Massa sovint es vol assimilar les persones immigrades a delinqüents que ens venen a robar el pa. Massa sovint es vol generalitzar el comportament d’una minoria a la immensa majoria dels ciutadans. Aquesta manera de fer és simplista i demagògica.
Fa uns dotze o tretze anys vaig mantenir una conversa molt interessant amb la presidenta d’aquell moment de la “Cofradía de Nuestra Señora de la Esperanza” de Sant Andreu de Llavaneres, que a la vegada és la Casa d’Andalusia i Extremadura, que m’ha fet pensar sovint en com es veuen les coses des de l’altre costat.
La presidenta m’explicava quin tipus de persones integraven la seva associació i que buscaven. I fent resum venia a dir que les persones grans, les que havien marxat de casa seva, per gana o per trobar nous horitzons econòmics per a ells i pels seus, no els hi agradava mirar enrere i per això cultivaven poc les tradicions dels seus llocs d’origen. Volien oblidar el seu patiment. Conservaven la seva llengua. Sentien nostàlgia, però el dolor els feia tancar dins ells el que sentien. Sempre hi ha excepcions, naturalment, però l’explicació em semblava plausible, sobretot perquè jo havia conegut una persona molt propera, la Tia Lola, que actuava així. Un dia li vaig preguntar per què anava el seu poble, Gergal (Almería), la resposta fou dura i carregada de dolor: “¿Que se me ha perdido a mi allí? El polvo y el hambre. No quiero ver eso.”
Els fills d’aquesta gent, els que van venir de menuts, no recorden la gana, perquè els seus pares es treien el menjar de la boca per donar-los a ells, per tant ells recorden els jocs, les festes, les processons de Setmana Santa i poca cosa més. És una visió idíl·lica del que van deixar i, per tant, intenten reproduir el que els va fer gaudir. Aquests són els que integraven la Confraria majoritàriament. Però aquest col·lectiu es trobava amb un greu problema de que quan van als llocs d’origen a passar les vacances, es troben que no els entenen. Allà els diuen els catalans amb sorna. Aguanten estoicament els comentaris que rient rient els insulten o menystenen Catalunya amb comentaris que els molesten. Allà són catalanes d’adopció que defensen el lloc on es guanyen amb treball la seva vida. Acaben no sent ni d’allà ni d’aquí. Necessiten trobar arrels i celebren el que era seu. Després van venir els fills d’aquests. Són gent que estan integrat plenament a Catalunya i no cultiven les tradicions dels seus pares i avis. No ho menyspreen, però tampoc fan res per continuar-ho.
Ara, amb la polèmica atiada per baixos instints per l’acord sobre l’empadronament pres per l’ajuntament de Vic, m’han vingut a la memòria aquelles paraules de la presidenta de la Confraria. Encara que ara parlem d’una immigració de països llunyans (Marroc, Pakistan, Equador entre altres). Fins ara havíem tingut una immigració que procedia de França i Itàlia al segle XVIII i XIX. Murcians al començament del segle XX i després van venir gallecs i andalusos durant els anys 40, 50 i 60. Aquesta darrera onada migratòria el règim franquista la va fer instal·lar a la perifèria de Barcelona, Terrassa, Sabadell, Rubí i d’altres llocs prop de la metròpoli barcelonina. Fou una forma descarada de crear guetos migratoris en forma de ciutats satèl·lits com Sant Ildefons a Cornellà de Llobregat, Sant Cosme al Prat o la Mina a Sant Adrià del Besòs. Era un intent deliberat del franquisme de crear colònies tancades que anessin sumant gent fins arribar a que fossin una majoria a Catalunya i quan això succeís Catalunya seria esclafada com a nació. Però aquest intent ha acabat fracassant. Aquesta gent va acabar trobant que el seu futur passava per la integració i no per la confrontació. Val a dir que els catalanoparlants també hi van aportar el seu gra de sorra considerant català a tot aquell que viu i treballa a Catalunya.
El repte actual són els nous arribats que pel seu color de pell o per la seva parla tant diferent a la nostra costa d’integrar.
Jo em desplaço amb mitjans públics i això em permet escoltar i veure situacions diverses i t’adones com lentament aquest darrers nous vinguts comencen a fer el mateix procés que els anteriors fluxos migratoris. La qüestió és quan durarà el procés d’integració. També viuen en guetos, encara que ara sigui com a resultat de la necessitat que tenen d’estar a prop dels que els han acollit, dels cap de pont en l’arribada. És normal que qui arriba de nou no vulgui marxar gaire lluny de la gent que coneix, per tant les poblacions nouvingudes s’agrupen per zones geogràfiques. Els xinesos, els equatorians, els colombians, els paquistanís, els magrebins els trobés en grans grups en barris i poblacions.
Fa anys vaig treballar amb les germanes del president Montilla durant sis anys. Eren dues noies de parla castellana que s’havien traslladat, com el seu germà, d’Andalusia. Elles dues, i la seva amiga Tina, amb mi sempre van tenir una actitud d’apropament que les portava a voler saber sobre on estaven i vivien i que, fins i tot, va fer que utilitzessin paraules i frases en català. Eren preguntes encaminades a saber més de Catalunya i de com érem com a poble. Quan vaig passar a un altre departament de l’editorial em va substituir una persona amb qui van mantenir una constant enfrontament que els va portar a tenir actituds que avui diríem d’un nacionalisme espanyol recalcitrant. Un dia els hi vaig preguntar el motiu d’un comportament tant diferent amb mi i amb el meu substitut. La resposta fou curta, però explícita: parlaven en català amb mi per saber més, perquè tu (jo en aquest cas) mai ens has menystingut i en castellà amb ell per tocar-li els genitals, perquè era un imbècil que anava de català intransigent. Aquell dia em vaig adonar que per la integració d’aquestes persones calia que nosaltres també tinguéssim una actitud positiva. No de rendició, sinó de comprensió i de respecte a ells com a persones. De fermesa i de ductilitat a la vegada.
Ahir, amb un parent, parlava dels discursos dels president Montilla com a president de la Generalitat, i constatàvem que en ells si veia una evolució personal. L’evolució d’algú que lentament s’havia trobat com aquells que em parlava la presidenta de la Confraria. D’aquells que tornen a la casa que era de la seva família al poble d’origen i que quan són allà no els entenen. Que els rebutgen. Veiem, com lentament, s’abraçava al present, perquè el passat el feia fora. No sóc votant del José Montilla, però si puc veure que ostentar la màxima representació de Catalunya li ha fet un forat a dins. Per això lamento el discurs de fi d’any de 2009. Qui li va escriure o li va inspirar li va fer un flac favor personal, perquè va llençar per terra aquesta imatge que a poc a poc havia anat forjant. Va tornar a aparèixer el sectarisme i la utilització sense cap escrúpol del poder per el poder. Va oblidar que un líder ha de liderar i il·lusionar. Una oportunitat important perduda.
Amb la immigració ens cal menys demagògia i més fermesa. Una actitud d’atracció cap a dins de la nostra societat, perquè és l’única manera de sobreviure com a poble i evitar una confrontació que serà ràpidament utilitzada per aquest estat abassegador on estem.
"SOY CASTELLANO HABLANTE Anònim, 08/09/2010 a les 10:17. Nací en España y soy castellano hablante. Vivo en Cataluña desde hace muchos años y entiendo perfectamente el catalan aunque nunca me decidi a hablarlo, quiza por propio complejo, producto del mismo nacionalismo español que siempre nos ha estado metiendo cizaña. Mis hijos han nacido aqui y aunque han venido votando PSC esta vez quieren la Independencia. Ellos me han hecho abrir los ojos.Le agradezco al Sr. Montilla que una parte de su discurso, para anunciar el dia de las elecciones, lo haya hecho en castellano, aunque no fuese necesario. Pero lo que no le agradezco y le recrimino es que haya utilizado esa táctica mezquina para intentar meternos miedo a los castellano hablantes que vivimos en Cataluña. Porque es como si hubiera querido decir que no votemos por el independentismo porque dejariamos de ser lo que somos o que todos nos convertiriamos en draculas y nos caeria el rabo. No me parece correcto que el presidente utilice esos pobres recursos para dividir a los ciudadanos por cuestiones de la lengua. Deberia tener mas respeto, sobre todo porque el tambien es de origen castellano hablante.Lo que no debe saber este señor es que no se necesita hablar catalan para votar a partidos independentistas, al contrario, si de lo que se trata es de hacer cambiar Cataluña para que los que vivimos y trabajamos aqui vivamos mejor y pasemos menos penurias economicas, por mi adelante porque al fin y al cabo si quiero comer y alimentar a mi família tengo que trabajar y prefiero trabajar en un país rico que en uno cada dia mas empobrecido. Porque se que eso ira en mi beneficio.Y continuaré hablando en la lengua que me de la gana porque al igual que todos catalano hablantes que conozco creo en la libertad, y ello no me sera ningun obstaculo, como nunca lo ha sido.Cataluña tambien necesita de los castellano hablantes, y lo que yo digo: la economia no entiende de idiomas y cada dia menos en este mundo global que vivimos. Si la independencia de Cataluña sirve para vivir mejor en Cataluña: VIVA LA INDEPENDENCIA y abajo los politicos que juegan con la sensibilidad de la gente para ganarse un miserable voto. Amo a esta tierra catalana igual que a la mia y la verdad es que no dejaria de amar la tierra donde naci aunque Cataluña dejara de pertenecer a España.Lo veo asi de sencillo. Saludos a todos." 
