar-se una nova nacionalitat (Andalusia) i en convertir l’estat en un conglomerat administratiu ingovernable amb l’objectiu de diluir les nacionalitat que la pròpia Constitució reconeixia.

I la societat catalana va tornar a trobar-se qüestionada ràpidament. En alguns casos de forma oberta contra la llegua catalana, d’altres vegades de forma més subtil no fent les inversions imprescindibles per a la bona marxa econòmica. La reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 fou un intent de trobar solucions, que la sentencia del Tribunal Constitucional (2010) va posar punt i final i així finalitzava l’encaix de Catalunya a Espanya perquè el terme constitucional de nacionalitat no era res més que un recurs lingüístic sense transcendència jurídica. Fou un cop mortal a 150 anys d’intents del catalanisme en totes les seves formes de fer canviar l’estat i que reconegués Catalunya. El que ha succeït des del 2010 fins ara ha estat un constant atac humiliant a la gent que viu i treballa a Catalunya, que ha hagut d’escoltar tot tipus d’insults i acusacions d’insolidaritat per part d’una societat espanyola que no accepta cap més nació dins l’estat que la de l’antiga Castella i Catalunya no té lloc dins Espanya.

-----------------------------------

El catalanismo (y III)

Una parte del movimiento catalanista que había nacido en el siglo XIX para reivindicar la lengua catalana y la realidad social de Catalunya y como contraposición al nacionalismo español en el año 1922 plantea que sin un estado propio Catalunya nunca logrará realizarse como nación y de esta manera crea el partido Estat Català (Estado Catalán) con Francesc Macià como líder. Pero este planteamiento no logra convertirse en mayoritario en el catalanismo. Convive con el federalismo dentro del partido mayoritario en Catalunya durante la Segunda República Española, Esquerra Republicana, y también en otros grupos muy minoritarios. Francesc Macià tras proclamar una República catalana dentro de una República Federal Española el 14 de abril de 1931 se ve obligado a aceptar reconvertir la república catalana en Generalitat de Catalunya pocos días después.

!976: manifestació amb el lema Llibertat, Amnistia
i Estatut d'Autonomia

La guerra civil (1936-1939) pone fin al poder que había conseguido el catalanismo y que le ha permitido con ingenio iniciar políticas sociales y de reivindicación nacional durante los cuatro años en que gobernó antes de la guerra. Durante la guerra civil todo es un proceso en constante cambio.

Durante el franquismo el catalanismo tiene expresiones diferentes que plantean soluciones de independencia, federales y confederales. Tendencias que acaban poniéndose de acuerdo en tener el Estatuto de autonomía de 1932 como paso previo para ejercer el derecho de autodeterminación.

El dictador Francisco Franco murió en la cama y la transición política hacia un estado democrático se tuvo que hacer con los franquistas ocupando espacios de poder de gran relieve. La Constitución española de 1978 fue aceptada por los catalanes porque por primera vez se reconocía que en España había naciones y regiones. Se tuvo que utilizar el término nacionalidad para referirse a aquellos territorios con historia, geografía, lengua propia y la voluntad de ser para que fuera aceptable.

Pero la irresponsabilidad política de los dirigentes españoles comenzó por inventarse una nueva nacionalidad (Andalucía) y en convertir el estado en un conglomerado administrativo ingobernable con el objetivo de diluir las nacionalidades que la propia Constitución reconocía.

Y la sociedad catalana volvió a encontrarse cuestionada rápidamente. En algunos casos de forma abierta contra la lengua catalana, otras veces de forma más sutil no haciendo las inversiones imprescindibles para la buena marcha económica. La reforma del Estatuto de Autonomía de 2006 fue un intento de encontrar soluciones, que la sentencia del Tribunal Constitucional (2010) puso punto y final y así finalizaba el encaje de Catalunya en España porque el término constitucional de nacionalidad no era nada más que un recurso lingüístico sin trascendencia jurídica. Fue un golpe mortal a 150 años de intentos del catalanismo en todas sus formas de hacer cambiar el estado y que reconociera Catalunya. Lo que ha sucedido desde el 2010 hasta ahora ha sido un constante ataque humillante a la gente que vive y trabaja en Catalunya, que ha tenido que escuchar todo tipo de insultos y acusaciones de insolidaridad por parte de una sociedad española que no acepta ninguna nación más dentro del estado que la de la antigua Castilla y de este modo Catalunya no tiene lugar dentro de España.

-----------------------------------

Le catalanisme (III et fin)

Escut de la Generalitat de Catalunya

Une partie du mouvement catalaniste né au XIXème siècle dans le but de revendiquer la langue catalane et la réalité sociale de la Catalogne mais aussi par opposition au nationalisme espagnol, pose l'idée que sans son propre État, la Catalogne ne pourra jamais se réaliser en tant que nation. C'est ainsi qu'en 1922 est créé Estat Català (État Catalan) dont le leader est Francesc Macià. Toutefois, cette approche ne parvient pas à s'imposer au sein du catalanisme. Elle cohabite avec le courant fédéraliste au sein du partit majotaire en Catalogne au cours de la IIème République Espagnole, Esquerra Republicana (la Gauche Républicaine), ainsi qu'avec d'autres groupes plus minoritaires. Après avoir proclamé, le 14 avril 1931, une République Catalane au sein d'une République Fédérale Espagnole, Francesc Macià se voit contraint d'accepter, au bout de quelques jours, la reconversion de la République Catalane en Communauté de Catalogne (Generalitat de Catalunya).

La Guerre Civile (1936-1939) met fin au pouvoir obtenu par le catalanisme et qui lui a permis d'allier ingénieusement et pendant quatre années, politiques sociales et revendication nationale. La Guerre Civile entraîne un processus de changements constants.

Sous le Franquisme, le catalanisme s'exprime au travers de différentes solutions: indépendantistes, fédéralistes ou confédéralistes. Ces tendances parviennent à s'accorder sur un retour au Statut d'autonomie de 1932, conçu en tant que démarche préalable au droit à l'autodétermination.

Le dictateur Francisco Franco est mort dans son lit et la transition politique vers un État démocratique devra se faire avec les franquistes qui occupaient des postes de pouvoir de prestige. La Constitution espagnole de 1978 a été acceptée par les Catalans parce que, pour la première fois, on reconnaissait qu'il y avait des nations et des régions en Espagne. Il fallut utiliser le terme de "Nationalités" pour se référer à ces territoires à l'Histoire, la géographie, la langue propre et à la volonté d'exister, pour rendre cela acceptable.

Mais l'irresponsabilité politique des dirigeants espagnols se manifesta par l'invention d'une nouvelle Nationalité (Andalousie) et par la conversion de l'État en un conglomérat administratif ingouvernable et ce, avec l'objectif de dilluer les Nationalités pourtant reconnues par la Constitution.

Et la société catalane, à nouveau, fut rapidement remise en cause. Dans certains cas, de façon directe, en ce qui concerne la langue catalane, et d'autres fois de façon plus subtile par la non réalisation d'investissements indispensables au bon fonctionnement économique. En 2006, la réforme du Statut d'Autonomie fut une tentative pour trouver des solutions mais la sentence de 2010 du Tribunal Constitutionnel y mit un point final et paracheva l'absorption de la Catalogne par l'Espagne car le terme constitutionnel de "Nationalité" n'était rien de plus qu'une astuce linguistique sans portée juridique. Ce fut un coup mortel aux 150 ans de tentatives du catalanisme pour changer l'État et obtenir une reconnaissance de la Catalogne. Ceci a entraîné une attaque humiliante constante contre les gens qui vivent et travaillent en Catalogne et qui doivent supporter toutes sortes d'insultes et d'accusations d'insolidarité de la part d'une société espagnole qui n'accepte d'autre nation que celle de l'antique Castille. La Catalogne n'a pas sa place au sein de l'Espagne.

Traduction: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/

El catalanisme (II) / El Catalanismo (II) / Le catalanisme (II)



Enric Prat de la Riba

Deia en un article anterior que el catalanisme era un moviment nascut per a reivindicar la llengua catalana i la realitat social de Catalunya i ho feia com un moviment contraposat al nacionalisme espanyol

El que es considera el primer acte del catalanisme és el Memorial de Greuges (1885) va adreçat al rei Alfons XII i se li demana tornar a la situació anterior als Decrets de Nova Planta (1716) i els retorn de les llibertats catalanes.

El Memorial sorgeix com a reacció al projecte del conveni comercial entre Espanya i Gran Bretanya i dels intents d’unificar el residual dret civil català al totpoderós dret civil de Castella.

Un moviment que farà un pas més amb les Bases de Manresa (1892) i la manifestació de 1889, coincidint amb la data de l’Onze de setembre, per a reivindicar el dret civil català. Fou la primera manifestació reivindicativa de l’Onze de setembre repetida cada any i que al 2012 fa fer sortir al carrer un milió i mig de persones.

En aquest Memorial confluïen gent catalanista d’esquerra i federalista i gent de la burgesia catalana autonomista que buscaven regenerar Espanya des de dins. Valentí Almirall i Prat de la Riba són dos dels seus exponents més singulars.



Valentí Almirall

La burgesia i les classes populars al llarg dels anys han anat prenent-se el relleu en la direcció del catalanisme. Un definició simplista ens permetia dir que el catalanisme de les classes populars es mou en l’anarcosindicalisme i el federalisme, mentre que les classes més benestants es mouen en el liberalisme proteccionista i l’autonomisme. Però totes dues corrents del catalanisme han fracassat quan han intentat canviar les estructures d’Espanya per a donar cabuda a una Catalunya diferenciada en el seu si.

La Primera República Espanyola (1873-1874) és l’intent frustrat dels federals. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) impulsada per Prat de la Riba la institució que va aconseguir donar més fruits creant estructures econòmiques, culturals i socials algunes de les quals encara perduren, també representa la frustració de la burgesia catalana de modernitzar l’Espanya latifundista i que no entén la revolució industrial. Tots dos intents acaben en un cop d’estat militar. L’obra de la Mancomunitat és immensa: infraestructures, assistència social, obra cultural, reforma educativa i de l’administració i la normalització de la llengua catalana.

El catalanisme popular planta cara a Espanya amb la Setmana Tràgica (1909) al negar-se a la mobilització dels reservistes per a la guerra del Marroc que acaba amb morts, empresonats i executats.

La Segona República Espanyola (1931-1939) és la frustració del catalanisme popular. Un intent que acaba amb una guerra civil de tres anys amb milers de morts i que té amb la frases “Antes una España roja que una España rota” de Calvo Sotelo un dels millor exponent de com veu Espanya Catalunya. La repressió contra Catalunya del règim franquista (1939-1976) va portar al màxim el principi “España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos”.


-------------

El catalanismo (II)

Decía en un artículo anterior que el catalanismo era un movimiento nacido para reivindicar la lengua catalana y la realidad social de Cataluña y lo hacía como un movimiento contrapuesto al nacionalismo español

Lo que se considera primer acto del catalanismo es el Memorial de Greuges (agravios) (1885) estaba dirigido al rey Alfonso XII y se le pide volver a la situación anterior a los Decretos de Nueva Planta (1716) y el retorno de las libertades catalanas.

El Memorial surge como reacción al proyecto del convenio comercial entre España y Gran Bretaña y los intentos de unificar el residual derecho civil catalán al todopoderoso derecho civil de Castilla.

Un movimiento que dará un paso más con las Bases de Manresa (1892) y la manifestación de 1889, coincidiendo con la fecha del Once de septiembre, para reivindicar el derecho civil catalán. Fue la primera manifestación reivindicativa del Once de septiembre y repetida cada año y en 2012 hace salir a la calle un millón y medio de personas.

En este Memorial confluían gente catalanista de izquierda y federalista y gente de la burguesía catalana autonomista que buscaban regenerar España desde dentro. Valentí Almirall y Prat de la Riba son dos de sus exponentes más singulares.

La burguesía y las clases populares a lo largo de los años han ido turnándose en el relevo en la dirección del catalanismo. Una definición simplista nos permite decir que el catalanismo de las clases populares se mueve en el anarcosindicalismo y el federalismo, mientras que las clases más acomodadas se mueven en el liberalismo proteccionista y el autonomismo. Pero ambas corrientes del catalanismo han fracasado cuando han intentado cambiar las estructuras de España para dar cabida a una Cataluña diferenciada en su seno.

La Primera República Española (1873-1874) es el intento frustrado de los federalistas. La Mancomunidad de Cataluña (1914-1925) impulsada por Prat de la Riba la institución que consiguió dar más frutos creando estructuras económicas, culturales y sociales algunas de las cuales aún perduran, pero también representa la frustración de la burguesía catalana de modernizar la España latifundista y que no entiende la revolución industrial. Ambos intentos terminan en un golpe de estado militar. La obra de la Mancomunidad es inmensa: infraestructuras, asistencia social, obra cultural, reforma educativa y de la administración y la normalización de la lengua catalana.

El catalanismo popular se enfrenta a España con la Semana Trágica (1909) al negarse a la movilización de los reservistas para la guerra de Marruecos que termina con muertos, encarcelados y ejecutados.

La Segunda República Española (1931-1939) es la frustración del catalanismo popular. Un intento que termina con una guerra civil de tres años con miles de muertos y que tiene con la frases "Antes una España roja que una España rota" de Calvo Sotelo uno de los mejor exponente de cómo ve España Cataluña. La represión contra Cataluña del régimen franquista (1939-1976) llevó al máximo el principio “España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos".


------------

 

Le catalanisme (II)

Dans un précédent article, j'expliquais que le catalanisme est un mouvement apparu pour revendiquer la langue catalane ainsi que la réalité sociale en Catalogne, et de quelle manière il s'opposait au nationalisme espagnol.

Le "Memorial de Greuges" (1885, "Requête en Préjudices") est considéré comme le premier acte du catalanisme. Il est adressé au roi Alphonse XII et lui demande de revenir sur les Décrets de Nova Planta (1716) ainsi que le rétablissement des libertés catalanes.

Cette Requête est une réaction au projet de convention commerciale entre l'Espagne et la Grande-Bretagne. Par ailleurs, il s'oppose aux tentatives de diluer le Droit civil catalan résiduel dans le tout-puissant Droit civil de la Castille.

Le catalanisme fit un pas supplémentaire dans la défense du Droit civil catalan avec les "Bases de Manresa" (1889) et la manifestation de 1889 qui coincidait avec le 11 Septembre. Ce fut la première manifestation revendicative du 11 Septembre; elle se répètera chaque année et fera sortir dans la rue plus d'un million et demie de participants en 2012.

Le "Memorial de Greuges" était porté tant par des gens de la gauche fédéraliste que par des membres de la bourgeoise catalane autonomiste qui cherchait à régénérer l'Espagne de l'intérieur. Valentí Almirall et Enric Prat de la Riba en sont deux des représentants les plus singuliers.

Au fil des ans, la bourgeoisie et les classes populaires se sont passé le relai dans la direction du catalanisme. Une définition simpliste dirait que le catalanisme des classes populaires évolue dans l'anarcho-syndicalisme et le fédéralisme, alors que les classes aisées défendent un libéralisme protectionniste et autonomiste. Cependant, les deux courants ont échoué dans leur tentative de changer les structures de l'Espagne et d'y faire une place pour la Catalogne et ses particularités.

La Première République Espagnole (1873-1874) est la tentative avortée des fédéralistes. La "Mancomunitat de Catalunya" (sorte de Communauté fédérée, 1914-1925) portée par Prat de la Riba, institution qui parvint à créer des structures économiques, culturelles et sociales dont certaines existent toujours, représente un nouvel échec, celui de la bourgeoisie catalane dans sa volonté de moderniser l'Espagne des grands domaines agricoles qui ne comprend pas la Révolution industrielle. Ces deux tentatives se soldent par un putsch. L'œuvre de la "Mancomunitat" est immense: infrastructures, assistance sociale, politique culturelle, réforme de l'Éducation, de l'Administration ainsi que normalisation de la langue catalane.

Le catalanisme populaire défia l'Espagne au cours de la Semaine Tragique (1909) en refusant la mobilisation des réservistes lors de la Guerre du Maroc; ce qui finit par des morts, des emprisonnements et des exécutions.

La Deuxième République Espagnole (1931-1939) est l'échec du catalanisme populaire. Une tentative qui se conclut par une guerre civile de trois ans et des milliers de morts. La phrase de Calvo Sotelo ( "Une Espagne rouge plutôt démantelée" ) illustre parfaitement comment l'Espagne considère la Catalogne. La répression franquiste à l'encontre de la Catalogne obéit on ne peut plus fidèlement au principe suivant: " L'Espagne est une unité de destin universel. Toute conspiration contre cette unité est incacceptable. Tout séparatisme est un crime que nous ne pardonnerons pas."


Traduction: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/

El catalanisme (I) / El catalanismo (I) / Le catalanisme (I)

El moviment social que representa el catalanisme és un moviment nascut per a reivindicar la llengua catalana i la realitat social de Catalunya i ho feia com un moviment contraposat al nacionalisme tant en boga al segle XIX. És un moviment estrany i atípic que costa d’entendre. Perquè reivindica Catalunya com a nació no com un subjecte abstracte si no que ho fa reivindicant la parla de la gent que conforma, l’estructura social i econòmica de la societat catalana. Rebutja plantejaments nacionalistes com la raça, la religió o un concepte sublimat de la pàtria. Reivindica els drets de les persones, el dret amb l’element emblemàtic de la separació de bens de cada membre d’una família, el català com a llengua pròpia, l’enderrocament de les muralles medievals de les ciutats i d’altres aspectes que el fan singular. De vegades crec que el catalanisme és tant difícil d’entendre per un no català com ho es el peronisme per a qui no sigui argentí.

Sorgeix com a reacció a les constants agressions de l’espanyolisme amb tot l’aparell de l’estat espanyol al darrera. Agressions que es van succeint al llarg dels segles i que comença al segle XVII amb Felip IV i el comte-duc d’Olivares que provoca la revolta del “Corpus de sang” a Catalunya i també de Portugal. Portugal s’independitza i amb Catalunya s’arriba a la no bel•ligerància. Però hi ha un conflicte latent que porta a Catalunya i a la resta de territoris confederals de la Corona d’Aragó a donar suport a Carles d’Àustria per a ocupar el tron vacant espanyol. Catalunya és abandonada a la seva sort per anglesos, holandesos i germànic i el 1714 Catalunya és ocupada i s’aproven els Decrets de Nova Planta (1716). Uns decrets que eliminen les institucions catalanes de govern per a passar a ser governades per “la reial voluntat” del rei. S’invoca al dret de conquesta per a sotmetre Catalunya, acusada de rebel•lió, a les lleis de Castella. D’aquesta manera l’estat compost per diferents corones, Castella, Aragó, Navarra, units per matrimonis es converteix en Espanya. Tot queda unit, uniformitzat i centralitzat. El dret de Castella s’aplica a Catalunya, la llengua catalana substituïda per la castellana. La Catalunya humiliada i que ha perdut la guerra ho ha d’acceptar per força. Com també ha de veure la destrucció del barri de la Ribera de la Barcelona i l’expulsió dels seus habitants per a construir-hi una fortalesa militar.

El catalanisme neix com a moviment social que reacciona a la pressió constant d’Espanya contra tot allò que Catalunya vol. És un moviment social popular i de les elits catalanes que sovint es troben, però que també fan camins paral•lels.

La societat catalana se sotmet aparentment al poder espanyol, però manté dins seu la rebel•lió que sorgeix una vegada i una altra. S’inicia amb el “Memorial de Greuges” (1885) i que té en la manifestació de l’Onze de setembre de 2012 un altre crit de rebel•lió, perquè és un moviment viu.

--------------------------

El Catalanismo (I)

El movimiento social que representa el catalanismo es el de un movimiento nacido para reivindicar la lengua catalana y la realidad social de Cataluña y lo hacía como un movimiento contrapuesto al nacionalismo tan en boga en el siglo XIX. Es un movimiento extraño y atípico que cuesta de entender. Porque reivindica Cataluña como nación no como un sujeto abstracto sino que lo hace reivindicando el habla de la gente que conforma la estructura social y económica de la sociedad catalana. Rechaza planteamientos nacionalistas como la raza, la religión o un concepto sublimado de la patria. Reivindica los derechos de las personas, el derecho con el elemento emblemático de la separación de bienes de cada miembro de una familia, el catalán como lengua propia, el derribo de las murallas medievales de las ciudades y de otros aspectos que lo hacen singular. A veces creo que el catalanismo es tan difícil de entender para un no catalán como lo es el peronismo para quien no sea argentino.

Surge como reacción a las constantes agresiones del españolismo con todo el aparato del estado español detrás. Agresiones que se van sucediendo a lo largo de los siglos y que empieza en el siglo XVII con Felipe IV y el conde-duque de Olivares que provoca la revuelta del "Corpus de sang” (sangre) en Cataluña y también de Portugal. Portugal se independiza y con Cataluña se llega a la no beligerancia. Pero hay un conflicto latente que lleva a Cataluña y al resto de territorios confederados de la Corona de Aragón a apoyar a Carlos de Austria para ocupar el trono vacante español. Cataluña es abandonada a su suerte por ingleses, holandeses y germánico y en 1714 Cataluña es ocupada y se aprueban los Decretos de Nueva Planta (1716). Unos decretos que eliminan las instituciones catalanas de gobierno para pasar a ser gobernadas por "la real voluntad" del rey. Se invoca el derecho de conquista para someter a Cataluña, acusada de rebelión, a las leyes de Castilla. De esta forma el estado compuesto por diferentes coronas, Castilla, Aragón, Navarra, unidas por matrimonios se convierte en España. Todo queda unido, uniformizado y centralizado. El derecho de Castilla se aplica en Cataluña, la lengua catalana sustituida por la castellana. La Cataluña humillada y que ha perdido la guerra lo debe aceptar a la fuerza. Como también debe ver la destrucción del barrio de la Ribera de Barcelona y la expulsión de sus habitantes para construir una fortaleza militar.

El catalanismo nace como movimiento social que reacciona a la presión constante de España contra todo lo que Cataluña quiere. Es un movimiento social popular y de las elites catalanas que a menudo se encuentran, pero que también hacen caminos paralelos.

La sociedad catalana se somete aparentemente al poder español, pero mantiene en su interior la rebelión que surge una y otra vez. Se inicia con el "Memorial de Greuges” (agravios) (1885) y que tiene en la manifestación del Once de septiembre de 2012 otro grito de rebelión, porque es un movimiento vivo.


----------

LE CATALANISME (I)

Le catalanisme représente un mouvement social qui naquit pour revendiquer la langue catalane et la réalité sociale en Catalogne. Ce mouvement agissait en opposition au nationalisme en vogue au 19ème siècle. C'est un mouvement étrange et atypique que l'on de comprend pas facilement parce qu'il affirme que la Catalogne est une nation et ce, non en tant que sujet abstrait, mais à travers la langue qui structure l'organisation sociale et économique de la société catalane. Le catalanisme refuse les notions nationalistes telles que la race, la religion ou encore un concepte exarcerbé de la patrie. Il revendique le droit des personnes, un droit aussi emblématique que celui de la séparation des biens pour chaque membre d'une famille, le catalan comme langue propre, la démolition des muralles médiévales dans les villes, ainsi que d'autres points qui le rendent si singulier. Par moment, il me semble que le catalanisme est aussi difficile à comprendre pour un non Catalan que peut l'être le péronnisme pour qui n'est pas Argentin.

Il surgit en réaction aux agressions permanentes subies de la part du nationalisme espagnol au travers de l'appareil d'Éstat espagnol. Ces agressions se sont succédées au fil des siècles et commencèrent au 17ème siècle avec Philippe IV et le Comte - Duc Olivares qui provoqua la révole du "Corpus de sang" en Catalogne mais aussi au Portugal. Le Portugal parvint à recouvrer son indépendance et l'on installa un état de non belligérance avec la Catalogne. Néanmoins un conflit latent poussa la Catalogne et l'ensemble des territoires confédérés de la Couronne d'Aragon à soutenir Charles d'Autriche qui revendiquait le trône vacant espagnol. La Catalogne est livrée à son sort par les Anglais, les Hollandais et les Germaniques et, en 1714, elle est occupée. En 1716, les Décrets de Nova Planta sont adoptés. Des décrets qui dissolvent les institutions catalanes de gouvernement afin que la Catalogne soit gouvernée par "royale volonté" du roi. On invoque le droit de conquête pour soumettre la Catalogne, accusée de rébellion, aux lois de la Castille. Ainsi, l'État, composé de couronnes différentes (Castille, Aragon, Navarre) unies par divers mariages, se convertit en "Espagne". Tout est uni, uniformisé et centralisé. Le droit de Castille est appliqué en Catalogne, la langue castillane se sustitue au catalan. La Catalogne humiliée et vaincue doit l'accepter sous la contrainte. Elle est contrainte d'accepter la destruction de quartier de "la Ribera" de Barcelona et l'expulsion de 200 000 habitants aux fins d'y voir se construire une forteresse militaire.

Le catalanisme naît en tant que mouvement social qui réagit à la pression constante de l'Espagne contre tout ce que veut la Catalogne. C'est un mouvement social populaire dans lequel les élites catalanes se retrouvent souvent même si elles suivent aussi des chemins parallèles.

La société catalane se soumet aparemment au pouvoir espagnol, mais elle garde pourtant en elle une rébellion qui s'exprime de temps en temps. Cela commence avec "la Requête des Préjudices" (1885) et s'est une nouvelle fois exprimé avec la manifestation du 11 septembre 2012; un nouveau cri de rébellion car c'est un mouvement toujours vivant.


Traduction: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/

El Tribunal Constitucional espanyol / La Cour Constitutionnelle Espagnole

Aquest tipus de tribunal a Espanya, com a la resta de països, està pensat per tal que hi hagi un òrgan que vigili que les normes i decisions judicials que es prenen s’ajustin a la Constitució de cada moment. I ho fan tenint en compte l’evolució de la societat que serveixen.

Amb el plantejament abans expressat el Tribunal ha dictat una sentencia transcendental per a tota la societat espanyola i en especial pels col•lectius de parelles del mateix sexe en dir que el terme matrimoni es vàlid per a qualsevol tipus d’unió tenint en compte l’evolució social de la societat. Una decisió digne d’aplaudir.

Però aquesta decisió em porta a pensar del perquè va dictar a l’any 2010 un sentencia que va donar punt i final a l’encaix de Catalunya dins les estructures d’Espanya. El aquella ocasió també va dictar una sentencia ajustada a l’evolució de la societat espanyola.

La Constitució de 1978 va intentar donar un complicat equilibri entre l’existència d’unes realitats nacionals com la catalana i la basca i els que es negaven a acceptar que Espanya era una nació de nacions. Un concepte no admès pels qui creuen que Espanya és única amb uns incordis nostàlgics que molesten de tant en tant. Així doncs s’explica del perquè la Constitució recull que a Espanya hi ha nacionalitats i regions, però tot seguit afegeix que d’Espanya només existeix una.

Els catalans majoritàriament van acceptar aquest plantejament com un avanç històric i per tal de consolidar la democràcia tres anys després de morir-se el dictador al seu llit.

Però aquest avanç històric aviat es va veure que només era paper mullat, perquè els tambors de guerra de l’unitarisme espanyol no van trigar a aparèixer immediatament. Dos polítics andalusos, el socialista Alfonso Guerra i el centrista Clavero Arévalo es van inventar una nacionalitat nova: Andalusia. I amb això van obrir la caixa de trons de l’esmentat “cafè per a tothom”. Origen del desgavell administratiu actual.

Aviat, però, se’n van adonar del seu error i ho van intentar reconduir aprovant la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) l’any 1982 que servia per a harmonitzar les autonomies a mers ens descentralitzats. Havien promès tant que la societat espanyola no ho va acceptar retall i el Constitucional del moment la va anul•lar (1983). La va anul•lar però no va resoldre l’encaix de les nacions històriques en les estructures de l’estat.

Aquest ha estat un conflicte latent des de 1978 fins ara. Alts i baixos constant han anat marcant unes relacions que van finalitzar amb la sentencia del Constitucional del 2010 que venia dir: Catalunya és igual que La Rioja o Madrid i que això de la nacionalitat no és més que un recurs lingüístic. Feia una interpretació ajustada a l’evolució de la societat espanyola: Espanya es una i única. No accepta que dins el seu si hi ha pobles diferents.

La sentencia va humiliar un poble i els plantejaments econòmics han fet la resta. I tot això ha dut on som ara.


------------

LA COUR CONSTITUTIONNELLE ESPAGNOLE

Ce type de tribunal, en Espagne, comme dans d'autres pays, est conçu pour qu'il existe un organe chargé de contrôler que les règles et les décisions judiciaires soient conformes à la Constitution, à tout moment. Ils le font en tenant compte de l'évolution de la société qu'ils servent.

Avec l'approche qu’on vient d’exprimer, la Cour a dicté une sentence capitale pour l'ensemble de la société espagnole et en particulier pour les couples de personnes du même sexe, en disant que le terme mariage est valable pour tous les types de couples (hétérosexuels et homosexuels), en tenant compte du développement de la société. Une décision digne d’applaudissements.
 

Mais cette décision me fait penser au pourquoi, cette cour-là a pris, en 2010, une décision qui a mis un point final à l’ajustement de la Catalogne dans les structures de l’Espagne. À cette occasion, a également donné une sentence adaptée à l'évolution de la société espagnole.

La Constitution de 1978 a essayé de donner un équilibre complexe entre l'existence de réalités nationales catalane et basque et ceux qui refusaient d'accepter que l'Espagne fût une nation de nations. Un concept qui n’est pas admis par ceux qui croient que l'Espagne est unique, avec des nostalgiques ennuyeux qui nous dérangent de temps en temps. Cela explique donc, pourquoi la Constitution énonce qu’en Espagne il y a des nationalités et des régions, mais tout de suite, elle ajoute qu'il n'y a qu'une seule Espagne.

Les Catalans ont accepté cette approche comme une avancée historique, dans le but de consolider la démocratie, justes trois ans après la mort du dictateur dans son lit.

Mais on s’est aperçu bientôt que cette avancée historique était bien inutile parce que les tambours de la guerre de l’unitarisme espagnol n'ont pas tardé à apparaître immédiatement. Deux politiques andalous, le socialiste Alfonso Guerra et le centriste Clavero Arevalo se sont inventé une nouvelle nationalité, l'Andalousie, qui a ouvert le grand débat de ce “café pour tout le monde”. Source du chaos administratif actuel.

Bientôt, cependant, ils ont réalisé leur erreur et ont essayé de rediriger cette question avec l'approbation de la loi organique de l'harmonisation du processus d'autonomie (LOAPA) en 1982 qui a servi à nous apporter une simple décentralisation, mais pas une autonomie. Ils avaient tant promis, que la société espagnole n'a pas accepté les réductions et, pour le moment, la Cour constitutionnelle a annulé cette loi (1983). Ils l’ont annulée, mais ils n’ont pas résolu l'ajustement des nations historiques dans les structures de l'État.

Cela a été un conflit qui couve depuis 1978 jusqu'à présent. Des hauts et bas constants ont marqué les relations de la Catalogne avec l’Espagne, jusqu’à finir avec la décision de la Cour constitutionnelle qui venait nous dire: "La Catalogne est comme Madrid et La Rioja" et que le concept de nationalité est seulement une ressource linguistique. C'était une interprétation précise de l'évolution de la société espagnole: l'Espagne est une et unique. Elle n’accepte pas le fait d'être formée de peuples ou nations différents.

La décision a humilié le peuple catalan et les approches économiques on fait le reste. Et tout cela nous a menés où nous sommes maintenant.

Traduction: Carme Rosanas
Supervision. Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane"
http://nationcatalane.blogspot.com/

I els demòcrates espanyols on són? / ¿Y los demócratas españoles donde están? / Et les démocrates espagnols où sont-ils?

Una pregunta que des de Catalunya no té resposta. Alguns diuen que estan de vacances a la Xina o a l’Índia i d’altres menys convençuts diuen que a la minúscula illa de Cabrera.

Al costat dels que estan de vacances i hi ha els demòcrates que s’han atrevit a exposar-se al linxament dels seus conciutadans alçant la seva veu per a dir-los que els catalans tenen dret a expressar lliurament en referèndum que volen pel seu futur. S’han atrevit a dir que la democràcia s’aguanta damunt d’un dels pilar fonamentals com és el dret d’expressió. Un dret que calia lluitar abans i durant el franquisme i que ara, de nou, cal fer-ho.

A ningú se’ls hi demana que estigui d’acord a que Catalunya se separi d’Espanya. Només se’ls hi reclama que deixin exercir el dret d’expressió que aquesta Constitució espanyola tant esmentada per a dir que no, també recull.

Als demòcrates espanyols cal exigir-los-hi que deixin el seu silenci vergonyant per tal d’evitar que acabin sent còmplices covards que d’altres, abans d’ells, ho van ser de l’assassinat de milers de persones a Armènia, a Bòsnia i a d’altres llocs. Silenci que acaba sent covardia per por o comoditat.

La democràcia es defensa amb fets i paraules, no amb silencis.

Els catalans no entenem aquest silenci que ja va vaticinar Miguel Bosé, el cantant, quan ens va dir que tinguéssim present que Catalunya estaria sola si un dia es decidia a fer aquest camí d’expressar lliurament allò que volia. Ho deia abans de la gran manifestació de l’Onze de setembre i després de la manifestació així ha estat.

Contades veus públiques han gosat trencar el silenci imposat. El periodista Iñaki Gabilondo, l’entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedràtic jubilat de la Universitat Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’exmilitar Amadeo Martínez Inglés i l’esmentat cantant Miguel Bosé. Probablement me’n deixo algun i a ell li demano perdó, però no per no esmentar-lo deixem d’estar-los-hi agraïts per la seva valentia.

Una munió de suposats demòcrates han sortit amb tromba per a negar als catalans el pa i la sal. Per expressar les més obscenes declaracions. No són els primers. Ja ho va fer l’excel•lent escriptor Torrente Ballester quan deia a Salamanca i amb motiu de manifestació contra el retorn a Catalunya dels papers robats a institucions, entitats i particulars després de la Guerra Civils que els tenien ells per dret de conquesta. Clar i ras. Catalunya és un poble conquerit.

Però farien bé allunyar-se d’aquest que busquen organitzar una confrontació civil a Catalunya, no fos cas que la història no els tractes també. La democràcia es predica i s’exerceix. Un demòcrata s’alça per a dir prou a les barbaritats. Exemple de silenci covard fou els de milers de ciutadans alemanys que van girar la mirada cap a una altra banda mentre els nazis es dedicaven a assassinar jueus, gitanos, compatriotes seus que havien gosat dir prou i d’altres.

Els demòcrates silenciosos acaben sent covards.

-----------

Por si algún demócrata español no entiende el catalán se lo traduzco.

¿Y LOS DEMÓCRATAS ESPAÑOLES DONDE ESTÁN?

Una pregunta que desde Catalunya no tiene respuesta. Algunos dicen que están de vacaciones en China o la India y otros menos convencidos dicen que están en la diminuta isla de Cabrera.

Pero junto a los que están de vacaciones hay los demócratas que se han atrevido a exponerse al linchamiento de sus conciudadanos por levantar su voz al decir que los catalanes tienen derecho a expresar libremente en un referéndum que quieren para su futuro. Se han atrevido a decir que la democracia se sostiene encima sobre uno de los pilares fundamentales como es el derecho de expresión. Un derecho por el cual se tuvo que luchar antes y durante el franquismo y que ahora hay que volver hacerlo.

A nadie se le pide que esté de acuerdo en que Catalunya se separe de España. Solo se les reclama que dejen ejercer el derecho de expresión que esa Constitución española tan citada para decir que no, también lo recoge.

A los demócratas españoles hace falta exigirles que dejen su silencio vergonzante para evitar que acaben siendo cómplices cobardes que otros, antes que ellos, lo fueron del asesinato de miles de personas en Armenia, en Bosnia y en otros lugares. Silencio que termina siendo cobardía por miedo o comodidad.

La democracia se defiende con hechos y palabras, no con silencios.

Los catalanes no entendemos este silencio que ya vaticinó Bosé, el cantante, cuando nos dijo que tuviéramos presente que Catalunya estaría sola si un día decidía a hacer el camino de expresar libremente lo que quería. Lo decía antes de la manifestación del Once de septiembre y después de la manifestación así ha sido.
.
Contadas voces públicas han osado romper el silencio impuesto. El periodista Iñaki Gabilondo, el entrenador de futbol Vicente del Bosque, el presentador El Gran Wyoming, el catedrático jubilado de la Universidad Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, el ex militar Amadeo Martínez Inglés y el mencionado cantante Miguel Bosé. Probablemente me dejo alguno y a él le pido perdón, pero no por no mencionarlo dejemos de estarles agradecidos por su valentía.

Una multitud de supuestos demócratas han salido en tromba para negar a los catalanes el pan y la sal. Para expresar obscenas declaraciones. No son los primeros. Ya lo dijo el excelente escritor Torrente Ballester cuando decía en Salamanca y con motivo de la manifestación contra el retorno a Catalunya de los papeles robados a instituciones, entidades y particulares tras la Guerra Civil que los tenían ellos por derecho de conquista. Claro y raso. Catalunya es un pueblo conquistado.

Pero harían bien de alejarse de aquellos que buscan organizar una confrontación civil en Catalunya, no fuese que la historia no los tratase muy bien. La democracia se predica y se ejerce. Un demócrata se levanta para decir basta a las barbaridades. Ejemplo de silencio cobarde fue el de miles de ciudadanos alemanes que volvieron la cabeza hacia otro lado mientras los nazis se dedicaban a asesinar judíos, gitanos, compatriotas suyos que habían osado decir basta y también de otros.

Los demócratas silenciosos acaban siendo cobardes


---------

 

ET LES DÉMOCRATES ESPAGNOLS OÙ SONT-ILS?

Voilà une question qui depuis la Catalogne n’a pas de réponse. Certains disent qu’ils sont partis en vacances en Chine ou en Inde et d’autres, moins convaincus, disent qu’ils se trouvent dans la minuscule île baléare de Cabrera.

À part ceux qui sont partis en vacances, se trouvent les démocrates qui ont osé s’exposer au lynchage par leurs concitoyens pour hausser la voix et leur dire que les Catalan(e)s ont le droit d’exprimer librement en référendum ce qu’ils veulent pour leur futur. Ils ont osé dire que la démocratie se base sur un pilier fondamental : le droit d’expression. Un droit pour lequel il fallait lutter avant et durant l’époque de Franco et pour lequel maintenant, il faut à nouveau le faire.

Nous ne demandons à personne d’être d’accord avec l’idée que la Catalogne se sépare de l’Espagne. Nous réclamons seulement que soit permis le droit d’expression que cette Constitution espagnole, tellement mentionnée pour nier ce droit, permet également.

Il faut exiger aux démocrates espagnols qu’ils mettent un terme à leur silence honteux à fin d’éviter qu’ils finissent par être de lâches complices, comme d’autres, avant eux, l’ont été des assassinats de milliers de personnes en Arménie, en Bosnie, et ailleurs. Un silence qui devient lâcheté par peur ou commodité.

La démocratie, il faut la défendre avec des faits et des paroles, pas avec des silences. Les Catalan(e)s, nous ne comprenons pas ce silence, que prédit déjà Miguel Bosé, le chanteur, qui nous conseilla d’être conscients que la Catalogne se trouverait seule si jamais elle se décidait à emprunter la voie d’exprimer librement ce qu’elle voulait. Miguel Bosé affirmait ceci avant la grande manifestation de la fête nationale catalane, le 11 septembre, après laquelle il en a effectivement été ainsi.

Peu des voix publiques ont osé rompre le silence imposé : le journaliste Iñaki Gabilondo, l’entraineur de football Vicente del Bosque, le showman El Gran Wyoming, le professeur retraité de l’Université Complutense de Madrid Francisco Rubio Llorente, l’ex-militaire Amadeo Martinez Inglés et, ci-dessus mentionné, Miguel Bosé. Il se peut que j’en oublie d’autres, ce dont je m’excuse le cas échéant, mais le fait de ne pas les nommer n’enlève rien à notre reconnaissance pour leur courage.

Une foule de supposés démocrates se sont pressés de nier aux Catalan(e)s le pain et le sel. Pour exprimer leurs plus obscènes déclarations. Ils ne sont pas les premiers. L’excellent écrivain espagnol Torrente Ballester le fit déjà lorsqu’il déclara, à Salamanca, lors de la manifestation pour le retour en Catalogne des documents volés aux institutions et aux particuliers catalans après la Guerre Civile, qu’ils les possédaient par droit de conquête ! C’est-à-dire que la Catalogne est simplement un peuple qui leur appartient par droit de conquête…

Mais ils feraient bien de s’éloigner de ceux qui cherchent à provoquer une confrontation civile en Catalogne, ne fusse que l’histoire n’en prenne également note. La démocratie se prêche et s’exerce. Un vrai démocrate se dresse pour dire « assez ! » aux énormités. Un exemple de silence lâche fut celui des milliers de citoyens allemands qui tournèrent le dos lorsque les nazis assassinaient des juifs, des gitans et tant d’autres, ainsi que leurs propres compatriotes qui avaient osé crier « assez ! ».

Les démocrates silencieux peuvent devenir des lâches

Traduction: Joaquim Nogareda
Supervisió: Rosa-Maria Llavoré

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

Aznar, Gil Robles i Catalunya / Aznar, Gil Robles et la Catalogne

Finalment ha aparegut a escena l’ex president del govern espanyol José Maria Aznar i ho ha fet marcant el rumb del que han de fer els seguidors d’aquest home ambiciós i convençut de que ha estat la providència divina la que l’ha tocat amb la seva gràcia per salvar Espanya. Ha marcat el rumb de com s’ha d’actuar amb Catalunya. S’ha de destruir la convivència interna catalana i s’acabarà el seu independentisme.

Per a Espanya i per a Catalunya personatges així tenen precedents no massa llunyans que no van tenir cap escrúpol d’atiar el cop d’estat i la posterior guerra civil del general Franco. Un d’aquest personatge, de record sinistre, fou José Maria Gil Robles, el líder de la CEDA durant la Segona República. Un personatge que admirava els règims totalitaris de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista i que no va dubtar en qüestionar la democràcia.

Aznar ha indicat amb claredat que cal dividir Catalunya per tal d’aconseguir sotmetre els catalans als valors únics els espanyols. I ho ha fet dient “Espanya sols podria trencar-se si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Catalunya no podrà mantenir-se unida si no és manté a Espanya.”

Aquest home mou els fils dels seus peons. A Euskadi amb Mayor Oreja i Carlos Iturgaiz i a Catalunya amb Vidal Quadras. Defenestrats quan convé i recompensats elegint-los diputats al Parlament Europeu.

Com feia Gil Robles, Aznar deixa la feina més bruta a personatges que embolcallats amb la bandera de la Constitució no dubten a inventar-se històries falses o elevant a categoria general un conflicte individual i minúscul.

Un peó d’aquest projecte autoritari a Espanya és el director del diari El Mundo, P.J. Ramírez, que imparteix doctrina al diari. Però no és l’únic. Amb ell hi ha una munió de personatges que segueixen els dictats d’Aznar a través de las FAES, una fundació dedicada a crear doctrina pel Partit Popular i d’aquells que somnien en una Espanya autoritària i centralitzada. El ministre d’Educació i Cultura, Wert, ha dit quin és l’objectiu que tenen: adoctrinar els espanyols amb uns plantejaments ultraconservadors i autoritari i als catalans amb un components més: espanyolitzar-los.

A Catalunya aquesta feina d’Aznar té noms propis perquè ells són conscients que donat que els catalans som diferents també cal plantejaments diferents. Sánchez Camacho i els seus no tenen cap mena d’escrúpol en fer aquesta feina de destrucció de la convivència, però ho fan de forma més elegant, perquè ja hi ha qui la fa de forma barroera. Els partits Ciutadans i Plataforma per Catalunya. Albert Ribera i Josep Anglada. Uns, Ciutadans, retornant a la política a catalana la manera de fer d’un company d’idees de Gil Robles com era Alejandro Lerroux i l’altre, Plataforma, atiant la xenofòbia. El lerrouxisme i la xenofòbia de nou.

Ens cal denunciar de forma clara aquesta manera de fer. Aquest perill per la democràcia.

I les demòcrates espanyols on són?

--------------------------------------------------------------------------

AZNAR, GIL-ROBLES ET LA CATALOGNE

Enfin il est apparu sur scène l'ancien président espagnol José Maria Aznar - homme ambitieux convaincu que la providence divine lui a accordé la grâce pour sauver l'Espagne – et il a montré la voie à ses adeptes. Il a ainsi défini le sens de ce qu'il faut faire avec la Catalogne: détruire l'harmonie interne de la Catalogne et ainsi en finir avec ses volontés indépendantistes.

Il n'y a pas si longtemps l'Espagne, comme la Catalogne, ont connu des personnages similaires qui n'ont pas eu le moindre scrupule à déclencher le coup d’état militaire et la postérieure guerre civile du général Franco. Parmi ces individus, José Maria Gil-Robles, le chef de la CEDA* (Confédération Espagnole des Droites Autonomes) pendant la Seconde République. Un homme qui admirait les régimes totalitaires de l'Allemagne nazie et de l'Italie fasciste et qui n'a pas hésité à remettre en question la démocratie.

Aznar a clairement indiqué qu'il est nécessaire de diviser la Catalogne de façon à soumettre le peuple catalan aux valeurs uniques espagnoles. Cette divison, il veut la provoquer par ce genre de discours: «L'Espagne ne pourrait se disloquer que si la Catalogne subissait d'abord sa propre rupture en tant que société, en tant que culture, et en tant que tradition. La Catalogne ne peut pas rester unie si elle ne fait pas partie de l'Espagne ».

L'homme bouge ses pions. En Euskadi (Pays Basque), avec Mayor-Oreja et Iturgaiz, et en Catalogne avec Vidal-Quadras. Politiciens destitués quand il convenait, ils ont été récompensés par un siège de députés au Parlement Européen. Ainsi que le faisait Gil-Robles, Aznar laisse faire le sale boulot à des personnages qui, parés du drapeau de la Constitution, n'hésitent pas à inventer de fausses histoires ou à vendre comme de graves problèmes généraux de petits conflits personnels.

Parmi les pions du projet autoritaire espagnol, il y a le directeur du journal El Mundo, Pedro J. Ramirez, qui répand la doctrine dans son journal. Mais il n'est pas tout seul. Avec lui, il y a une foule de gens qui suivent les préceptes d'Aznar à travers la FAES, une fondation consacrée à créer la doctrine du Parti Populaire et celle de ceux qui rêvent d'une Espagne centralisée et autoritaire. Le ministre de l'Éducation et de la Culture, Wert, affirme que leur objectif est d'endoctriner les espagnols avec des idées ultra-conservatrices et hispaniser d'avantage les catalans.

En Catalogne, le projet d'Aznar a des noms propres, car ils sont conscients du fait que, vu que nous sommes différents, il faut nous approcher avec des techniques différentes. La Présidente du PP en Catalogne, Sanchez-Camacho, et son équipe n'ont aucun scrupule à essayer de détruire l'harmonie sociale d'une façon prétendument « élégante » car d'autres personnages le font déjà de façon grossière: ceux des partis « Citoyens » de Rivera et « Plateforme pour la Catalogne » d'Anglada. M Rivera, en reprenant les idées de Lerroux, un camarade de classe de Gil-Robles, et M. Anglada excitant la xénophobie d’extrême droite. Le lerrouxisme** et la xénophobie à nouveau. Nous devons clairement condamner ces idéologies, ces deux graves dangers pour la démocratie.

Et les démocrates espagnols, où sont-ils?

Notes:

* CEDA: coalition de partits de droite née peu avant la Guerre Civile provoquée par le putsch du général Franco. Pendant la IIème République, la CEDA tenta d'éviter, par tous les moyens possibles, que les partis de gauche gouvernent l'État espagnol. Pour ce faire, elle demanda notamment l'instauration de la loi martiale et la supression des droits constitutionnels. Son leader, Gil-Robles, admirateur des méthodes de propagande nazie, voyagea en Allemagne afin d'apprendre ces techniques.Pendant la Guerre Civile, nombre des leaders de la CEDA prirent le parti des putschistes.

** Lerrouxisme: doctrine politique assez confuse de la première décennie du XXème siècle. Elle doit son nom à son leader, Alejandro Lerroux. Bien que le mouvement, né à Barcelone, ait adapté son idéologie en fonction de ses propres intérêts, le Lerrouxisme s'est illustré par son anti-catalanisme exacerbé (Lerroux apporta son soutien au putsch du général Franco) et par ses prises de position clairement populistes et démagogues. Aujourd'hui, les analystes politiques considèrent que le parti "Ciutadans" (Citoyens) de Rivera, né en Catalogne, clairement pro-espagnol et contre toute expression de catalanité, est, dans une certaine mesure, l'héritier de la formation politique d'Alejandro Lerroux

Traduction: David d'Enterria
Supervisió: Muriel Inglès

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

El Barça és el Barça / Le Barça c'est le Barça

Aquesta és una frase que per ella mateixa és d’una simplicitat extrema i que expressa la connexió entre una immensa part dels catalans amb el Futbol Club Barcelona. Només així es pot entendre que passa en el seu estadi i a més és un sentiment que no distingeix entre la llengua del qui la parla.

Sempre s’ha dit que no es bo barrejar esport i sentiments polítics i jo hi estic d’acord, però amb el Barcelona succeeix un fenomen difícil d’entendre més enllà de Catalunya.

A mi no m’agrada el futbol i els hi diré que em semblen 22 gamberros darrera una pilota, però també els hi diré que cada dilluns miro la classificació per a veure com va el Barcelona. Quin contrasentit, no? Doncs això li passa a bona part dels catalans. I això per què?

La resposta és senzilla. Perquè el Futbol Club Barcelona ha aconseguit una cosa difícil com és encarnar la representació d’un sentiment de reivindicació.

Al Barcelona si apropa gent que li agrada el futbol, que veu en ell un bon joc, un joc d’equip, on les individualitats com Messi juguen amb l’equip. I això l’ha convertit en el millor equip del món.

I la gent que no segueix el futbol per què si apropa? Perquè representa una cosa que no es toca. Un sentiment que l’expressió “El Barcelona és més que un club” resumeix.

I tot això per què? Per què a través d’ell s’expressa el rebuig de la política de l’estat centralista i repressiva. I així ha estat des del seu origen. Hi ha hagut intents reiterats de fer desaparèixer aquest aspecte del club, però tots han fracassat, perquè els sentiments no s’esborren.

Els intents per fer callar al Barcelona són un reflexa del que li ha passat a la societat catalana. El president del Club, Josep Suñol, era afusellat 6 d’agost de 1936 i acabada la guerra la repressió i les depuracions de socis i jugadors foren norma. I l’estadi es va convertir en un lloc on expressar els seus sentiments de llibertat.

Aquest jugar futbol amb la gent de la cantera bé de lluny. No és un invent nou i té impulsors clars. Un club que ha aconseguit desterrar el pessimisme que semblava inherent als seus seguidor. Un pessimisme molest i emprenyador. Els seguidors culer han convertit el pessimisme amb il•lusió i miren el futur amb optimisme. De la mateixa manera que ho fa Catalunya en el seu conjunts. Casualitats? Potser. Jo m’inclino a pensar que no. Tot ha ajudat.

Només així es pot entendre que va passar a l’estadi el dia 7 d’octubre de 2012 on la pràctica totalitat de persones que ocupaven les 99.354 localitats de l’estadi aixecaven cartolines grogues i vermelles per a fer una gran bandera catalana al voltant del camp. I són aquesta mateixa gent les que cridaven independència, mentre que els que encara no la veuen o no hi creuen s’ho miraven respectuosament. Aquí hi ha la grandesa de la gent.


---------------------------



LE BARÇA C’EST LE BARÇA


Voilà une phrase qui en soi est d’une simplicité extrême et qui cependant exprime la connexion entre une immense partie des catalans et le Futbol Club Barcelona. C'est la seule solution pour comprendre ce qui se passe au stade et, qui plus est, c'est un sentiment et peu importe la langue de celui qui l'exprime.

On a toujours dit que mélanger sport et sentiments politiques n’était pas une bonne idée, et je suis d’accord, mais avec le Barça il s’agit d’un phénomène difficilement compréhensible hors de la Catalogne.

Personnellement je n’aime pas le football et je dirais même plus pour moi ce ne sont que 22 gars qui courent derrière un ballon, mais je dois aussi reconnaitre que tous les lundis je regarde quel est le classement pour savoir comment va le FC Barcelone. Ironique, n’est-ce pas ? Et je ne suis pas le seul. Et pourquoi me demanderez-vous ?

La réponse est simple : parce que le Futbol Club Barcelona a réussi quelque chose de très difficile, catalyser la représentation d’un sentiment de revendication.

Au Futbol Club Barcelona, il y a des gens qui aiment le football, qui y voit un jeu excellent, un jeu d'équipe, où les personnalités comme Messi jouent pour l’équipe. Et c'est ce qui en a fait la meilleure équipe du monde.

Et les gens qui n'aiment pas le football pourquoi supportent-ils le Barça ? Parce qu'il représente quelque chose qu’on ne peut pas toucher. Un sentiment que l’expression « Le Barça c’est plus qu’un club» résume.

Et tout ça pour quoi ? Parce ce que grâce au Barça, on exprime le rejet de la politique centraliste et répressive de l’État. Et c'est ainsi depuis son origine. Il y a eu de nombreuses tentatives pour faire disparaitre cet aspect du Club, mais elles ont toutes échoué, car les sentiments ne s'effacent pas.

Les tentatives de faire taire le F.C. Barcelona sont le réflexe de ce qu’il s'est passé au sein de la société catalane. Le président du Club, Josep Suñol, a été fusillé le 6 août 1936 et, une fois la guerre finie, la répression et les dépurations des membres et des joueurs sont devenues la norme. Le stade est devenu un lieu où exprimer des sentiments de liberté.

La philosophie de jouer au foot avec les jeunes de l’école Barça « El planter», vient de loin. Il ne s’agit pas d’une nouveauté et l'on sait clairement qui l'a créé. Un club qui a réussi à bannir le pessimisme que l'on croyait caractéristique de ses supporteurs. Un pessimisme agaçant. Les supporteurs « culés » ont changé le pessimisme en illusion et regardent le futur avec optimisme. Tout comme l'ensemble de la Catalogne. Est-ce un hasard ? Peut-être. Je penche pour le non. Tout est lié.

C’est la seule façon de comprendre ce qui s’est passé au stade le 7 octobre dernier où presque la totalité des spectateurs qui occupaient les 99 354 places du stade levaient leurs cartons jaunes et rouges à fin de représenter un énorme drapeau catalan tout autour du stade. Et ce sont aussi eux qui criaient INDEPENDENCE, pendant que ceux qui ne la voient pas ou n'y croient pas, les regardaient avec respect. Voici la grandeur des supporters du Barça


Traduction: Joaquim Nogareda
Supervisió: Blandine Giraud

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

La deriva autoritària d’Espanya. / La dérive autoritaire de l'Espagne

Estem assistint a una veritable disbauxa de declaracions en aquesta lluita aferrissada per a veure qui la diu més grossa respecte a Catalunya.

La llista de personatges que participen en aquesta disbauxa es llarga i està encapçalada el rei que així va cremant la seva credibilitat davant dels catalans, la segueix el president del govern, Mariano Rajoy, ministres, president del Tribunal Constitucional, Fiscal general de l’estat, presidents i expresidents de comunitats autònomes, diputats del Parlament espanyol i europeu, tertulians, directors de diari,  militars i ara si ha afegit l’església catòlica. Totes aquestes declaracions i crides s’han produït en menys d’un més.

Però el problema no és que ho diguin ara, si no que fa anys que van dient aquestes barbaritats respecta als catalans. I és aquí on un rau el problema per a molta gent catalana. I són catalans tots aquells que viuen, treballen a Catalunya i volen ser-ne.

Totes aquestes frases, eslògans, han ferit el sentiment de la població catalana i han humiliat a la gent que amb el seu treball de cada dia han ajudat a aixecar aquest estat. Catalunya ha estat el motor econòmic espanyol i amb d’altres territoris d’Espanya va iniciar una generació democràtica que, pel que es veu, fou només un miratge.

La miopia política d’Espanya es colossal. S’entesta, una i altra vegada, a capolar-se a ella mateixa creant als espanyols frustracions i desencant. La història d’Espanya és un seguit de frustracions i de sentir-se menystinguts pel món sencer.

Avui torna a utilitzar-se aquella frase tant castellana de “por mis cojones”. El general Franco és mort, però l’esperit franquista perdura.

Fins aquests moments la resposta dels catalans ha estat l’ignorar les provocacions i sortides de to perquè només generarien crispació i enfrontaments. Que és allò que busquen els que fomenten aquesta deriva autoritària. Volen crear un enfrontament intern a Catalunya i en això si val tot. A Catalunya aquest fenomen té un nom: lerrouxisme.
 

Wert, el ministre

És preocupant que el primer partit de l’oposició al Parlament de Catalunya, els socialistes, donin suport amb els seus silencis, amb els seus plantejaments a posicions tant poc democràtiques. Que ho faci el Partit Popular era d’esperar i tampoc es podia esperar altra cosa. En el seu si conviuen elements d’extrema dreta amb gent veritablement democràtica. I jo em pregunto sovint com s’ho fan aquests darrers per a empassar-se els gripaus que cada dia els hi serveixen per a menjar.

Europa ha hagut de parar els peus a la deriva autoria del govern hongarès de Viktor Orbán que ha afectat també a l’economia, doncs que vagi prenen nota perquè més d’hora que tard també haurà de parar els peus a aquesta Espanya que no escolta i que viu d’esquena a la realitat. Amb el pretext de la crisi econòmica, que existeix i que s’ha solucionar, es busca eliminar Catalunya com a poble, que quedi diluïda com una regió amb peculiaritats com deia Franco. I en això Partit Popular i Partit Socialista van agafats de la ma.

------------------------------------------------------------------

 

LA DÉRIVE AUTORITAIRE DE L'ESPAGNE

 

Nous assistons à un véritable déchaînement de déclarations dans ce combat acharné pour voir qui lance les affirmations les plus explosives au sujet de la Catalogne.

La liste de personnages impliqués dans cette débauche est longue: le roi d'Espagne va en tête de file -érosionant ainsi sa crédibilité pour les Catalans-, suivi du président du Gouvernement espagnol, Mariano Rajoy, de ministres dudit Gouvernement, du président du Tribunal Constitutionnel espagnol, du procureur général de l'État espagnol, de présidents et ex-présidents de communautés autonomes espagnoles, de députés espagnols et européens, commentateurs de médias, directeurs de journaux, militaires et, maintenant, l'Église catholique. Toutes ces déclarations et ces appels se sont poduits en moins d'un mois.

Mais le problème n'est pas qu'ils le fassent à présent, mais qu'ils ont proféré ces atrocités sur le peuple catalan durant des années. Et c'est cela qui est problématique pour beaucoup de Catalan(e)s. Et les Catalan(e)s sont toutes les personnes vivant et travaillant en Catalogne et souhaitant l'être.

Toutes ces phrases, ces slogans, ont blessé les sentiments de la population catalane et humilié des gens qui grâce à leur travail quotidien ont contribué à la croissance de l'État catalan. La Catalogne a été le moteur économique de l'Espagne et a initié, avec d'autres régions espagnoles, une génération démocratique qui, nous le constatons aujourd'hui, n'a été qu'un mirage.

La myopie politique de l'Espagne est colossale. Elle s'entête, encore et encore, à se harasser elle-même en créant maintes frustrations et désillusions pour les Espagnols. L'histoire de l'Espagne est une série de frustrations et de sentiments d'être sous-estimée par le monde entier.

De nos jours est à nouveau utilisée l'expression vulgaire si espagnole "por mis cojones" (littéralement: "par mes couillons", dans le sens de "parce que je ça me chante" ). Le général Franco est mort, mais l'esprit franquiste perdure.

Jusqu'à présent, la réponse des Catalan(e)s a été d'ignorer les provocations et saillies d'humeur parce qu'elles ne produisent que tensions et affrontements: précisément ce que cherchent ceux qui encouragent cette dérive autoritaire. Ils veulent créer un conflit interne en Catalogne et pour cela tout est permis. En Catalogne, ce phénomène a un nom: lerrouxisme.

Il est préoccupant que le premier parti de l'opposition au Parlement de Catalogne, les socialistes, appuyent avec leurs silences, avec leurs points de vues, des positions si peu démocratiques. Que le Partit Populaire le fasse était à prévoir et l'on ne pouvait attendre autre chose. En son sein convivent, en effet, des éléments d’extrême droite avec des gens véritablement démocratiques. Et moi je me demande souvent comment ceux-ci peuvent-ils digérer les situations si incohérentes qu'ils doivent quotidiennement affronter.

L'Europe a dû freiner la dérive autoritaire du gouvernement hongrois de Viktor Orbán, qui a également répercuté sur l'économie. Qu'il prenne donc note car, plus tôt que tard, il devra aussi freiner cette Espagne qui n'écoute pas et vit le dos tourné à la réalité. Avec le prétexte de la crise économique -qui existe certes et que nous devons résoudre-, l'on cherche à éliminer la Catalogne comme peuple, à la diluer comme «région à péculiarités» selon l'expression de Franco. Et en ceci le Parti Populaire et le Parti Socialiste vont main dans la main.

Traduction: Rosa-Maria Llavoré

Publicat a "La réalité de la nation catalane" http://nationcatalane.blogspot.com/

Catalunya, Espanya, Europa.

Un procés d’independència al si de la Unió Europa no s’ha donat mai fins ara i, per tant, les regles de joc no existeixen. Aquí doncs, hi ha un aspecte més que cal desembrossar per tal que una Catalunya independent sigui reconeguda internacionalment.

I si traduïm això que acabo de dir en llenguatge de la Unió Europea el resultat seria aquest: No hi ha cap llei o norma que digui com s’ha de procedir en el cas de la separació d’una part de territori d’un estat matriu.

És per això que faríem bé a Catalunya i a Espanya d’escoltar més que van dient a la Unió Europea per a saber cap a on bufa el vent del nostre futur.

La legalitat internacional és un concepte eteri i a la vegada precís. Eteri perquè les normes es van fent sobre la marxa i responen a les necessitats sorgides i, també, perquè el subjecte que marca les normes internacionals són pocs, però variats. L’ONU i la Unió Europea són dos d’aquests subjectes internacionals. I el concepte és precís perquè les noves normes que s’hauran d’establir no parteixen del no res, si no que van modificant i readaptant les que s’han dictat en anterioritat. I quan no les troba en dicta de noves.

Per tant, no només hi ha la legalitat espanyola, també hi ha la legalitat internacional que Espanya, pels tractats internacional que té signats i ratificats, ha de complir.

Espanya, com estat que no escolta, té molt arrelat el vici d’interpretar per lliure les normes internacionals i després li venen les sorpreses i la frustració de la població espanyola que se sent menystinguda.

Espanya al llarg de la seva història s’ha fet un fart de no escoltar i així li han anat les coses. I Catalunya, d’alguna manera, també ha fet l’orni. És per això que si volem consolidar Catalunya com a nou estat europeu ens cal caminar cremant etapes de la legalitat internacional. No és l’única cosa que hem de fer, però també ho hem de fer. Es per això que vinc repetint que la independència no és un procés d’avui a demà. Ens cal emprar la seducció que exposava en l’escrit Onze de setembre de 2012, la seducció.

Sovint les decisions que prenen els governat no són enteses en una lògica immediata, perquè són decisions que tenen un abast més gran i llunyà i només passat un temps es quan es pot valorar si han encertat o l’han errat estrepitosament amb la decisió pressa.

Posaré tres exemples del que dic. El nomenament de la senyora Fernández Bozal com a consellera de Justícia, la del senyor Senén Florensa com a cap de la Secretaria d’Afers Exteriors de la Generalitat i la de Joan Prat per a dirigir la Delegació de la Generalitat davant la Unió Europea. I l’encert dels seus nomenaments es veuen ara, perquè s’han posat al cap davant d’aquestes tasques a persones competents i coneixedores de la lògica de la part contraria, espanyola i europea. Fernández Bozal, com a membre del cos d’advocats de l’estat, coneix la dinàmica i l’entramat d’aquests que fan la feina als polítics espanyols per tal de controlar l’estat i totes les seves administracions; i els nomenaments de Florensa i Prat perquè són membre del cos diplomàtic espanyol i han treballat a Europa i coneixen la feina callada i subterrània que hi darrera de les grans paraules de la Comissió Europea i dels seus silencis.

Una de les batalles del procés d’autodeterminació es juga al camp de la diplomàcia i és per això que el ministre d’Assumptes Exteriors d’Espanya, el senyor García Margallo, ha sortit a dir les bestieses que diu, però les seves paraules no tenen com a destinatari principal Catalunya, si no que parla a Europa intentant influir en les decisions que ha de prendre. No és un fet casual que hagi parlant tant.

El que succeeix a Europa i sota el prisma de la Unió Europea es que té tres problemes que haurà de resoldre i no es vol equivocar en fer-ho. I aquests tres problemes són, per un costat, la separació de dos territoris dels respectius estats matrius, Catalunya i Escòcia, i l’altre és la possible divisió d’un estat fundadors en dos nous estats, Bèlgica. Això els preocupa i per això pressionen per tal què tot quedi tal i com està fins ara. Els Estats Units s’ho miren com un afers del pati europeu i només quan les coses es vagin decantant mouran fitxa.

Per això són tan importants aquestes properes eleccions pel Parlament de Catalunya, perquè passarem de saber que hi ha una nebulosa d’un milió i mig de persones que protesten pels maltractaments rebuts a saber quan votants tenen els partits que plategin obertament l’exercici del dret a decidir. Aquest és el veritable sentit de les eleccions. Saber quants som. Quanta gent hi ha darrera de cada projecte. Només així sabrem realment quants sobiranistes hi ha i, a la vegada, quants unionistes hi ha, ja sigui en versió federalista o autonomista Gent disposada a mobilitzar-se per a aquests objectius. Aquí rau la importància d’aquestes eleccions. El president que surti escollit podrà saber realment quanta gent té al darrera. I quan dic al darrera no parlo estrictament d’un partit, si no de la massa social disposada a exercir el dret d’autodeterminació. No la independència si no el dret d’autodeterminació. Perquè decidir sobre la independència bé quan s’exercita el dret d’autodeterminació

Fins ara, en el si de la Unió Europea, només s’havia donat el cas d’integrar estat després d’una negociació i el cas alemany que va integrar, per la porta del darrera, a tots els habitants de l’Alemanya de l’est de la nit al dia.

Europa no té pressa i Catalunya tampoc l’ha de tenir si no vol estimbar-se.

I Espanya que? Espanya si no vol partir les sancions internacional haurà de pactar les condicions d’una hipotètica separació en la seva lògica. Per a bé o per a mal Espanya i Catalunya estan dins la Unió Europea. I les obligacions obliguen a tots. A ells i a nosaltres. Nosaltres serem hereus dels tractats internacionals signats per Espanya i ells estan obligats a complir amb els tractats signats si no volen convertir-se en un estat paria en la comunitat internacional.

És la miopia de l’estat espanyol allò que ha dut la situació en el punt on estem. I jo crec que ja ha fet tard per a tirar enrere i esmenar els errors. Perquè hi ha un sentiment de maltractament molt arrelat en la població catalana. I dic catalana inclouen aquí els catalans amb els seus orígens familiars a Catalunya i als catalans amb els seus orígens a d’altres parts d’Espanya i també de fora.

Farien bé, també, de cuidar el nostre llenguatge i no caure en excessos verbals de pinxo de barri, de fatxenda prepotent i mafiós de pacotilla, perquè no ajuden i només desqualifica a qui els utilitza. El nostre llenguatge ha de ser el positiu, constructiu i d’il•lusió en un futur millor. Seguint el to de la manifestació de l’Onze de setembre que ha meravellat al món. Uns ulls que ens miren no només per haver sortit un milió i mig de persones, si no, també, pel to no agressiu i positiu que va mostrar la gent.

La diplomàcia, aquesta institució opaca per a molta gent, ens cal tenir-la al nostre costat i només ho aconseguirem parlant clar i assumint els riscos i les avantatges del procés futur i també la nostra realitat econòmica actual. Els governs estrangers no estan per quimeres que no toquen de peus a terra, però si que entén de realisme i de projectes ben construïts.

Parlem menys i fem més, no fos cas que ens passes com a tots aquests polítics, directors de diaris i gent de peu que molesten els dirigents europeus amb les seves amenaces i que els forcen a sortir al pas de tanta bestiesa recordant que a Europa no hi ha cap norma que digui que un territori que se separa d’un estat membre queda fora de la Unió Europea. Significatives són les paraules de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, al Diario de Sevilla dient-los-hi això que acabo de dir.